Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Ana Tijoux, rapera

"A Xile i a Catalunya hi ha patrons molt similars de repressió feixista"

/ Inti Gajardo G.

La rapera Ana Tijoux és una de les grans veus de la música reivindicativa d’Amèrica Llatina. Va néixer a l’Estat francès, filla d’una sociòloga francesa i d’un xilè exiliat de la dictadura de Pinochet. Quan es va instaurar de nou la democràcia a Xile, la família es va mudar a Santiago, on Tijoux va començar a rapejar amb bandes locals. Tot i que ja va obtenir reconeixement com a membre del grup de hip-hop combatiu Mazika, és el 2011 amb 1977 – el seu segon àlbum com a solista – que es consagra internacionalment, sent nominada als Premis Grammy. Des d’aleshores, té una àmplia discografia i desenes de nominacions a diferents premis internacionals. Molts dels seus temes expressen compromís i denúncia social, com ara “Somos Sur” o “Antipatriarca”. Fa un mes, va treure el seu últim single “Cacerolazo” des de l’Estat francès, amb el que es posiciona clarament a favor de l’actual moviment social xilè. Aprofitem la seva actuació al Palau de la Música de Barcelona per conversar amb ella sobre la seva relació amb la música, els seus dos països i el seu punt de vista sobre la situació política a Xile i a Catalunya.


Quan puges a l’escenari, quina Ana ets? Una música que fa activisme o una activista que fa música?

Depèn del meu estat d’ànim, no sempre sóc la mateixa persona. Hi ha moments en què et sents super empoderada, forta, i altres molt dèbil. Depèn de com estàs, de com t’ha anat el dia. Les emocions no són estàtiques, es mouen constantment. Després, respecte a aquestes categories que proposes no em sento massa en cap de les dues i a la vegada em sento les dues coses juntes… no ho sé, em costa definir en quina de les dues categories estaria.


En algun moment has dit que la música per tu és una teràpia.

Sí, totalment. És una manera d’extirpar, de sanar, de curar, de treure, de créixer, d’equivocar-me… També em permet trobar una porta de sortida i d’entrada a altres llocs que m’han permès créixer i entendre millor perquè faig el que faig i perquè necessito fer-ho.


I et planteges una vida sense la música com a activitat central?

Sí, de fet em veig fent qualsevol cosa, hi ha moltíssimes coses interessants. Crec que moltes vegades cometem l’error d’estancar-nos en un univers, quan hi ha molts universos en el món laboral que permeten que un mateix creixi. He al·lucinat amb persones que feien coses totalment antagòniques a les meves. Gent que treballa la terra, que coneix les temporalitats de la fruita, com funcionen el sol i la pluja… són altres mons que em semblen molt interessants. No hi ha cap ofici que em cridi l’atenció en particular, crec que tots tenen alguna cosa màgica de la qual podem aprendre.


Has estat fent anades i tornades constants entre l’Estat francès i Xile. Quina és la teva relació amb els dos països?

“La gent sempre necessita identificar-te, col·locarte en una espècie de caselles socials: el que ets, el que fas, amb qui et mous, com et mous, quina és la teva parella, on vius… quan qualsevol ésser humà és molt més que una casella, és molt més complex”

Vinc dels dos llocs però la gent sempre necessita identificar-te, col·locarte en una espècie de caselles socials: el que ets, el que fas, amb qui et mous, com et mous, quina és la teva parella, on vius… quan qualsevol ésser humà és molt més que una casella, és molt més complex que això. Perquè hauríem de cabre-hi a dins si a nivell individual som molt més rics que aquesta alguna cosa? Vaig néixer a França i porto moltes coses de França impreses, que em commouen i m’encanten, però hi ha altres coses en què no em sento gens identificada, no les suporto. I em passa el mateix amb Xile, hi ha coses que m’encanten. Com és un altre continent, en aquest cas a l’Amèrica Llatina, hi ha moltíssimes coses que em marquen i m’identifiquen però altres amb les que no tinc res a veure. Llavors crec que és molt bonic la no-definició, la definició fa molt mal a l’ésser humà. La definició és també el que ens ha limitat molt en la creativitat perquè ens podem sentir de milers de llocs, inclús de llocs que ni coneixem… però hi sentim una certa proximitat, quelcom que ens crida i on ens reconeixem. I això té molt a veure amb aquesta mania que tenim de dogmatitzar i classificar-ho tot, de si t’agrada un cert estil de música. Si jo fa temps que escolto una música a Spotify, el meu mòbil em portarà automàticament cap a músiques similars i clar, m’estaré perdent una barbaritat de música que ni conec i que seria al·lucinant conèixer i poder tenir l’oportunitat d’escoltar.


Pel que fa a l’estil de la teva música, també et deuen demanar que t’encasellis…

A mi m’agrada la música. Crec que la música és un univers al·lucinant i tan divers que hi ha coses súper descol·locants per a la resta que a mi em fascinen.


Últimament t’ha fascinat alguna cosa en concret, algun nou artista o descobriment?

Cap artista nou en concret, però sí que ara estic escoltant molt de jazz i música clàssica. El meu Spotify em redirigeix cap a Trojan Box i llavors acabo escoltant reggae i ska-dub de principis del 2000.


Tornant al tema dels dos països, a l’Estat francès no tens la mateixa presència mediàtica que a Xile. Has buscat mantenir-ho per poder viure “discretament” quan ho necesites?

“Tot i que m’encanta cantar dalt d’un escenari perquè noto molta energia, a mi m’encanta l’anonimat, és molt còmode perquè puc mirar tranquil·lament la resta de persones. Crec que no hi ha res millor que seure en un cafè i observar la gent que tens al voltant”

Hi ha alguna cosa d’això, sí. Tot i que m’encanta cantar dalt d’un escenari perquè noto molta energia, també m’encanta l’anonimat. És molt còmode perquè puc mirar tranquil·lament la resta i rec que no hi ha res millor que seure en un cafè i observar la gent que tens al voltant: com caminen, com funcionen, les baralles, les abraçades, com ploren. Perquè són coses en què ens reconeixem nosaltres mateixos i formen part de nosaltres: la manera com cridem, plorem, abracem… A Xile també puc viure l’anonimat perquè tampoc vesteixo molt extravagant i tinc una cara tant d’allà que em fonc molt amb la resta de gent. Però ara mateix m’és molt còmode estar a França, tot i que trobo a faltar els meus amics, els meus companys i companyes, i l’espurna i l’espontaneïtat llatina. El reconeixement és una cosa súper estranya, gens natural.


I ara quins projectes tens a l’Estat f
rancès?

Fer el meu disc! Estic aprofitant per escriure i mirar amb calma. Sortirà quan surti, perquè ara mateix no tinc una calendarització del que he de fer. Però està en procés, amb músics de diferents llocs.


En el teu últim single “Cacerolazo” dones suport a les lluites del poble xilè que van començar amb la decisió del govern de Piñera d’apujar el preu del metro. Però ja ho cantes tu: “no son 30 pesos, son 30 años”. Com resumiries aquests 30 anys?

“La rebel·lió xilena d’aquest octubre amb els estudiants asseguts al metro és això: no són els 30 pesos del preu del metro, són 30 anys d’impunitat. Impunitat perquè han saquejat i usurpat els drets dels xilens”

Xile va tenir el primer president socialista elegit democràticament l’any 70. Amb Allende, tot es va estatitzar: la salut, l’escola… I l’any 73 quan apareix Pinochet, el que fa la dictadura és privatitzar tots els béns de dignitat de la ciutadania que tenen a veure amb la salut, l’educació, el sistema de pensions, l’aigua… Després, quan arriba la democràcia l’any 89, hi ha un govern socialdemòcrata que continua amb el procés neoliberal de privatitzar-ho tot. La rebel·lió xilena d’aquest octubre amb els estudiants asseguts al metro és això: no són els 30 pesos del preu del metro, són 30 anys d’impunitat. Impunitat perquè han saquejat i usurpat els drets dels xilens. Tinc molts amics que tenen la meva edat, entre 40 i 50 anys, i tot just ara acaben de pagar el deute dels seus estudis universitaris. Deutes de més de 25 anys de mitjana. És impossible tenir un nivell de vida mitjà sense endeutar-se per a gairebé tots els aspectes de la vida. Hem sortit de l’anestèsia perquè són 30 anys de corrupció d’un sistema que s’ha lucrat segrestant un model de vida digne per al poble xilè.

 

Creus que el moviment d’alliberament del poble xilè pot significar un avanç en la lluita dels pobles originaris?

Els pobles originaris no necessiten el poble xilè, ja fa anys que estan en lluita. Han sigut menystinguts durant tant de temps, que han aconseguit crear les seves pròpies xarxes de contenció i de resistència a la violència. El que passa és que ara crec que estem unint les nostres forces, però els Maputxes ja fa anys que estan lluitant contra la colonització espanyola i després, contra l’Estat xilè. Ara es tracta d’unir les nostres lluites.

 

Gran part del moviment social a Catalunya s’explica pel model de “transició” a l’Estat espanyol, que ha comportat la continuïtat de les estructures de poder que hi havia durant la dictadura franquista. Fins a quin punt aquesta situació es pot comparar amb la de Xile?

Clar, la policia que teniu aquí ha estat instaurada per Franco. És quan te n’adones que el sistema de repressió mai se’n va. I això demostra que al final, les dictadures se’n van però no del tot. Continuen funcionant perquè si demà estàs al carrer manifestant-te i t’apallissen, a qui ho aniràs a denunciar? Al mateix policia que t’ha apallissat? Són estructures de violència i de repressió que funcionen de manera perfecta, i per això són molt interessants d’observar. A Xile i a Catalunya, tot i que hi ha diferències perquè són continents i països diferents, hi ha patrons molt similars de repressió feixista, que sempre són semblants i funcionen d’una determinada manera: es modernitzen, són molt plàstics però segueixen mantenint una essència violenta que tortura i assassina.

 

També hi ha falta de memòria històrica. En ambdós països encara hi ha moltes famílies que viuen amb un silenci que mai es trenca del tot…

“El silenci és el pitjor que li pot passar a un poble, perquè esborra la memòria. I la memòria és el que construeix la història d’un país i permet no tornar a repetir patrons de violència”

Crec que això va ser fruit d’un treball molt minuciós per part dels governs que van succeir les dictadures. El silenci és el millor aliat per aquest tipus de situació, però el silenci és el pitjor que li pot passar a un poble, perquè esborra la memòria. I la memòria és el que construeix la història d’un país i permet no tornar a repetir patrons de violència. El que va fer Alemanya respecte a la reconstrucció del país després del període nazi amb tots els museus que tenen i que en l’àmbit educatiu se’n parli tant… Crec que ho tenien molt clar: “que això mai més torni a passar”. Aquests silencis que tenim a les famílies tenen a veure amb les situacions de por generades per les dictadures. Quan arriba una dictadura, no només hi ha un dictador amb els seus militars, sinó que darrere d’això hi ha psicòlegs que van mesurant la temperatura: què posem de portada als diaris, com instaurem el terror, com fem que el poble s’immobilitzi… Hi ha molts factors que estan en joc, gestionats per gent molt brillant i molt intel·ligent que volen controlar el cervell social del poble. I això no només ha passat a Xile i a Espanya, sinó que ha passat a moltíssimes parts del món i té a veure amb la por. Una por que després s’enterra perquè no se’n parli i fer com si no hagués existit mai. I que quedi un buit, una llacuna històrica i de memòria. Però per més que hi hagi silencis, la història sempre torna a emergir. Perquè la veritat, per més que sigui dura i faci mal, t’obre les portes i la possibilitat de no repetir la història. És un patró que es viu en moltíssimes famílies, i és polític. És la manera més clara de veure com un sistema silencia els dolors, que sempre hi són i les cicatrius queden obertes. I tots formem part d’aquesta història silenciada perquè portem la sang dels nostres avantpassats. I portem aquest dolor perquè portem dins nostre la història de les nostres famílies. Cadascú és el resultat dels seus avantpassats i això no és hippisme, és real: portem el bastió de la història familiar.


T’has sentit interpel·lada per la necessitat de parlar d’aquests silencis?

Sí, sempre. La meva família sempre ha estat molt polititzada i sempre hem parlat de política als dinars. I perquè, independentment de la formació política dels meus pares, des de petita les relacions de poder sempre m’han fascinat: com funciona la gent amb el poder. Moltes persones critiquen el poder però després són les que reprodueixen patrons de poder a casa seva. I això és terrible. Llavors m’interessa molt investigar com funciona el poder en la música, per exemple, perquè els músics van de persones importants. M’agrada molt mirar, observar i llegir a la meva manera i sobretot observar les persones, per això et deia que l’anonimat és molt còmode per mi.


Abans també en parlaves: observar és una cosa que t’agrada fer sovint?

Sí, m’encanta. És que per mi els éssers humans som una raça molt boja, som capaços del millor com del pitjor. Podem construir coses meravelloses, per exemple aquesta gent que és capaç de recollir aigua en el desert per al seu poble. I després construïm bombes que maten nens, només prement un botó sense cap mena de problema. Som molt estranys, molt antagònics. Molt durs i molt macos a la vegada. A mi ja m’agrada aquesta contradicció.