El 29 de novembre de 2013, Alberto Fabra, president de la Generalitat Valenciana (PP) del 2011 al 2015, va anunciar el tancament de Canal 9 i Nou Ràdio de la Radiotelevisió Valenciana (RTTV). Ho va fer després d’un endeutament de 1.300 milions d’euros, de continuats escàndols de censura i manipulació, i d’una gestió dels recursos públics i professionals que va accelerar el desencant per una televisió amb contingut sensacionalista i que no va donar espai a fets rellevants de l’època, com el cas Gürtel de corrupció del PP o veus als familiars de les víctimes de l’accident del metro de València en 2006. Després de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de València que obligava a readmetre per vulneració dels drets fonamentals a les mil professionals acomiadades en un ERO, es van aturar les emissions, sota el pretext, sostingut pel Partit Popular, que la RTTV no importava i no funcionava.
Entre quatre i cinc anys després del tancament, van començar les transmissions d’À Punt Ràdio (desembre de 2017) i d’À Punt TV (juny de 2018) a través de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, successora de Ràdio Televisió Valenciana, i de la seua societat mercantil, la Societat Ànonima de Mitjans de Comunicació. Durant els tres anys d’activitat s’han succeït dues etapes de direcció: la d’Empar Marco, que va ser anomenada directora general de la CVMC en març del 2017, i la d’Alfred Costa, director d’À Punt Mèdia des del març de 2020, després que les Corts valencianes aprovaren la seua candidatura, en la qual prioritzava aspectes com augmentar l’audiència i els ingressos publicitaris. Ara per ara, els testimonis de diverses treballadores i extreballadores expliquen que hi ha un desencant generalitzat amb l’estructura, les condicions laborals i les línies estratègiques que no han vist progressar durant els últims tres anys.
Diverses treballadores i extreballadores expliquen que hi ha un desencant generalitzat amb l’estructura, les condicions laborals i les línies estratègiques
La generació de continguts en À Punt Mèdia es divideix entre els informatius, de producció pròpia a través d’una plantilla de 468 treballadores contractades per baremació i borsa pública, i la resta del contingut de producció externa a través de convocatòries de programes. Aproximadament el 9% de la programació és de producció pròpia, la resta està externalitzada en productores de diferent amplària. Algunes de les més rellevants són Buendía Estudios, creada per Atresmedia i Telefónica, que produeix el magazín “Bona Vesprada”; Globomedia, entitat matriu de Mediapro, que produeix els programes esportius i el concurs diari “Atrapa’m si pots”; o, la productora Grupo Secuoya –que gestiona el canal autonòmic de Múrcia i treballa amb TVE i Atresmedia-, encarregada de l’anterior magazín de vesprada “Àpunt Directe” i, actualment, del programa d’investigació “Zoom”. D’altres, són productores valencianes, com Estocolm Media, CreaConcepto o Sunrise Pictures, que solen cobrir programes televisius de menor pressupost, documentals o programes de ràdio amb una franja horària més limitada.
Cap a la privatització del servei
Iñaki Mazquiarán i Óscar Donat són tècnic de so i ajudant de realització, i formen part del Comité d’Empresa de la CGT d’À Punt Mèdia. Tal com han explicat a la Directa, l’actual estructura produeix una doble externalització: la del contingut i la dels tècnics professionals (grafisme, maquillatge, retolació, autopromoció, etc.), incloses les Unitats Mòbils per realitzar retransmissions als informatius. Per a ells, aquesta situació implica que “hi ha progressivament una major manca d’operatius tècnics i una dependència tècnica privada”. A més, segons apunten, la situació es tradueix en una precarietat laboral de les treballadores per la dificultat d’establir una regularització de totes les entitats amb les treballadores.
En l’àmbit intern, el 29 de juliol d’aquest any, la Conselleria d’Hisenda de la Generalitat valenciana va rebutjar el conveni col·lectiu que sindicats majoritaris van estar negociant des de l’inici de les transmissions per aplicar entre les treballadores de la plantilla i l’entitat. Un dels motius principals va ser la dualitat entre la Corporació i la Societat Anònima -de diferent naturalesa jurídica- que diferencia també a les treballadores dins de la mateixa plantilla i que afecta les seues retribucions. En l’àmbit extern, la dissociació de les professionals fora del marc laboral d’À Punt Mèdia i en diferents empreses externes dificulta la seua organització i el marge d’acció sindical.
“No tenim a qui recórrer davant un problema”, manifesta Josep Brotons (nom fictici), un tècnic professional que treballa per a À Punt Mèdia i per a productores externes que ha volgut preservar la seua identitat per por a represàlies professionals. Brotons explica a la Directa que, el fet que una vintena de productores generen contingut per À Punt implica diversitat, però “cal un equilibri entre diversitat i precarietat”. Segons la seua experiència, “actualment, les treballadores, especialment tècnics, solem treballar un terç de la jornada, el que implica uns 500 euros mensuals. A més, com no hi ha continuïtat en els programes –que duren entre un i dos anys-, la situació és molt inestable, no hi ha un mínim de planificació i la conciliació familiar diària és nul·la”, i afegeix que “necessitem una línia de treball en continuïtat i una línia clara de programació amb produccions més menudes, més eficients i més estables que abandonen l’estètica canalnouera”. Segons ell, el resultat d’aquests tres anys està sent una “fugida de professionals”del sector cap a la docència, altres televisions públiques estatals o iniciatives privades.
Segons un tècnic, “actualment solem treballar un terç de la jornada, el que implica uns 500 euros mensuals. A més, com no hi ha continuïtat en els programes, la situació és molt inestable”
Tant Brotons, que va treballar més de vint anys a Canal 9, com Mazquiarán i Donat, sostenen que els números d’audiència, actualment són els indicadors principals de l’èxit d’un programa. “Els números haurien de ser un indicador més a l’hora de considerar la continuïtat d’un programa, però no l’únic. Hem de marcar-nos uns pilars per garantir el servei públic”, segueix explicant Brotons, per evitar crear “el gran somni de Zaplana”, és a dir, la privatització completa del servei. Pel que fa a la vinculació amb Canal 9, consideren positiu haver fet creu i ratlla pel que fa al contingut, però defensen garantir un nucli de treballadors amb professionals de RTTV amb anys d’experiència, que permeta formar nous professionals, per evitar “un malbaratament de recursos i d’estructura derivat de la demonització de la plantilla anterior, inclòs el personal tècnic”, acaba Brotons.
Unes produccions limitades
Cento Moltó (nom fictici) és altra de les persones entrevistades que ha volgut preservar la seua identitat i que ha estat productor independent en diverses productores externes valencianes que han treballat per À Punt Mèdia. El professional explica a la Directa que era imprescindible per la indústria audiovisual valenciana que, després d’un “desert mediàtic”, amb la creació d’À Punt Mèdia “es consolidara el teixit de noves productores nascudes al País Valencià, quan ha havia tancat RTTV”. Tal com explica Moltó, les productores externes han viscut diverses etapes malgrat els quatre anys d’existència de la Corporació: l’arrancada, que “va ser complicada per la direcció, però pense que s’assoliren els objectius de crear una línia editorial potent i apostes de contingut important” i un canvi de direcció per Alfred Costa en el que, segons Moltó, es prioritza l’entreteniment o l’arribada a la població més major “que també és necessària”. “Si durant el primer any hi havia un desconeixement per la cadena, amb aquesta etapa això s’ha superat i hi ha una valorització i apreciació del contingut. La gent coneix ja la marca”, considera.
De fet, des de la seua experiència, justifica que “amb el pressupost que compta la televisió valenciana, l’externalització és necessària”. El pressupost públic ascendeix a 58,3 milions en 2021, molt inferior al d’altres televisions autonòmiques amb llengua pròpia: 149,1 milions a l’Euskal Irrati Telebista (EITB) d’Euskadi, 240 milions a TV3 del Principat o de 110,4 milions a la Corporación Radio e Televisión de Galicia (CRTVG). Moltó explica que la falta de pressupostos també afecta l’exigència i la dificultat per crear un contingut òptim amb els recursos que hi ha. Això afectaria les condicions de treball, empitjorades, i les dinàmiques de les productores externes “que hem d’estar sempre al límit”. A més, afirma que, per conseqüència, les contractacions es realitzen per programes contractats (d’un a dos anys) en els quals es precisa molta dedicació que no està pagada, porta desencant i fugida professional. “Amb aquest pressupost no dones impuls al sector, sinó que el condemnes”, manifesta. El passat mes de setembre, la presidenta en funcions de la CVMC, Mar Iglesias, va anunciar un augment de 10 milions d’euros en el pressupost que, si més no, correspon a la quantitat que rebrien amb la devolució de l’IVA que s’ha fet els anys anteriors i que l’Agència Tributària (AEAT) reclama des d’aquest.
En relació amb la producció externa, Núria Garrido, periodista freelance i extreballadora en dos magazins d’actualitat, “A Punt Directe” i “Bona vesprada” -que va agafar el relleu des de gener d’aquest any-, ha explicat a la Directa que, per a ella, són una oportunitat pels joves i una innovació constant, perquè depenen d’una renovació periòdica. No obstant això, també pensa que “l’obsessió per l’audiència deixen de banda fer un bon treball periodístic i dona lloc a la improvisació, fer-ho tot a correcuita i una exigència continua a les treballadores”.
Garrido va denunciar públicament el seu acomiadament “sense cap explicació” després d’un període, segons explica, de discriminació laboral i de qüestionament continu de la seua feina com a reportera. “Em van dir que no encaixava perquè el format anava a canviar, a mi sols m’interessaven qüestions com ara bé el feminisme o els desnonaments”, assegura alhora que transmet una decepció professional i personal, tant amb la cadena com amb les administracions que, haurien de monitorar el treball i el contingut periodístic i cultural, especialment amb la pujada de l’extrema dreta i l’espanyolisme que poden fer perillar el servei i tot el que s’ha aconseguit amb aquests anys.
“La gent veu el que li posen o la tele posa el que la gent vol?”
Pel que fa al contingut durant aquests anys, Garrido creu que durant la primera etapa de les transmissions es tractaven temes més seriosos i atractius periodísticament. Ara, i segons la seua experiència, el contingut està centrat en els successos, “semblant als magazins d’altres televisions privades i agenda política valenciana”. En canvi, celebra el contingut dels informatius, la presència del valencià i projectes com la coproducció amb TV3 pel film La Mort de Guillem (2020), l’estrena més vista en la història d’À Punt, amb 201.000 espectadors per televisió, o la coproducció amb TV3 i IB3 de Frederica Montseny, la dona que parla (2021). “Hem d’apostar per una televisió i ràdio modernes i deixar de banda el fantasma de Canal 9, els tòpics i la folklorització de les valencianes. Hi ha més vida més enllà de l’Alqueria Blanca”.
Ara, segons l’experiència de Núria Garrido, el contingut està centrat en els successos, “semblant als magazins d’altres televisions privades i agenda política valenciana”
“La gent veu el que li posen a la televisió, o la tele posa el que la gent vol veure?”. Per a Irene Rodrigo, expresentadora, codirectora i guionista de “Una habitació pròpia” i de “Una habitació amb vistes” -programes de la cadena que ja no s’emeten-, la gent veu el que li posen i això “implica una responsabilitat en el contingut i en la programació, és a dir, l’hora que s’emet i de què va envoltat”. Ara, Rodrigo és col·laboradora del programa de ràdio Ho podríem fer millor i segueix amb els seus projectes personals com a divulgadora literària i escriptora. Manifesta que el nucli de les televisions públiques hauria de ser el de respectar el triangle “educació, entreteniment i informació” per oferir un servei públic i divers.
Observant aquests tres anys, creu que actualment l’entreteniment té un pes molt important. “Quan vam començar a emetre el programa, a l’equip hi havia molta il·lusió i emoció, després, no et desencantes, però veus el lloc que ocupa el contingut que tu fas, si prioritzen altre contingut, si actuen en detriment de la cultura…”, explica. “Una habitació pròpia” va estar emetent-se des de l’inici de les transmissions durant un any i mig. “Una habitació amb vistes” es va poder realitzar a través de les subvencions d’un fons públic de cultura. Per això, Rodrigo alerta que “quan acaben els programes subvencionats per l’Institut Valencià de Cultura no hi haurà programes culturals”, i conclou que “està clar que les audiències han d’estar ahí, però, al cap i a la fi, és una televisió pública on importen altres factors que no sols els números, com el prestigi, les idees innovadores o els programes culturals, i que passe per un exercici d’autocrítica i modernització”.
