Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Helena Taberna, cineasta

"La censura s’ha sofisticat: hi ha certs temes que no es toquen perquè les televisions privades són les que financen"

La cineasta Helena Taberna / Noa Tendero

Helena Taberna és guionista, directora i productora de cinema procedent d’Altsasu. La seva obra prima és Yoyes, on es conta la història de la primera dona que va ocupar llocs de responsabilitat dins d’ETA. La pel·lícula va rebre nombrosos reconeixements alhora que suscitava polèmica dins i fora d’algunes organitzacions basques. A partir de la seua emissió l’any 2000, ha participat en altres quatre pel·lícules com a guionista i directora amb gran èxit de taquilla així com acadèmic. Totes tenen temàtica social, estan tractades amb perspectiva de gènere i perspectiva crítica. L’any 2006, Taberna cofunda l’Asociación de Mujeres Cineastas y de Medios Audiovisuales (CIMA), de la qual participa actualment a la junta directiva.  La cineasta ha estat a Perpinyà en el marc del 55è Festival Confrontation a Perpinyà, enguany dedicat a les dones rebels, on s’han emès dos dels seus films.

 

Per què li importa tant el cinema a Helena Taberna?

Supose que perquè m’importa l’ésser humà i conéixer els seus matisos, la seua complexitat, les seues contradiccions…. Jo crec que estic al cinema per poder contar històries que tinguen ànima, i em sembla un privilegi enorme poder fer-ho. I per això he barallat molt per poder fer el cinema que volia fer-lo i tal com volia.


Defenses que el cinema és una de les expressions artístiques que més arriba.

Sí, perquè és un relat en el qual l’espectador observa i no sols es conta el que està passant sinó que l’espectador està veient el que ocorre, la paraula però també la imatge. Un bon actor fa això: mostrar els infinits matisos perquè els recullin el realitzador o la realitzadora.


Hi ha maneres diferents de treballar segons el tipus de pel·lícula?

Jo crec que sí, almenys per al realitzador autor, hi ha formes molt diferents d’afrontar cada projecte.


Tu ets d’Altsasu, i ho vindiques…

És la meua cultura, el meu poble, la meua identitat


De fet, l’altre dia vas dona les gràcies al final de la presentació d’una de les pel·lícules. Però vas rebre «represàlies» per tots dos costats a partir de la pel·lícula de Yoyes

Bé, represàlies no, encara que estaven els inevitables prejudicis. Jo sabia la pel·lícula que havia fet i estava tranquil·la, però les dificultats per poder fer-la van ser infinites. Qualsevol altra persona no hauria dedicat cinc anys de la seua vida superant totes les dificultats que et pugues imaginar.


Estaves molt convençuda del que feies?

Sí, molt convençuda. I coneixia molt bé la història que contava i sabia molt bé on estava.


Tenies por de la reacció del teu poble?

No, perquè sabia que estava contant aqueixa història des de dins, i que no acceptaria cap manipulació. Sabia que estava aprofundint en una veritat dolorosa però que ens permetria créixer com a poble.


A nivell polític, els creadors tenen una identitat cultural i una ideologia. Quina influència opines que hauria de tindre el pensament propi a l’hora de crear?

“La complexitat humana, sempre és diversa, no és pamfletària; els discursos cinematogràfics són complexos, no són lineals. Jo vull concitar aqueixes dues coses: la complexitat humana amb una mirada del món més justa, més solidària, més igualitària”

En el meu cas, per exemple, hi ha una cura extrema a no caure en el pamflet. Perquè la dramatúrgia, la complexitat humana, sempre és diversa, no és pamfletària; els discursos cinematogràfics són complexos, no són lineals. Jo vull concitar aqueixes dues coses: la complexitat humana amb una mirada del món més justa, més solidària, més igualitària, que és el meu anhel com a ésser humà. Fixa’t que per a mi és un afalac que de les meues pel·lícules parlen de cinema poètic més que de cinema polític.


En les teues pel·lícules sembla que preval la sensibilitat creativa sobre el discurs.

En els temes que trie, allò que es conte, crec que és molt greu de per si i no necessite subratllar la gravetat amb una mirada sensacionalista. Perquè si només subratlle el molt greu, acostume a l’espectador al fet que solament calga denunciar el molt terrible. No, no: És també molt terrible que una baralla com la del bar a Altsasua acabe amb uns joves que porten dos anys de presó preventiva. I és perillosa l’anestèsia de les emocions i de la participació solidària, denunciant sols fets greus.


Quin paper té l’objectivitat?

Per a mi cal tindre cura a l’hora de mostrar les dades “objectivament” en el plantejament estètic-artístic-ètic de la pel·lícula. Però a partir d’ací, jo considere l’espectador molt intel·ligent, no tinc aqueixa temptació que té el cinema americà de considerar l’espectador ximple i incapaç de generar les seues pròpies decisions quan veu alguna cosa. Al meu cinema procure anar mostrant totes les dades com un prestidigitador que dóna tots els elements que ocorren. I en el conflicte, per exemple, de Yoyes hi és, o en Acantilado, que també s’ha emés durant el festival. Com a espectadora valore moltíssim que em deixen participar en el cinema, que no me’l donen tot mastegat i em diguen has d’anar per ací o per allà, o que em manipulen amb la música o amb un discurs tancat. Per això tinc aqueixa cura, i aqueixa cura em fa ser més exigent que si no tinguera ideologia o diguera que no la tinc.


Sense caure en clixés pamfletaris, les dones en les teues pel·lícules porten el fil conductor de la narració. Per què?

“El cinema, com la literatura, durant massa temps ha obviat les dones. Personalment, quan em pose a pensar en cinema, el primer en què pense és en els personatges femenins, que són els que conec, que són els que m’han nodrit i dels quals puc aprendre”

Perquè és normal, perquè estem envoltades de dones polièdriques, poderoses i complexes. Però el cinema, com la literatura, durant massa temps les ha obviades. Personalment, quan em pose a pensar en cinema, el primer en què pense és en els personatges femenins, que són els que conec, que són els que m’han nodrit i dels quals puc aprendre. Estudis recents fets per CIMA -Asociación de Mujeres Cineastas- apunten que en un gran percentatge dels relats escrits o dirigits per dones, les mateixes dones són les protagonistes. A diferència del cinema escrit per homes, on la presència femenina és com mera acompanyant masculina, com la parella o que té relacions insolidàries amb altres dones…


Han passat molts anys des del final de la dictadura. Hi ha censura al cinema espanyol?

Hi ha autocensura, que és més greu que la censura. Clar que n’hi ha, ara és un moment especialment perillós. El que ha fet la censura és sofisticar-se, perquè hi ha certs temes que no es toquen perquè les televisions privades són les que financen, són les que decideixen què es pot o no es pot contar. No fa falta prohibir res amb l’excusa que certs temes no entren perquè no són taquillers i les televisions públiques tenen la ideologia del partit en el govern i això també genera o pot generar limitacions en la llibertat del creador.


Hi ha por per part dels cineastes?

Crec que és una por a no poder fer cinema, o sigui, al fet que no et financen. És evident que hi ha hagut càstigs fulminants a cineastes que s’han atrevit a tocar temes que no eren convenients en aqueix moment. Hi ha una autocensura important, i l’autocensura ve marcada també perquè hi ha temes que es consideren que no són comercials, la qual cosa és mentida. Jo crec que el cinema més xicotet, que té una indústria que no és Hollywood, hauria d’aprofundir més en històries i conflictes locals. Al cinema francès, hi ha milers de projectes molt diversos i que toquen moltíssimes parts de la realitat social francesa contemporània. Això em produeix enveja com a creadora i com ésser social.


La censura deriva en més creativitat?

No ho crec, perquè en aquest moment, la censura és una censura que evita la ideologia. Ara no es busca sortejar la censura, hi ha docilitat. La major part dels directors ni tan sols són conscients de la seua autocensura, però automàticament trien… Mira, és molt comú entre cineastes que conec que diuen: faré una comèdia o un thriller. Això és la darrera cosa que jo faria com a cineasta, jo contaré una història, i després trie el gènere a través del qual ho vull fer.


Darrere de les càmeres, sobretot en càrrecs de responsabilitat, es veuen poques dones, a què es deu?

El cinema no és una illa dins de la societat, és exactament igual que qualsevol altre espai. La universitat, per exemple, està plena de dones i no obstant això en els llocs de responsabilitat, en els rectorats no hi ha a penes dones. Si anem fent un repàs de la societat contemporània occidental, continua passant això. En el món acadèmic hi ha un gran nombre de dones estudiants brillants però després, quan es passa al món de la indústria, no tenen aqueix espai.


Hi ha diferència entre la manera de fer cinema entre homes i dones?

No ho crec, perquè també hi ha diferències entre cineastes homes i entre dones. El que sí que crec és que el patriarcat continua molt més present al cinema fet per homes


Perquè estem relegades a l’espai de l’interior…

Exacte, però a mi per exemple el repte de rodar seqüències d’acció m’ha encantat sempre. I des que vaig fer Yoyes, procure posar en les meues pel·lícules seqüències d’acció perquè m’encanta rodar-les.


Al teu cinema hi ha menys espais tancats, intimistes, al qual d’alguna manera les dones estem més acostumades. És molt exterior.

Sí, perquè a mi em sembla que és més cinema. Més cinema i més llenguatge cinematogràfic. M’importa molt que la pel·lícula, de producció, siga bona, que no es note que hi ha manques. No vull dir que no es puga fer una obra mestra només en interiors però per contar una història en un mateix espai està el teatre, jo preferisc mostrar la vida al cinema amb interiors i exteriors.


Se t’ha faltat al respecte com a professional?

“No he deixat que em faltaren mai el respecte mai, ni al cinema ni a la vida. Hi ha hagut intents però no ho he permès. Passa bastant però, perquè els homes estan acostumats en el social al fet que la dona tinga un lloc més feble”

No he deixat que ocorreguera això mai, ni al cinema ni a la vida. Hi ha hagut intents però no ho he permès. No et creguis, passa bastant, perquè els homes estan acostumats en el social al fet que la dona tinga un lloc més feble i la primera temptació de molts és tractar de col·locar-se en el lloc de comandament.


Sobretot d’una persona que no ve del món del cinema…

I que a més no vinc de Madrid o Barcelona, sinó d’un poble.


Creus que t’ha influenciat en la teua producció cinematogràfica la teua procedència?

Crec que m’ha enriquit molt, perquè he tingut accés a informació de personatges que cap universitat ni gran ciutat et pot proporcionar.


Ara que estan començant a introduir-se moltes dones en el món del cinema, no solament com a subjectes passius sinó en llocs tècnics importants, i tu, sent una referent ara mateix que tu no vas tindre, què esperes per a aquestes generacions?

Espere moltíssim, i crec que d’alguna manera la meua pròpia acció és estimulant… Perquè jo he arribat fins a on estic partint d’un temps més difícil. Els tocarà barallar, sens dubte, però anem construint la història de les dones, que fins no en teníem.


Hi ha moltes pel·lícules sobre la Guerra Civil. Què penses de les pel·lícules històriques? Creus que és un gènere que està passat de moda?

Torne a insistir: només hi ha bon o mal cinema. Només hi ha bones pel·lícules o males pel·lícules. En el tema de la memòria històrica, hi ha una frase que diu la dreta espanyola contínuament i és: “una altra pel·lícula de la Guerra Civil”, però realment hi ha poquíssimes pel·lícules de la Guerra Civil. Pensa en les pel·lícules que hi ha sobre el nazisme i fixa’t que hi ha milers de bones pel·lícules i milers de males pel·lícules. Com no serà un gran tema la Guerra Civil si és l’última guerra romàntica del segle passat? I la que ha suscitat l’interés d’intel·lectuals i artistes de tot el món. Recorde que Juan Gelman va dir “se’n van anar els dictadors i van aparéixer els organitzadors de l’oblit”. Em va semblar una reflexió interessant perquè és cert que estem plens d’organitzadors de l’oblit que no volen que s’elimine l’anestèsia social.


Quin és el paper que s’ha de jugar davant aqueixa situació?

Desactivar aqueixa espècie de consigna fent bones pel·lícules sobre la Guerra Civil. Atrevint-se a fer-les, fent-les bé, i posant tota la carn a la graella.


Què t’agradaria que se’t reconeguera com a cineasta?

Això no m’importa. El que m’importa és poder continuar fent cinema, poder continuar contant les històries que vull contra i fer-ho tal com vull explicar-les. I que el públic continue veient-les.