186 entitats financeres dels Estats Units es troben en una situació equiparable a la del Silicon Valley Banc abans de la fallida, 300.000 milions en dipòsits assegurats estan en risc, afirma un estudi publicat al Wall Street Journal. La suor freda i el somriure forçat s’han apoderat dels grans despatxos de tal manera que el president del paradís de l’home fet a si mateix, que menysprea el paternalisme de l’Estat, s’ha afanyat a assegurar que els dipòsits bancaris estaran garantits més enllà dels 250.000 dòlars que estableix la llei, donant pietosa cobertura als menys desafavorits. En el moment de la fallida, la FDIC, l’agència federal que s’encarrega de garantir els dipòsits, creada arran del Crac del 29, tenia instruccions de rescatar els que fossin inferiors al límit esmentat, establert per llei des de la crisi de 2008, però com que les mesures contra les crisis no poden ser més que pedaços, el president va haver d’esmenar la situació inicial atorgant una garantia general. Se suposa que la mesura no ha de costar ni un cèntim de dòlar als contribuents, no obstant això, si se succeïssin les fallides, potser caldria canviar aquest supòsit.
A Europa, l’Estat també ha intervingut en el rescat de Credit Suisse en considerar-lo un banc sistèmic, un d’aquells que es diu que són massa grans per deixar-los caure per les conseqüències que es desencadenarien a escala global, que en molts casos serien del tot imprevisibles donat el garbuix indesxifrable en què s’han convertit les finances mundials. Per tal que es produís la compra de Credit Suisse per part d’UBS, el govern suís s’ha compromès a absorbir fins a 9.000 milions d’euros de pèrdues derivades d’actius problemàtics, sustentant amb diners públics una inversió privada que, a més, és previsible que comporti una quantitat important d’acomiadaments.
La intervenció estatal que protegeix els interessos del capital i apuntala el mercat cada vegada que trontolla algun pilar és el primer dels elements sistèmics que presenta la situació actual de les finances mundials
Al seu torn, la UE es va preparant també per un nou rescat dels poderosos. Christine Lagarde ja ha amenaçat que el Banc Central Europeu (BCE) està “totalment equipat per a proporcionar suport en forma de liquiditat al sistema financer de l’eurozona”, unes declaracions sorprenents considerant que la mateixa UE estableix que cadascun dels seus membres ha de tenir un fons finançat principalment per les mateixes entitats financeres, que garanteixi els dipòsits fins a 100.000 euros (per dipositant en cada entitat). La sorpresa s’esvaeix si es té en compte que la normativa europea fixa un nivell de cobertura del 0,8% per aquests fons, aquest és el percentatge de diners que el fons de cada país ha de tenir respecte al total de dipòsits susceptibles de ser rescatats. El Fons de Garantia de Dipòsits s’ha proposat arribar a aquesta xifra al llarg del 2023, ja que per ara es troba al 0,75%. Això suposa que en el fons hi ha 6.609 milions d’euros de dipòsits dineraris, una quantitat que queda lluny dels 22.945 milions en dipòsits rescatables que tenia Cajamar el 2022, per la banda baixa, i a una distància sideral dels 271.909 milions en dipòsits de CaixaBank: un nou rescat amb diners públics plana sobre el Regne d’Espanya.
La intervenció estatal que protegeix els interessos del capital i apuntala el mercat cada vegada que trontolla algun pilar és el primer dels elements sistèmics que presenta la situació actual de les finances mundials. En segon lloc, podem destacar el funcionament de l’economia financera com si hagués descobert la pedra filosofal i l’elixir de l’eterna joventut, l’apalancament i el capital fictici, que s’impulsen mútuament. El primer consisteix a fonamentar una part important de les inversions en diner prestat per tal de millorar la rendibilitat de la inversió a costa d’incrementar-ne el risc. S’engreixa així la generació de capital fictici, actius financers el valor dels quals no es correspon amb cap capital real. Com l’il·lusionista que s’arremanga i després de mostrar les seves mans buides fa aparèixer un conill dins el barret de copa, aquests títols permeten al seu propietari participar del repartiment de la plusvàlua sense formar part de cap circuit de valorització, pura màgia. Títols públics, capital per accions, títols immobiliaris, títols derivats d’altres títols, en conjunt, actius inflats artificialment que poden mantenir l’aparent versemblança del seu valor fins que arriba la crisi i la realitat els crida a l’ordre. És aleshores quan molts d’ells mostren ser una pura ficció, esdevenint una pila de paper mullat incapaç de sostenir l’acumulació de capital. El preu d’aquests títols no està suportat per la generació i realització de la plusvàlua, comença la seva desvalorització, la desaparició de grans quantitats de capital fictici, i s’inicia un procés accelerat de desapalancament que comporta vendes massives de títols i caigudes dels preus dels actius.
No estem davant de problemes de gestió ni de liquiditat aïllats, sinó d’uns símptomes d’una crisi més profunda. Una crisi de rendibilitat i inversió que, davant d’un entorn inundat de capital fictici i d’endeutament, apunta cap a una nova crisi financera
Arribem així a la crisi, l’element sistèmic per excel·lència, la principal reacció contra les malformacions estructurals que genera el mateix capitalisme. No es tracta, això no obstant, d’una solució, ja que no fa més que empènyer el problema endavant, creant les condicions per un nou esclat. En considerar la crisi com un fenomen exogen, l’economia de tall liberal no pot donar explicació als moments clau de funcionament del sistema. Seguint els preceptes del seu mestre, encara confia que l’alquímia del mercat transformi l’egoisme en interès general, esdevenint un corrent teòric mancat de fonament, una apologia de la injustícia guarnida de coloraines, que fa bandera de la iniquitat a l’hora de gestionar les contradiccions inherents al sistema. Així, com que els nivells baixos d’atur són inassumibles perquè són inflacionaris, els mètodes de control de la inflació condueixen a la destrucció de llocs de treball. A més, aquests mètodes generen, com hem vist, afectacions al sistema financer, que ha de ser rescatat amb un mecanisme de socialització de les pèrdues que suposa sempre una transferència directa de valor des dels treballadors al món de les finances. Una qüestió que pren una especial rellevància després de 15 anys de tipus d’interès baixíssims, que ha generat un apalancament desorbitat. Les dimensions del capital fictici que circulen pels mercats financers són incommensurables. No estem davant de problemes de gestió ni de liquiditat aïllats, sinó d’uns símptomes d’una crisi més profunda. Una crisi de rendibilitat i inversió que, davant d’un entorn inundat de capital fictici i d’endeutament, apunta cap a una nova crisi financera.
