Resulta difícil quantificar la magnitud de la violència sexual, ja que influencia enormement la dificultat per denunciar o la decisió de no fer-ho. Segons les dades del Ministeri d’Interior, en 2017 es van produir un total d’11.692 delictes contra la llibertat sexual a l’Estat espanyol. Per territoris, Catalunya és on més delictes es registren. L’informe anual de la Direcció d’Atenció a les Víctimes de Violència de Gènere (DAVVG) assenyala que huit de cada deu denúncies són casos d’agressions o abusos sexuals, que es concreten, segons les definicions del codi penal, en un 44% de violacions i un 56% “d’altres”.
Cap espai se’n lliura i és per això que, al marge de la via judicial, des dels moviments socials i col·lectius feministes s’han triat diversos camins per fer-hi front, en un context en què les xarxes socials també han esdevingut un espai de denúncia.
La cooperativa Tamaia, que fa més de 25 anys que treballa per a l’erradicació de la violència masclista contra les dones, considera que la denúncia pública pot desenvolupar la funció de posar en alerta futures víctimes, evidencia el que els organismes públics no estan fent i, a la vegada, crea consciència social. Però també entranya certs perills i no hi ha consens en com utilitzar estes eines ni quins en són els límits. Rebeca Pena, del Col·lectiu de Suport a Dones Preses d’Aragó (CAMPA), des d’on també treballen un abordatge antipunitivista de les agressions, alerta que la línia de la humiliació és molt fina: “tot i que és important saber qui són aquestes persones, si comences amb la humiliació, evitar un procés d’aïllament és molt difícil”. Des de CAMPA, igual que des d’altres col·lectius feministes, sostenen que els agressors haurien de tornar a estar integrats amb el degut temps. Mentrestant, afigen, “el vet és legítim com a demostració, ja que després d’agredir algú no pots tornar a entrar als llocs tan feliçment”. Pena puntualitza que creuen en els “processos de reparació, però s’han de demostrar”.
Cap espai es lliura de les agressions sexual i és per això que, al marge de la via judicial, des dels moviments socials i col·lectius feministes s’han triat diversos camins per fer-hi front, en un context en què les xarxes socials també han esdevingut un espai de denúncia
Fins i tot la denúncia pública però, porta intrínseques certes barreres. La militant anarcofeminista i especialista en violències de gènere, Laura Macaya, afig que l’assenyalament no és un recurs accessible per a tothom, sinó per a persones vinculades a moviments socials o bé quan qui n’està implicat és un personatge públic. Per esta raó, és del parer que calen “eines per a les dones diferents, perquè puguen elaborar formes de protecció, d’acompanyament, amb repercussió pública o no”.
En esta línia, a l’hora de denunciar o visibilitzar entren en joc diferents privilegis i opressions. Un exemple és el cas del #MeToo, que Illa Puello d’Afroféminas contraposa al de les dones marroquines que treballaven a Huelva en la recollida de les maduixes. En el primer cas, “dones famoses van començar a denunciar, i a partir de la pressió mediàtica es va visibilitzar i ha acabat en denúncia jurídica”. El segon, no va tindre tanta repercussió, “perquè no són famoses, no són blanques, no són riques”. La situació administrativa de les dones migrants també condiciona el fet de denunciar o no fer-ho per no posar-se en perill. En esta línia, Puello troba a faltar unes anàlisis que permeten identificar en quina “situació de privilegi o vulnerabilitat està la dona i prendre mesures més enllà d’aquesta interpretació”.
En la gestió d’agressions també s’ha posat sobre la taula quin pes té la veu de la persona agredida i fins a quin punt ha de condicionar tot el procediment. Macaya considera que les víctimes no s’han de considerar “inqüestionables”. És a dir, “entendre que són elles les que han de marcar l’agenda política respecte a les estratègies polítiques col·lectives essencialitza atributs de bondat i puresa en elles alhora que justificar qualsevol estratègia, com ha passat amb el populisme punitiu d’algunes víctimes o familiars de víctimes respecte a les propostes d’enduriment del codi penal”. Davant de les acusacions que titllen la presumpció d’innocència de “burgesa”, creu que es tracta de valorar quins són els mitjans que fem servir i que, precisament, “perquè no som ni burgeses ni partidàries de la justícia arbitrària de divinitats, hem de pensar que la fi no justifica els mitjans i que els mitjans han de ser igualment ètics amb els objectius”.
Trampes en les classificacions
La definició i classificació de les agressions en el codi penal estan envoltades de discrepàncies i crítiques per part del moviment feminista. La diferència entre “agressió sexual” i “abús” – amb penes de fins a quinze anys i fins a deu anys, respectivament- rau en el fet que s’utilitze intimidació i violència o no. Però a més, dins el delicte d’agressió sexual, si consistix en “l’accés carnal, per via vaginal, anal o bucal, o la introducció de membres corporals o d’objectes per alguna de les dues primeres vies” es considera violació. Segons la Comissió de dones advocades del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB), esta distinció és perversa perquè “en qualsevol cas intervé la coacció”, i a més a més, “moltes de les agressions que patixen les dones en el seu dia a dia no estan catalogades dins la classificació que fa el codi penal” i estan tan naturalitzades que mai no arriben a ser denunciades o, en cas de ser-ho, les denúncies no tenen cap recorregut.
Els moviments feministes han buscat unes altres formes de definir les agressions. La Xarxa Feminista de la Safor entén com a agressió sexual “tot acte que comporte una intromissió il·legítima no autoritzada cap a la sexualitat de la persona”, i creu que com a moviment no s’han de graduar sota l’argument que “cada víctima les viu a la seua manera i s’ha d’escoltar per igual”. En canvi, Macaya considera que és diferenciant el tipus de gravetat que es poden “elaborar estratègies polítiques més acurades i eficaces”, sobretot per atendre la persona agredida, així com “per la proporcionalitat amb el que fem respecte a l’agressor”. Segons la militant anarcofeminista, si no es diferencien assetjament, tocaments, persecucions o violacions, “caem en plantejar un abordatge hipervictimitzador cap a les dones que han patit violència sexual”. Per últim, Macaya, creu que si l’objectiu és la transformació social, ha d’haver-hi una “coherència” entre el fi i el tipus d’abordatge.
El col·lectiu Dones feministes de Gràcia, a Barcelona, diferencia entre “violència sexual”, com a acte, acció o temptativa dirigida contra la sexualitat de qualsevol persona en qualsevol àmbit; “assetjament”, com qualsevol actitud sexista, verbal, no verbal o física, no desitjada i que incomode, violente o no agrade a la persona que la patix (“floretes”, invasió de l’espai, mirades persistents, persecucions, comentaris ofensius i/o degradants, etc.); “agressió física”, com tocaments no consentits, amb força o sense, intents d’agressió sexual i agressions sexuals amb penetració o sense, en què també s’inclouria la violència física exercida sobre una persona o grup de persones per motius de gènere, orientació sexual o aspecte físic no heteronormatiu; i per últim, exhibició de símbols sexistes ofensius i/o d’imatges ofensives o vexatòries de les dones i les persones LGBTI. A més a més, en els darrers anys han aparegut noves formes de violència sexual, com el ciberassetjament i les relacions virtuals potencialment agressives.
En els últims quaranta anys -amb un punt d’inflexió en el cas de les xiquetes d’Alcàsser, tres adolescents que el 1992 van ser segrestades, violades, torturades i assassinades- s’han defensat diferents maneres de definir els subjectes en les agressions sexuals i d’interpretar la violència que s’exercix. Una és la que considera la violació com un acte sexual, visió que òbviament s’ha criticat des dels feminismes, doncs no es pot considerar “sexe” o “relació” una situació exercida a través del domini, la coacció i la violència masclista.
Segons la Comissió de dones advocades del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, aquesta distinció és perversa perquè “en qualsevol cas intervé la coacció”, i a més a més, “moltes de les agressions que pateixen les dones en el seu dia a dia no estan catalogades dins la classificació que fa el codi penal”
Per una altra banda, la persona que agredix també es construïx d’una determinada forma. “El sistema penal en general aborda els problemes socials com a fets individuals i les persones que delinquixen com a éssers asocials que no han aconseguit adaptar-se amb èxit a les exigències de la societat”, definix Laura Macaya. Com assenyalen els feminismes autònoms, amb això s’elimina el vessant estructural del problema, permetent culpabilitzar la persona individual i exculpant-se tot el sistema material i simbòlic que promou estes conductes. En el cas de la violència sexual “es construïx un infractor home, un depredador sexual que cal apartar de la societat”.
En este sentit, també s’ha de tindre en compte si l’agressor és conegut de l’agredida o no, doncs en general estan molt més visibilitzades les violències sexuals exercides per persones desconegudes, tot i que moltes agressions sexuals es donen dins l’àmbit de la parella, del cercle familiar o del d’amistats. Per a Beatriu Macià, membre de Tamaia, tot i que una agressió sexual és diferent depenent de si la persona és del teu entorn o no, “totes comporten un fet abusiu, un dany”. Moltes agressions sexuals també es donen dins de l’àmbit laboral o a les presons i comissaries, i en molts casos els agressors gosen d’impunitat a causa de la classe o de la seua posició de poder.
L’eina dels protocols
Els moviments feministes autònoms han contribuït a crear un discurs cada vegada més estés i acceptat, gràcies al qual s’ha aconseguit visibilitzar, criticar i gestionar moltes formes de violències. També han elaborat una gran quantitat de protocols, especialment circumscrits a l’àmbit festiu i de militància, però sobretot, enfronten un mar de dubtes i debats entorn dels vets i les expulsions, la presó o el càstig.
Els protocols, que han estat objecte de crítiques internes, s’intenten millorar d’acord amb les experiències, atorguen un paper actiu en la resolució a la persona que ha patit l’agressió, mentre que l’agressor es responsabilitza de les seues accions, passa per un procés de transformació i tracta de reparar el mal causat.
Són processos complexos i sovint és difícil establir quan s’acabaran o què constituirà un èxit o un fracàs. Tal com recull el fanzine Accounting for Ourselves. Breaking the Impasse Against Agression and Abuse in Anarchist Scenes, publicat per Crimethinc als Estats Units i traduït per la Distribuidora Peligrosidad Social de València, en la majoria dels casos, són les dones les que carreguen amb estos processos i topen amb poca capacitat col·lectiva per complir moltes de les peticions de l’agredida: falten habilitats en teràpia, mediació i resolució de conflictes. Per estes raons, sovint, es convertixen en processos emocionalment esgotadors, que no resulten exitosos. El protocol pioner als Països Catalans va néixer al Vallès, el 2015, fruit d’un debat col·lectiu del Moviment Popular de Sabadell -format per Justa Revolta, Arran, Can Capablanca, COS i Endavant- amb la intenció d’esdevenir una eina per orientar la intervenció en violències masclistes dins els moviments socials de la ciutat.
El protocol pioner als Països Catalans va néixer al Vallès, el 2015, fruit d’un debat col·lectiu del Moviment Popular de Sabadell amb la intenció d’esdevenir una eina per orientar la intervenció en violències masclistes dins els moviments socials de la ciutat
En el marc de les festes, també s’han dissenyat protocols específics. Dones Feministes de Gràcia ha elaborat el Protocol contra agressions masclistes en espais de festa conjuntament amb tots els espais de festa anticapitalista del barri, i, alhora, un protocol dels carrers i places adscrits a la Fundació Festa major de Gràcia amb el districte. Paral·lelament, treballen amb el Centre Jove d’Anticoncepció i Sexualitat (CJAS). El protocol propi dirigit als espais de festes consistix a escoltar la persona agredida, respectar la seua opinió i desitjos, i mantindre’n la confidencialitat, proporcionar-li un espai de seguretat, identificar els agressors sempre que es puga, valorar i preguntar a la persona agredida si necessita algun altre tipus d’assistència i informar que té dret a interposar una denúncia, així com el dret d’anar acompanyada d’una advocada. Per últim, també treballen per evitar i tallar els rumors.
Al mateix temps, algunes cooperatives i associacions, com Fil a l’Agulla, també treballen en la gestió d’agressions masclistes i es dediquen, entra d’altres, a la facilitació i l’acompanyament de casos a petició de les víctimes.
Crítiques a la via judicial
La víctima, a més de seguir la via judicial, pot demanar suport psicològic per recuperar-se del fet traumàtic, per descomptat a través de xarxes d’amistat, però també de professionals. Beatriu Macià explica que existixen moltes eines per tractar les agressions sexuals. Des de Tamaia, per exemple, oferixen un espai gratuït d’atenció des del 1992, fruit d’una mancança en el model. També a Barcelona hi ha l’Associació d’assistència a dones agredides sexualment (AADAS), una associació sense ànim de lucre que compta amb un servei integral, especialitzat i gratuït a persones que han patit o continuen patint violència sexual.
Tot i això, a Tamaia tenen clar que l’agressor ha de tindre una sanció punitiva -si el que ha comés és delicte- per part dels organismes públics que són competents en la matèria i que ha de tindre l’objectiu de reparar la víctima. Per aconseguir-ho, Macià considera que cal obrir la via judicial: “hi ha d’haver una denúncia, una sentència i una condemna d’aquestes agressions”.
La majoria d’agressors sexuals no estan condemnats. De 166.260 denúncies rebudes als Jutjats de Violència sobre la Dona al conjunt de l’Estat espanyol el 2017, pràcticament la meitat van acabar arxivades i de la resta, més del 32%, en van ser absolutòries
Conscients de les mancances del sistema judicial, la comissió de dones advocades de l’ICAB denuncia l’elevat percentatge d’impunitat i defén que l’autoorganització és necessària i “és legítim que les víctimes s’organitzen com puguen per fer front a la desprotecció a la qual moltes vegades estan exposades”, continuen les advocades. Per a elles, l’augment de la consciència feminista al carrer pot contribuir a fer que la resposta judicial siga cada vegada més contundent. Però, al mateix temps, Dones Advocades de l’ICAB expliquen que nombrosos estudis demostren que l’enduriment de les penes no demostra ser més efectiu a l’hora de reduir el nombre de delictes d’agressió sexual, la prova està en els reincidents. En canvi, defenen que sí que ho és l’augment de la consciència social i el fet que disminuïsca la sensació d’impunitat que tenen els agressors, mitjançant la condemna d’este tipus d’actituds per part de tots els sectors de la societat, no només des de l’àmbit judicial.
A més a més, critiquen que no hi ha formació de gènere en el sistema judicial, que “és patriarcal”, tot i que algunes jutgesses han començat a aplicar la perspectiva de gènere. Tampoc, a les presons, on els mateixos educadors “no sempre tenen la formació en perspectiva de gènere necessària per a afrontar aquests tipus de delictes i agressions”, continuen les advocades.
Tanmateix, la majoria d’agressors sexuals no estan condemnats. De 166.260 denúncies rebudes als Jutjats de Violència sobre la Dona al conjunt de l’Estat espanyol el 2017, pràcticament la meitat van acabar arxivades i de la resta, més del 32%, en van ser absolutòries.
En qualsevol cas, segons Macià, és igual d’important la prevenció que la penalització i no s’han de deslligar. La primera és important per fer impensable la cultura de la violació, és a dir, treballant sobre el masclisme i alertant els homes del que els pot passar si tenen estos comportaments. Per exemple, en comptes de fer recomanacions a les xiques tals com “has de vigilar quan vas sola”, s’haurien de fer recomanacions als xics: “si et trobes una xica que no et diu que no -només un sí és un sí- no tens dret a tocar el seu cos”.
Prevenció, educació i autodefensa
La majoria dels feminismes també posen el focus en la prevenció i en una educació amb valors no patriarcals que trenque la construcció social del gènere i aposte per una sexualitat lliure. Laura Pastor, psicopedagoga i membre de la Xarxa d’educació lliure de Catalunya, explica que quan hi ha una agressió a classe, ho para tot: “moltes vegades ho deixem passar i crec que quan hi ha un gest o unes males paraules o el que siga s’ha de parar tot per abordar el que ha passat”. La primera fase seria parar l’agressió i que no vaja a més, seguidament, Pastor proposa fer a tot el grup partícip de què està passant i qüestionar-ho, sense avassallar ni assenyalar, amb respecte, protegint les persones afectades. “Fer-les conscients del que està passant, mostrar la teua presència i donar-los límits i fer que focalitzen la mirada en l’altra persona o en elles mateixes, depenent del que haja passat, fer-los vore com se senten, com se sent l’altra persona i per què ha passat això”.
La prevenció implica observar les paraules que es diuen, els gestos, els moviments, els detalls. I açò els va donant pistes de la concepció que té una persona d’una altra persona o els valors que està adquirint
En el dia a dia, cal facilitar eines perquè no torne a passar. La prevenció implica observar les paraules que es diuen, els gestos, els moviments, els detalls. I açò els va donant pistes de la concepció que té una persona d’una altra persona o els valors que està adquirint. “El que es manifesta és el reflex del que cada persona pensa, però de vegades no som conscients del que pensem perquè hem heretat una sèrie de valors, prejudicis i estereotips”. En infantil, per exemple, es pot vore a través del joc imitatiu, el joc d’assaig de la vida adulta: un conjunt d’actuacions, frases fetes, etc. que reproduïxen les més xicotetes i xicotets.
Molts col·lectius feministes també assenyalen la importància del treball de deconstrucció per part de les persones socialitzades com a homes i crítica-autocrítica entre ells mateixos, ja siga a través de grups de revisió de privilegis masculins, de la no complicitat amb actituds bavoses o agressives i la formació. “Ha d’haver-hi protocols de no agressions i han de crear grups entre ells”, apunta Rebeca Pena de CAMPA, “i que nosaltres siguem clares i ens apoderem per dir no”.
Mireia Muñoz, professora d’autodefensa feminista, fa dos anys que oferix tallers -d’un dia o continuats- en diferents espais, tant a centres socials autogestionats com a espais gestionats per les institucions. Definix l’autodefensa com una “eina de lluita, individual i col·lectiva, per la reapropiació dels espais físics i simbòlics que se’ns neguen a les dones, lesbianes i trans; identitats no hegemòniques i no privilegiades en el repartiment de rols que estableix el sistema patriarcal”. Cada vegada hi ha més dones, lesbianes i trans que la practiquen, i la demanda s’ha estés fins a escoles o instituts. Per ella no hi ha una única manera de practicar-la i entendre-la, però el que sí que la diferencia de les ofertes de cursos de «defensa personal» clàssics dels gimnasos és que, “més enllà de les tècniques físiques, es tenen en compte els aspectes de la socialització de gènere a l’hora d’entendre i combatre les opressions”.
