Alejandra Tul i Julia Ixcoy venen de Guatemala però pertanyen a pobles originaris diferents. Tul és maia chuj i viu en una comunitat al nord de Huehuetenango, molt a prop de la frontera amb Mèxic. És integrant de la Resistència Pacífica de la Microregió d’Ixquisis, on des de fa cinc anys intenten aturar un projecte hidroelèctric que preveu la construcció de tres rescloses. Ixcoy pertany al poble xinka i integra la Resistència Pacífica de Santa Rosa, Jalapa i Jutiapa, localitats que s’oposen a l’activitat minera de la multinacional canadenca Pan American Silver. Els testimonis de Tul i Ixcoy es reiteren al llarg de la geografia de Guatemala: allà on hi ha un projecte extractivista, hi ha una resistència indígena organitzada disposada a aturar-lo. Les conseqüències arriben ràpidament en forma de repressió i criminalització cap a aquests moviments per part del govern guatemalenc i les empreses beneficiàries.
Les conseqüències de la resistència arriben ràpidament en forma de repressió i criminalització cap a aquests moviments per part del govern guatemalenc i les empreses beneficiàries
Tul ens parla de l’empresa hidroelèctrica Energía y Renovación S.A., els propietaris de la qual –la família Castillo Hermanos– també ho són de la franquícia guatemalenca de Pepsi-Cola i la quasi totalitat de marques cerveseres nacionals, un fet que els integra en el G-8, tal com s’anomenen les huit famílies oligàrquiques que controlen bona part de l’economia del país. En 2009, no sols les dotze comunitats que integren la microregió d’Ixquisis, sinó la resta del municipi de San Mateo Ixtatán, van dir “no” als projectes extractivistes en una “consulta de bona fe”. Dos anys més tard, sense respectar aquesta decisió, el consell municipal (equivalent a un ajuntament) va donar llicències a tres projectes hidroelèctrics per a construir sengles rescloses, que acaparen i contaminen l’aigua necessària per al desenvolupament de la vida quotidiana de les comunitats chuj, q’anjobal i akateko. El projecte és finançat pel Banc Interamericà de Desenvolupament i el Banc de Desenvolupament Alemany (KFW). En 2014 i 2015, respectivament, el govern de l’exgeneral Otto Pérez Molina va instal·lar un destacament militar i un altre de la policia en terrenys de l’empresa per a contrarestar l’oposició de la Resistència Pacífica d’Ixquisis. Des de llavors, la vulneració dels drets humans en les comunitats ha sigut una constant. Fins al moment sumen sis assassinats, i denuncien violacions a les dones i amenaces de mort. No obstant això, gràcies a la persistència organitzada indígena, el projecte avança a ritme prou lent, constantment detingut per plantons –accions reivindicatives que bloquegen els accessos a les obres.
El relat d’Ixcoy se sosté en la dignitat reafirmada del seu poble originari, el xinka. L’oposició de 80.000 persones, que van mostrar la seua negativa als projectes miners en Santa Rosa, Jalapa i Jutiapa en diverses consultes municipals, ha portat a la realització de nombroses manifestacions i plantons, que han anat entrebancant l’activitat de la minera San Rafael S.A. (MINERASA), subsidiària guatemalenca d’un gegant en l’exportació de minerals preciosos, la canadenca Pan American Silver. L’extracció d’or, plata i zinc de la mina El Escobal ha contaminat, en només tres anys, tretze deus d’aigua, on es va detectar la presència de “metalls per sobre del permés”, segons les anàlisis realitzades pel Centre d’Informació i Assessoria Toxicològica de la Universitat San Carlos de Guatemala. L’estudi confirma “un alt contingut en arsènic” en el naixement, a Los Chorros, que supera en un 355%, o en un 719% en el cas de la llacuna d’Ayarza, el llindar recomanat per l’Agència de Protecció Ambiental.
Kelvin Jiménez, advocat de la resistència xinka de San Rafael las Flores, assevera que fins hui més de 150 persones s’han vist afectades directament, entre assassinats, atemptats, segrestos i processos de criminalització. En 2013 es van patir “estats de setge” que van donar lloc a una desmesurada presència de l’exèrcit, amb llicència per a violar domicilis i fer detencions arbitràries en la cerca d’armes o explosius, un extrem que en la pràctica mai van aconseguir demostrar. La batalla legal del lletrat ha donat els seus fruits, qui relata: “La Cort Suprema va acceptar una empara que declarava il·legal la llicència de MINERASA. I en 2017, la Cort de Constitucionalitat va acceptar una altra empara que reconeixia el dret a la consulta prèvia, al qual obliga el conveni 169 de l’OIT; una actuació que no havia realitzat ni el govern ni l’empresa”. Des de llavors la mina ha cessat la seua activitat.
“Vam perdre les nostres cases, però no la lluita per defensar-les”
Les dues defensores guatemalenques tenen una cita a l’Horta de València amb Ignasi Vázquez, exalcalde de la Punta, una pedania de l’Horta Sud, prop de la capital. Gran part de la pedania va ser arrasada entre el 2000 i el 2003 per un projecte d’ampliació del port de la ciutat. Van fer desaparéixer quasi 800.000 metres quadrats d’horta productiva i unes 140 alqueries van patir el mateix desenllaç. Com a conseqüència, més de cent famílies van haver d’abandonar no sols un territori –en molts casos ja treballat pels seus avis–, sinó també una forma de vida lligada a la terra.
El Port de València, que unes dècades abans va ocupar la seua platja i la del barri de Natzaret, no va deixar d’expandir-se i va projectar després una zona d’activitats logístiques (ZAL), per això necessitava el territori de la pedania de la Punta. El projecte va ser avalat per l’Ajuntament (Partit Popular) i afavorit pel Ministeri de Foment espanyol. A més, les vies de Renfe havien d’accedir al nou pol industrial i Iberdrola va construir-hi una subestació elèctrica per a portar l’energia al nou complex portuari.
El veïnat organitzat en l’associació La Unificadora va intentar aturar tota aquella maquinària corporativa i va plantar cara durant més d’una dècada a les pretensions de l’Autoritat Portuària de València (APV). La Unificadora, un cop desterrada, va continuar oposant-se a la realització del projecte. En 2009 el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) els va donar la raó i va declarar “nul de ple dret” el projecte. En 2015 el Tribunal Suprem (TS) va ratificar aquesta resolució i va sentenciar de nou la nul·litat del projecte. Tot plegat no havia servit per a res, i des d’aleshores el que havia estat horta productiva és un immens solar. “Vam perdre les nostres cases, però no la lluita per defensar-les”, afirma Mireia Vidal, que tenia tretze anys quan va ser expulsada de la seua casa en la Punta, juntament amb la seua família.
En els últims temps, el projecte torna a intentar-se dur a terme per part de l’Autoritat Portuària. El juliol de 2017, la Conselleria d’Obres Públiques i Vertebració del Territori va tornar a exposar-lo públicament amb l’aval de l’Ajuntament de València, aquesta vegada sota el mandat d’un govern d’esquerres (PSPV-Compromís), amb el nom de pla especial de la zona d’activitats logístiques. Per a evitar la seua materialització, unes trenta entitats –entre les quals trobem associacions veïnals, culturals, conservacionistes i agràries– han constituït la plataforma Horta és futur. No a la ZAL.
*Article original publicat al suplement ‘Indígenes de les dues ribes‘
