Durant els mesos de confinament, una gran varietat de plantes i herbes han crescut de forma espontània als espais verds de les ciutats a conseqüència de l’aturada temporal dels serveis de jardineria i manteniment. El col·lectiu Eixarcolant ha aprofitat aquest fet per engegar una campanya de divulgació d’espècies autòctones amb la intenció d’apropar-les a la gent i contribuir a un canvi de paradigma en la gestió de les zones verdes urbanes.
Aquesta entitat, nascuda l’any 2016 a Igualada (Anoia), té per objectiu la recuperació dels usos tradicionals de la vegetació per tal d’afavorir el desenvolupament d’un model agroalimentari més sostenible i just que proporcioni aliments de qualitat a l’abast de tothom i que, a banda, afavoreixi el desenvolupament de l’entorn rural.
“Si apliquem un patró homogeneïtzador plantant una única espècie i arrancant tot allò que creix de forma espontània, ens arrisquem a certes malalties i perdem una gran part del patrimoni cultural lligat amb el medi natural”, assenyala Marc Talavera
Marc Talavera, doctor en etnobotànica i un dels membres fundadors d’Eixarcolant, explica la seva proposta: “Es tracta d’agafar un guix, fixar-nos en les plantes i les flors que creixen als marges de les voreres o als escocells dels arbres, i apuntar el nom de l’espècie en qüestió al costat”. Amb aquest gest, volen animar la gent que viu a les ciutats a fixar-se més en aquest tipus de vegetació i també a entendre’n la funció dins l’ecosistema urbà. Des del col·lectiu recorden que les “males herbes”, un dels elements de la flora més oblidats i perseguits, han tingut tradicionalment una gran varietat d’usos per als éssers humans i han desenvolupat una funció clau en l’equilibri dels ecosistemes.
“Si tenim més diversitat generem enemics naturals contra les plagues, en canvi, si apliquem un patró homogeneïtzador plantant una única espècie i arrancant tot allò que creix de forma espontània, no només ens arrisquem que hi hagi més possibilitats que proliferin certes malalties sinó que també perdem una gran part del patrimoni cultural lligat amb el medi natural”, assenyala Talavera.
Malves, roselles, colitxos i cardellets
El col·lectiu Eixarcolant fa èmfasi en la divulgació de plantes com les malves, les roselles, els colitxos o els cardellets. Totes elles són espècies autòctones que no necessiten gaire aigua per viure, ja que resisteixen bé la sequera i fan una flor senzilla però vistosa. Les malves, per exemple, de propietats antitussígenes i d’alt valor culinari, poden estar florides tot l’any i complementar-se bé amb les roselles, també aptes per ser menjades. A banda, no acostumen a ser al·lèrgenes; produeixen poca quantitat de pol·len, que a més a més no es dispersa per l’aire, ja que una de les característiques d’aquest tipus d’espècies és que necessiten la col·laboració dels insectes per a la propagació del pol·len. Apostar per aquestes flors aportaria riquesa tant en l’àmbit paisatgístic com en el de la biodiversitat.
Tot i que a Catalunya no està gaire estès, hi ha pobles i ciutats com Manresa o alguns barris de la capital catalana que estan apostant per aquest tipus de gestió de la jardineria pública
Talavera remarca, però, que el model de parcs i jardins que proposa Eixarcolant no implica descuidar-ne la gestió. “És important que els ciutadans vegin que les zones verdes no estan abandonades. Cada cosa ha de tenir el seu espai, alhora que també cal canviar el paradigma estètic respecte a aquest tema. Si bé és necessari mantenir unes zones de pas lliures i còmodes, també podem anar acostumant-nos a entendre el desordre aparent que sorgeix quan donem lloc a certes plantes per créixer de forma espontània. Hem d’assumir que hi ha espècies d’arbres i de flors que, malgrat ser molt boniques, no són pròpies de la nostra zona geogràfica”.
Des del col·lectiu es recorda que, amb la implementació del model que proposen, no caldria segar tan sovint; es podria fer en intervals de temps més llargs respectant la floració de les espècies. Per aquest motiu, s’entén que hi hauria d’haver una formació dels serveis municipals, que a la llarga sortiria a compte, ja que un cop incorporades les dinàmiques no caldria fer una intervenció continuada en el medi i els costos econòmics en matèria d’aigua i control de plagues baixarien considerablement. “Cal una reeducació i una implicació dels operaris i els tècnics de manteniment i els seus responsables polítics. La sega s’hauria de fer en funció de cada zona i el calendari s’hauria d’anar adaptant”. Des d’Eixarcolant es remarca que aquesta formació no seria complexa i ofereixen assessorament a les institucions i ajuntaments que ho necessitin.
Talavera valora positivament la resposta que ha tingut la iniciativa. “La campanya s’està atomitzant i tenim constància que ha arribat a molts pobles catalans i de la península Ibèrica. Hi ha grups locals que estan treballant amb les administracions per impulsar aquest model de gestió”. Tot i això, des del col·lectiu reconeixen que la idea no ha sigut seva sinó que té origen a un poble d’Anglaterra. A banda, moltes ciutats dels països nòrdics, sobretot a Alemanya, a la mateixa Anglaterra i al nord de l’Estat francès han apostat per aquesta opció, que s’emmiralla en els models de jardineria sostenible i naturalització dels espais verds. Actualment, tot i que a Catalunya no està gaire estès, hi ha pobles i ciutats com Manresa o alguns barris de Barcelona que estan apostant per aquest tipus de gestió. Des del col·lectiu remarquen la corresponsabilitat que tenen tots els habitants d’una ciutat a l’hora de tenir cura del territori i fan una crida a la implicació ciutadana per conèixer més sobre la flora autòctona i l’impacte que té en l’equilibri de l’ecosistema.
