El 13 de juliol de 2007, la vida de Teodora Vásquez va canviar per sempre. Embarassada de nou mesos, estava treballant al liceu canadenc d’El Salvador quan es va posar de part. Va trucar a emergències, però l’ajuda mai no va arribar. “La meva filla va néixer morta allà mateix. Després va arribar la policia i se’m van emportar detinguda dient que jo l’havia matat”, relata. Les hores posteriors al part les va passar en un recinte molt petit, brut, on va patir una hemorràgia. En aquell moment, va sentir com un policia li deia a un altre que era millor traslladar-la a l’hospital perquè no morís allà mateix. L’endemà va despertar emmanillada pel peu esquerre i sota custòdia policial. Mentrestant, els mitjans ja difonien la notícia que havien trobat una dona amb un nadó sense vida i li atorgaven l’autoria de la mort. Va ser condemnada a 30 anys. Després de 10 anys a presó, el febrer d’enguany li van commutar la pena i va quedar en llibertat. El seu cas ha estat denunciat per la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH), Amnistia Internacional i el Parlament Europeu.
Fa poc que has sortit de la presó.
Sí, ara fa uns mesos que soc lliure. Soc aquí per demanar als estats europeus que intercedeixin per les dones que encara són a presó i exigeixin a l’Estat salvadoreny que compleixi les lleis i els drets de les dones. Lluitem perquè aquestes dones també tinguin una oportunitat de llibertat, així com jo la tinc ara.
Quina és la teva situació actualment?
Ara estic lliure de càrrecs, se’m va commutar la pena perquè me la van rebaixar a deu anys, per la qual cosa ja l’he complert. Això no vol dir que em considerin innocent: per a l’estat continuo sent culpable. Ara treballo per demostrar la meva innocència. Mentrestant, col·laboro amb les 24 dones que encara estan detingudes.
Hi ha dones amb penes de fins a 35 anys.
Sí, fins i tot 40. Jovenetes de 19 anys que han començat la seva majoria d’edat i ja estan purgant una condemna de 30 anys. És el moment de pressionar l’estat perquè no miri cap a una altra banda. No podem permetre que més dones acabin a la presó ni que elles siguin allà. Hi ha un diputat que fins i tot està demanant penes més altes, de 50 anys.
Per què patiu penes tan altes?
A nosaltres ens detenen pel delicte d’avortament, però després la fiscalia fa el canvi de caràtula i el passa a homicidi agreujat, que té condemnes de més de 20 anys. Fins i tot hi ha dones que són a presó i tenen els seus fills vius a fora, després d’haver sobreviscut a un part espontani. Aquells nens perden la mare quan neixen perquè els separen i els deixen amb altres famílies.
Què estableix la llei de l’avortament?
És una llei per les dones amb baixos recursos, les classes mitjanes o altes avorten en altres països
La llei de l’avortament, de l’any 1997, no permet cap tipus d’avortament. A l’hospital on es trobi una dona amb hemorràgia postpart ha de ser denunciada immediatament sota amenaça de denúncia als metges que l’hagin atesa. I tenim moltes denúncies, però d’hospitals públics. A la privada ningú denuncia, no perquè no hi hagi avortaments entre les dones de classes mitjanes o altes, sinó perquè tenen diners i es practiquen avortaments en altres països on sí que estan permesos. Aquesta llei és per a les dones de zones rurals i pocs recursos.
Demaneu que s’alliberi les dones que són a presó per aquesta causa.
Sí, que s’accelerin les commutacions per a les dones que són a presó. A El Salvador la presó no és normal, sinó que s’hi violen tots els nostres drets. No tenim accés
a sanitat, menjar saludable, aigua… Estem amuntegades. Jo allà vaig viure una situació molt complicada, però vaig intentar aprofitar per estudiar, per poder tenir més oportunitats. La majoria de dones que són a presó per avortament no reben visites, estan aïllades.
També voleu que es modifiqui la llei de l’avortament.
Sí, volem que es pugui avortar en cas d’embarassos que representin un risc per a la vida de la dona, que siguin inviables fora de l’úter, producte del tràfic de persones o d’una violació. És el que es coneix com la “llei de les quatre causes”. Hi ha casos de dones que han mort fins i tot en un hospital perquè no se’ls va practicar un avortament, perquè tenien càncer, infeccions o altres malalties, però lluny de deixar que es facin un avortament, se les obliga que neixi el bebè.
El teu cas ha saltat a l’opinió pública i ha obert un debat a escala nacional…
Sí, però només se n’ha parlat perquè les nacions europees han fet pressió. Suposadament, d’ençà que naixem, tenim tots els drets garantits per llei; però, en el meu cas, no m’han servit de res. Vaig ser condemnada sense proves només perquè la meva filla va néixer morta. Si hagués vingut l’ambulància quan la vaig trucar, ara tindria una filla de gairebé onze anys i no hauria estat a presó. Jo tinc moltes proves que no es van acceptar al judici, i el pitjor és que el meu cas no és l’únic.
Com veus el teu futur ara que ets lliure?
He conegut el que és la presó a fons. A El Salvador les dones pobres no som escoltades. Les que som pobres i són a la presó directament no existeixen. Ara que he sortit en llibertat, el meu compromís és lluitar per elles.
