Les cures han entrat definitivament a l’arena política. La darrera dècada han proliferat marcs normatius a diferents nivells que busquen reforçar el dret a la cura, des de directrius europees i convencions d’organismes internacionals fins a plans i estratègies estatals, municipals o forals. Majoritàriament, aquests reconeixen el paper que han tingut els feminismes a l’hora de polititzar allò que abans es considerava socialment una qüestió privada, partint de la denúncia de la feminització i precarització de les cures. Tanmateix, el consens polític que existeix avui al voltant de la necessitat de garantir el dret a la cura fa dubtar, com a mínim, que s’estiguin assumint les propostes feministes i la transformació radical que aquestes impliquen necessàriament. El debat es mou avui en un terreny tan ambigu que ben bé podria acabar propiciant un model amb tons conservadors i neoliberals, és a dir, que enforteixi el paper de la família i ampliï el nínxol de mercat de les cures. Que avanci el dret a la cura de la població, potser sí, però tornant a fer-ho amb perjudici de les cuidadores.
Les propostes feministes sobre les cures han vingut sobretot des de dues perspectives diferents, no excloents, encara que amb certa tensió entre elles. La perspectiva materialista ha estat i és fonamental per visibilitzar l’explotació del treball de les dones a les llars dins de la matriu heteropatriarcal, així com per denunciar, des d’una mirada decolonial, l’extractivisme de recursos de cures que es produeix des del nord global i també la precarització de les condicions laborals del sector. Des d’aquesta via es recupera avui la idea d’abolir la família, ressorgida de les propostes de Kolontai, passant per Federici i Dalla Costa, o Fraser; i alimentada les últimes dècades pel marxisme queer i les seves comunitats de cures. No es tracta només (i també) de repensar les formes de convivència, reproducció i desig; des d’una mirada netament materialista, l’abolició de la família és una invitació a desprivatitzar la cura.
Es reforcen els serveis de suport a domicili i se’n facilita l’accés, però aquests continuen sent del tot insuficients perquè la família deixi de ser la protagonista en la provisió i la gestió
La proposta de l’ètica de la cura, des de la filosofia política feminista, ha sonat molt menys amenaçadora i, per això, probablement ha calat molt més. Tronto és segurament la referència feminista més present avui en el desenvolupament d’aquests marcs normatius, que busquen d’alguna manera elevar les relacions personals de cura als sistemes polítics. Trobem, com a mínim en prefacis i preàmbuls, la idea de la cura com a activitat fonamental de la vida que ha de situar-se al centre social i polític com un deure de ciutadania. Però, encara que la seva posició no sigui abolicionista de la família, la construcció de recursos socials i comunitaris cap als quals redistribuir les cures també és central per assolir les democràcies de cures projectades per Tronto; així com ho és revocar la “irresponsabilitat privilegiada” de certs subjectes masculins, blancs i amb prou recursos econòmics que no assumeixen el deure de cuidar.
I bé, què hi ha de tot això en els actuals plans i estratègies de cures? Una mica d’ètica de la cura, però gens d’abolició de la família. Els marcs generals giren avui al voltant de la desinstitucionalització, un canvi de paradigma que a la fi pensa en les persones grans i dependents com a subjectes de ple dret per decidir com viure i ser cuidades. La idea és allargar la vida en l’entorn proper (la llar), deixant les institucions com a última opció, que alhora també han de transformar els seus models d’atenció.
Però, per a sorpresa de ningú, no es qüestiona què passa en aquestes llars, quines relacions de poder i estructures d’opressió continuen operant, ni tampoc les profundes desigualtats que hi ha entre elles. Es reforcen (encara que sense pressupost) els serveis de suport a domicili i se’n facilita l’accés, però aquests continuen sent del tot insuficients perquè la família deixi de ser la protagonista en la provisió i la gestió. Sense oblidar que moltes vegades aquests serveis els gestionen empreses privades des de criteris mercantils, estandarditzant processos i precaritzant les treballadores. A més, en casos particulars com la infància (i també l’adultesa) amb discapacitat, els recursos estan encara molt lluny de les necessitats reals, perpetuant que les mares abandonin la major part dels àmbits de la vida per dedicar-se a les cures. És cert que cada cop es reconeix més el treball assumit de manera gratuïta a les famílies, però sota l’eslògan ben sonant de “cuidar les cuidadores” se’ls ofereix massa poc: un descans puntual o un grup de suport que alleugi el seu malestar, però gairebé cap alternativa real a les cures que brinden.
Generar una societat cuidadora només pot venir de generar alternatives reals a la família, com a prestadora de treball de cures, però també com a lloc de relacions significatives. Per això són necessaris uns serveis públics suficients
La família continua sent la pedra angular de les cures i les noves estratègies no ho qüestionen; més aviat, de forma encoberta, poden acabar reforçant-la. Generar una societat cuidadora només pot venir de generar alternatives reals a la família, com a prestadora de treball de cures, però també com a lloc de relacions significatives. Per això són necessaris uns serveis públics suficients, accessibles en tots els sentits, personalitzats i amb unes condicions laborals dignes. Però també unes relacions de cures compromeses que sorgeixin del camp comunitari en totes les seves formes: de les xarxes d’amigues, els veïnats organitzats, els grups estructurats des de l’autogestió o els serveis i recursos públics amb mirada comunitària. Per transformar el model de cures, a més d’infraestructura i pressupost, cal un canvi profund en les formes de vincular-nos i relacionar-nos perquè la família deixi de ser l’espai prioritari, i en molts casos exclusiu, de les cures.
La comunitat és central per transformar el model, però el seu significat s’està buidant quan s’utilitza l’expressió “cures comunitàries” com a sinònim de “cures a la llar amb suports”. Tot i que aquesta sigui l’opció desitjada per moltes persones, no comporta necessàriament unes relacions de cura més enllà de la família i les institucions. Ara mateix, l’impuls de xarxes de cures realment comunitàries que puguin desplaçar la família del centre gravitatori depèn de la voluntat de cada territori i context local i és, per tant, molt dispar.
Per això, les polítiques de cures que s’estan desenvolupant avui poden donar lloc a escenaris molt diferents: des de la continuïtat d’un model familista on les llars gestionen suports diversos, amb una creixent participació del sector privat l’accés al qual depèn dels recursos econòmics propis; fins a un altre en què s’assumeixi com una responsabilitat social col·lectiva gestionada des de l’àmbit públic i el comunitari, amb protagonisme de les persones cuidades i les seves xarxes significatives. El que no és possible és revertir l’actual model familista de cures sense qüestionar la institució familiar. Qualsevol altra opció continuarà reproduint les seves bases patriarcals, a més de deixar el dret a la cura a l’atzar del privilegi.
