La diversitat al món científic encara és un repte i, tot i que hem fet alguns progressos, les barreres persisteixen. Des de superar el binarisme de gènere fins a lluitar contra la síndrome de la impostora, enfrontar-se a prejudicis externs o al mansplaining. Les investigadores continuen experimentant carreres més curtes i menys remunerades que els seus homòlegs masculins i, tot i la seva excel·lència, sovint veiem que el seu treball no rep la representació i reconeixement que es mereix.
Segons l’últim informe d’Indicadors Dona i Ciència del govern de Catalunya, les dades evidencien que el desequilibri en la carrera científica s’inicia just després del doctorat. Mentre en l’etapa predoctoral, les dones representen el 52% del personal als centres, en les etapes posteriors el percentatge es redueix fins a arribar al 24% de presència femenina. Aquesta situació es complica encara més quan incloem altres variables de desigualtat, com ser una dona trans o racialitzada.
Amb una curiositat que il·lumina els camins del coneixement, Judith Juanhuix, investigadora, doctora en Física i activista trans, treballa incansablement per convertir la diversitat en una realitat a la ciència. Amb passió lidera la secció de Ciències de la Vida al Sincrotró ALBA, i la seva fascinació pel món subtil de la física l’ha conduïda a explorar els seus misteris i dedicar la seva carrera a investigacions innovadores en el camp de les ciències biològiques. A més, lluita activament pel reconeixement de les persones trans en tots els àmbits de la vida. A través de les seves paraules, reflexionem sobre la seva visió del futur de la recerca científica i com podem fer que la ciència sigui més diversa i inclusiva.
La ciència reflecteix la societat en què vivim?
“Les persones amb anglès com a llengua materna solen ser percebudes amb més credibilitat, ja que hi ha un supremacisme anglòfon arrelat”
En el món científic, tant els aspectes positius com els negatius necessiten ser abordats. Cal trencar amb l’estereotip de la ciència representada per un home amb bata, solitari, en un soterrani fent experiments estranys amb beuratges que emeten fum i oscil·lògrafs peculiars. Avui dia, la ciència és una activitat profundament social que depèn del finançament, la contractació i l’assignació de recursos amb què compten els diversos serveis associats. La ciència no existeix en aïllament; és intrínsecament social. Això no s’aconsegueix comprendre en entorns de formació humanística. Es reflecteix en els interessos, premisses, direccions i conclusions de la recerca, així com en la difusió que rep una investigació en comparació amb una altra. Tot això està condicionat per una sèrie d’eixos d’opressió i privilegi. Un aspecte notablement exclusiu en l’àmbit científic és la dominació de l’anglès com a llengua materna. Les persones amb anglès com a llengua materna solen ser percebudes amb més credibilitat, ja que hi ha un supremacisme anglòfon arrelat en la història de la ciència, tot i que aquesta dinàmica està canviant progressivament. Hi ha altres eixos, com la racialització, la identitat de gènere, l’orientació sexual, entre d’altres, que també influeixen significativament en la ciència. Tots els eixos que travessen la societat també es manifesten en l’àmbit científic.
Com de diversa és la ciència catalana?
La ciència catalana avança de manera encoratjadora, però encara no ha assolit tot el seu potencial. L’aprovació de la Llei de la Ciència 17/2022 ha suposat un avenç crucial, establint polítiques d’igualtat, especialment pel que fa al gènere i la diversitat. Aquesta llei determina si una recerca és considerada igualitària, penalitzant aquelles que no aconsegueixin almenys un 40% de participació de cada gènere binari en els seus equips. Malgrat aquest progrés i altres polítiques europees afins, encara queda feina per fer. En el món empresarial, la situació és diferent. Les empreses de gran envergadura tendeixen a promoure imatges corporatives que ressalten les polítiques de diversitat, encara que això pugui comportar el risc de pinkwashing o purplewashing. A vegades, aquesta promoció de la diversitat es fa més evident en dates assenyalades com el 8 de març o el 28 de juny, amb empreses que adopten gestos simbòlics, com canviar la imatge de perfil a les seves xarxes socials, sense compromisos reals. Així i tot, hi ha casos positius en empreses on les polítiques de recursos humans han recolzat dones trans per mantenir les seves posicions laborals. No obstant això, la representació corporativa encara està lluny d’assolir i ser igualitària. En àmbits empresarials específics, com la direcció, es requereix una conformitat normativa evident per interactuar amb clients o proveïdors. Aquesta exigència posa en desavantatge les persones trans no normatives, ja que hem de superar barreres addicionals per ser reconegudes i preses seriosament. Tot i això, el progrés és evident, i les iniciatives que es duen a terme són passos importants cap a una major inclusió i acceptació.
Creus que la ciència manté aquesta idea d’elit i de cosa de difícil accés?
Sí, la ciència requereix un cert esforç. Similar a l’aprenentatge del llenguatge musical per comprendre la música, en aquest camp és essencial dominar el llenguatge científic, que sovint es basa en les matemàtiques i utilitza eines com l’estadística, la programació, entre altres. Això fa que l’accés a la ciència sigui desafiador. La veritable pregunta és si estem afegint més obstacles per a determinats grups de persones en comparació amb d’altres, i la resposta és afirmativa. Segons una enquesta de l’Ajuntament de Barcelona del 2022, les dones investigadores destaquen la presència d’una competència intensa dins de la comunitat científica. Per a aquelles que dediquen temps a criar els seus fills, tornar a impulsar la seva carrera científica és un repte considerable. A més, el món científic té un fort component de networking, i és més probable que els homes facin referència a altres homes en les citacions dels articles científics, contribuint a la seva reputació. Encara que s’estan realitzant esforços per abordar aquestes desigualtats, els comitès editorials de les revistes continuen essent majoritàriament masculins i elitistes. Malgrat això, hi ha progressos notables.
Avui dia, a Catalunya, cada institut i departament de comunicació està compromès a trencar amb aquesta dinàmica mitjançant polítiques de diversitat. Aquest canvi, tot i que positiu, també ha generat un altre desafiament: la feminització excessiva dels centres de comunicació, que destaca la necessitat d’abordar biaixos de gènere en àrees específiques. Així i tot, és esperançador veure els esforços en marxa per fer de la ciència un terreny més equitatiu per a tothom. Un altre aspecte rellevant a tenir en compte és que la ciència és inherentment instrumentalitzada, actuant com una eina de poder. La utilització del llenguatge científic sovint és percebuda com una forma d’atorgar més autoritat a una afirmació o concepte. Pràcticament, tots els governs i institucions recorren a la ciència per legitimar-se, fet que pot generar una percepció de confusió entorn d’aquesta disciplina. És essencial no concebre la ciència com una entitat abstracta, sinó com una eina que els governs i altres actors utilitzen per obtenir major legitimitat dins la societat. La ciència es converteix, d’aquesta manera, en un component integral del teixit social, influenciant les dinàmiques de poder i reforçant les relacions de legitimitat en el context sociopolític.
Com funciona el binarisme en el pensament occidental i com s’aplica a la ciència?
“Les dones no eren inherentment incapaces d’aprendre a llegir o escriure, sinó que estaven discriminades, amb poques oportunitats de treball en altres àmbits”
El binarisme en el pensament occidental ha tingut una influència profunda en la construcció de la ciència, en particular en la relació amb el gènere. Tant en el món grecoromà com en la tradició judeocristiana, el binarisme ha estat present en la percepció i pràctica de la ciència. Aquesta visió binària ha estat una font de constricció i limitació en la comprensió del gènere i del mateix mètode científic. En el context grecoromà i de moltes cultures del Mig Orient, la ciència estava fortament masculinitzada. La mirada científica se centrava, en primer lloc, en el més allunyat, com els cels, després la Terra i finalment l’ésser humà. La limitada representació dels cossos femenins com a freds en contraposició als cossos masculins calents reflecteix la vinculació entre el binarisme de gènere i les interpretacions científiques.
A més, la ciència va ser durant molt de temps exclusivament masculina, tant en la perspectiva de l’observador com en els mecanismes i objectes d’estudi. La descoberta tardana del clítoris després del descobriment d’Amèrica ressalta la masculinització inherent de la ciència. Les visions del món grecoromà que consideraven els homes superiors van influir profundament en la limitada percepció de la ciència. La interpretació darwiniana va amplificar aquest binarisme, prioritzant aparentment la reproducció de l’espècie i excloent diversitats de comportaments sexuals observats a la natura. Actualment, encara persisteix la idea errònia que els homes han de brillar en camps científics com la cosmologia, mentre que les dones han de destacar en àmbits més “com formiguetes”, com la biologia o la botànica. Tot i que hi ha progressos, aquest fet encara es manifesta en la percepció que la ment brillant és inherentment masculina, mentre que les dones són relegades a un paper secundari. L’evolució cap a una visió més equitativa continua, però les percepcions arrelades en el binarisme de gènere encara han de ser totalment superades.
Et vaig sentir dir en una entrevista que entendre la distinció entre correlació i causalitat és fonamental, sobretot en el context del gènere i la ciència. Què volies transmetre amb aquesta afirmació?
En un món complex com el nostre, sovint intentem establir relacions entre diversos fenòmens. Tot i que aquesta tendència és comprensible, és crucial avaluar si un element o fet condueix inevitablement a un altre. Un exemple: el filòsof Jean-Jacques Rousseau afirmava que l’educació milloraria la societat, tot i que al mateix temps sostenia que les dones només eren aptes per cosir i que només mostraven interès en aquesta activitat. Semblava que hi havia una connexió forta entre ser dona i cosir, però en realitat, això no era perquè les dones no poguessin aprendre altres coses, sinó perquè estaven discriminades i només podien trobar feina cosint. Es veien limitades a cosir com a única opció viable per sobreviure en aquella època. No obstant això, la clau aquí és reconèixer que aquesta correlació no implica causalitat. Les dones no eren inherentment incapaces d’aprendre a llegir o escriure, sinó que estaven discriminades, amb poques oportunitats de treball en altres àmbits. La cosa és que això passa sovint: confondre la causa i l’efecte. Aquest fenomen d’atribuir la causalitat a una variable quan en realitat hi ha una correlació de factors subjacents és una trampa freqüent. A les ciències socials, especialment quan es tracta de gènere i ciència, és essencial qüestionar si realment els homes estan més capacitats per les matemàtiques o l’enginyeria. Cal tenir present que els homes han estat històricament socialitzats cap a ocupar determinats rols, amb més orientació cap a activitats que requereixen coordinació física i han estat més entrenats per ocupar aquests llocs. Les dones, en canvi, han estat relegades d’aquests rols i, per tant, no han gaudit del mateix nivell d’oportunitats i preparació.
A Catalunya hi ha menys d’un 30% de dones investigadores en l’àmbit de la ciència. Què hi passa i perquè és important incloure la visió de les dones a la ciència?
“No li han donat importància al càncer de mama ni al biaix de sexe en el cas de les malalties cardiovasculars fins que no s’hi han posat dones a investigar aquestes malalties en aquests camps”
Perquè es fa una ciència millor. Primer perquè els grups són més estables, més cohesionats entre ells, hi ha més diversitat entre persones, és més fàcil que es teixeixin relacions horitzontals i no verticals en els equips. Si una persona és lliure per demostrar la seva orientació sexual, segurament una dona amb vel podrà mostrar-se tal com és de manera més fàcil i se sentirà més lliure de fer-ho. Els equips més diversos tendeixen a ser més transversals, fomentant un ambient de treball més ric i eficient a llarg termini. A més, la ciència que emergeix d’aquests equips és capaç de mirar els diversos aspectes d’un problema des de múltiples perspectives, abordant així biaixos inherents. Aquesta diversitat d’enfocaments és crucial per a una comprensió més completa i precisa dels fenòmens estudiats.
Per altra banda, el pòsit cultural compta a l’hora d’explicar com observem el món. L’exemple més clar per a mi ha estat les Venus de Willendorf. Són petites estàtues prehistòriques que van ser descobertes a Willendorf, Àustria, i que es remunten al Paleolític Superior, aproximadament fa uns 25.000 anys. Aquestes estàtues mostren representacions femenines molt exagerades, amb formes arrodonides, amb una forta accentuació de les parts del cos com els pits, l’abdomen, les cuixes i les natges, mentre que els detalls facials i les extremitats són esquemàtics o absents. Molts investigadors creuen que aquestes estàtues eren representacions simbòliques de la fertilitat i la maternitat, fins que una dona investigadora va descobrir que, si estigués embarassada, no tingués un mirall i es volgués tallar a ella mateixa en fusta, es veuria com aquestes estàtues: amb pits grans, sense mans ni peus i amb la panxa gran. Un altre exemple és en el cas de la salut. No li han donat importància al càncer de mama ni al biaix de sexe en el cas de les malalties cardiovasculars fins que no s’hi han posat dones a investigar aquestes malalties en aquests camps. Ara tots els estudis de nous fàrmacs i tractaments han d’estar segregats per sexe i per ètnia.
Quines són les teves esperances i objectius per a una ciència més diversa?
Mirant cap al futur, l’objectiu principal és transformar els instituts i les universitats en organitzacions veritablement paritàries, com ho estableix la Llei de la Ciència, amb almenys un 40% de representació de cada gènere. Cal aclarir que aquest 40% no és un objectiu global per a tota la institució, sinó que s’ha de reflectir en cada àmbit, sigui recerca, direcció o altres esglaons jeràrquics. A nivell personal, aspirem a una realitat on la ciència sigui valorada per sobre de la identitat de la persona que la fa. Sovint, les dones destacades o les persones trans visibles es veuen sotmeses a una mirada social que va més enllà de la seva contribució professional. La clau és fomentar una mentalitat oberta que no faci sorprendre quan una persona racialitzada presenta un projecte, ja que aquesta realitat ja està prenent forma avui dia. Això implica una paritat real en congressos, en l’ordre de les publicacions i, en última instància, eliminar la necessitat de celebrar dies com l’11 de febrer, el Dia de les Dones i Nenes en Ciència. Encara no estem a l’altura del 50% de dones en investigació i ciència experimental, per tant, aquesta és una àrea on cal treballar intensament fins a aconseguir una representació equitativa.
