Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Líbia, capital París

La celebració d’una nova cimera a l’Elisi per impulsar eleccions al país nord-africà consolida l’Estat francès com un dels països més immersos en el conflicte libi

Mogut per l’afany d’afirmar-se com un actor a tenir en compte en l’arena internacional, el president de l’Estat francès, Emmanuel Macron, va organitzar el passat 29 de maig a París una nova cimera sobre Líbia amb l’objectiu principal d’impulsar les eleccions parlamentàries i presidencials al país nord-africà, que porta quatre anys sumit en una cruenta guerra civil.

El dia assenyalat al calendari per celebrar els comicis va ser el 10 de desembre, un termini pel qual es van comprometre vagament a treballar quatre dels actors polítics amb més pes a Líbia: Fayez al-Sarraj, primer ministre del govern establert a Trípoli amb el suport de l’Organització de les Nacions Unides (ONU); Khalifa Haftar, cap de l’Exèrcit Nacional Libi i home fort a l’est del país; Aguila Saleh, president de la Cambra de Representants establerta a Tobruk, i Khaled al-Mishri, cap del Consell d’Estat.

Des que va esclatar la guerra civil el 2014, les fractures internes no han fet més que eixamplar-se. Actualment, Líbia es troba dividida en dos grans –i fràgils– blocs, un dels quals té per capital Trípoli, a l’oest del país, i l’altre, Tobruk i al-Bayda, a l’est. Tots dos, però, estan formats per una miríada de grups i milícies, que, a la vegada, competeixen amb altres faccions locals, un fet que fins ara ha impossibilitat adoptar un full de ruta unitari.

Un dels factors que ha causat aquesta col·lecció de conflictes i grups d’interès diferents ha estat una intervenció exterior igualment dividida i desarticulada, en què molts dels actors internacionals asseguren donar suport als fulls de ruta promoguts per l’ONU mentre patrocinen i assisteixen qui millor garanteix els seus interessos sobre el terreny. Un afany intervencionista del qual Macron ha participat des que va posar els peus a l’Elisi.

 

De La Celle-Saint-Cloud a l’Elisi

L’entrada en l’escena líbia d’un Macron mogut per grans titulars va tenir lloc en un castell de la localitat La Celle-Saint-Cloud només dos mesos després que fos investit president. En aquella ocasió, els convidats a la cita van ser només al-Sarraj i Haftar, un moviment que, juntament amb la poca neutralitat de Macron, va generar fortes crítiques perquè atorgava una nova dosi de legitimitat a Haftar mentre erosionava la de la figura apadrinada per l’ONU.

Emmanuel Macron vol apressar uns comicis poc realistes sobre el terreny que podrien sortir molt cars

Segons Jalel Harchaoui, qui investiga la dimensió internacional del conflicte a Líbia, és degut als amics de l’Estat francès a la regió –els Emirats Àrabs Units, l’Aràbia Saudita o l’Egipte d’al-Sisi– que s’explica que la tendència natural de Macron hagi estat apostar per donar suport a Haftar. “La lògica és tenir un altre al-Sisi a Líbia”, sosté, en referència a un líder militar antiislamista que governi amb puny de ferro.

L’aurèola de fortalesa que envoltava Haftar en aquella primera trobada a La Celle-Saint-Cloud, però, va desfer-se quan a mitjans d’abril va transcendir que el mariscal era de nou a París, però no per a una nova cimera sinó per a rebre tractament en un hospital militar. Dues setmanes després, el militar, de 75 anys, va tornar a Líbia, però pocs dubten que l’episodi va marcar un punt d’inflexió en el rol que els seus aliats li tenen assignat.

“La imatge de Haftar com a figura indomable i home fort a l’est [de Líbia] es va debilitar i és evident que la seva malaltia va causar greus preocupacions”, exposa Elissa Miller, experta en Líbia de l’Atlantic Council. “[També] entre els seus aliats internacionals”.

 

Una nova estratègia

La darrera cimera de París, però, demostra que, a pesar del debilitament de Haftar, l’Estat francès no només no pensa fer-se enrere en el seu intent de ser influent a Líbia sinó que a més vol apressar uns comicis poc realistes sobre el terreny i que podrien sortir molt cars.

“Les eleccions són molt difícils per diverses raons”, arrenca Tarek Megerisi, investigador de Líbia al Consell Europeu de Relacions Exteriors, ja que “els principals actors [els quatre anteriors] ni es reconeixen” entre ells. A més, “encara hi ha 100.000 desplaçades, i en algunes ciutats i regions [les eleccions] serien molt perilloses i és dubtós que alguns candidats puguin fer campanya lliurement”, apunta, abans d’observar: “Que tots aquests problemes s’hagin de resoldre en sis mesos fa que la perspectiva sigui preocupant”.

“Les eleccions no poden resoldre el conflicte i, en fer-les amb pressa, t’estàs forçant a cometre errors per una cosa que no resol el problema”, critica Harchaoui, que, tot i això, alerta: “[Però] el que va passar a París va ser significatiu i hem de prendre’ns seriosament la data. Es tracta d’una jugada perillosa, una estratègia molt arriscada, però ja està succeint”.

“Macron està buscant una victòria en la política exterior i creu que Líbia és un bon objectiu”, formula Megerisi en intentar explicar l’actitud cobdiciosa del president. “La pregunta és: França sap el que està fent? Sap com de fràgil és el país i quantes conseqüències es poden desencadenar pel fet que es precipitin els comicis? Potser França no és conscient del que està fent”, s’alarma Harchaoui. “O potser té un pla”.

Article publicat al número 456 publicación número 456 de la Directa