“Tu ets el meu Déu, tot gloriós, en qui col·loco tota la meva confiança, tota la meva esperança, senyor. Perquè per aquell que creu, tot és possible”, exclama el pastor Misael Tenorio, de l’església evangèlica Manantial de Vida en Crist, en una petita caseta feta de fang i bambú d’una comunitat rural al nord del Cauca colombià. Quinze persones estan al seu voltant, amb els ulls tancats, les mans alçades, dues d’elles agenollades a terra. L’escena es reprodueix cada diumenge, i de vegades cada dia, a milers i milers de comunitats d’arreu del món, sobretot d’Amèrica, però també d’Àfrica i d’Àsia. “Per mi ser evangèlica és quelcom molt gran i allà on anem tenim l’obligació de portar la paraula del senyor”, assegura Gloria Ortega, feligresa de l’església Unió Missionera Evangèlica Colombiana.
Es calcula que hi ha més de 900 milions de persones que professen aquesta creença arreu del món, entre els corrents evangèlics, pentecostals i neopentecostals, una xifra en creixement constant des de fa quatre dècades. El cas de l’Amèrica Llatina és paradigmàtic i crida l’atenció de pensadores i activistes que lluiten per la defensa de la vida. I és que una de cada cinc llatinoamericanes és membre d’una congregació evangèlica, segons una enquesta del Llatinobaròmetre de l’any 2017 realitzada a divuit països. Més de 100 milions de persones seguidores d’una fe que no està arribant només a les comunitats més remotes de l’Amazones o als pobles més elevats dels Andes, sinó que també ha arribat a la majoria de parlaments llatinoamericans.
Uns 900 milions de persones professen aquesta creença, entre evangèliques, pentecostals i neopentecostals
Aquestes congregacions han demostrat ser capaces d’oferir, a una societat caracteritzada per la desigualtat social i l’absència de les prestacions de l’anomenat estat del benestar, un teixit comunitari al qual acollir-se, un suport de vegades emocional, de vegades econòmic. El seu discurs, però, ve acompanyat de postulats ultraconservadors, com l’oposició al matrimoni homosexual o l’avortament i tota una bateria de valors tradicionals que, segons diverses organitzacions, amenacen els drets sexuals i reproductius i fins i tot els drets humans.
“La seva concepció de com ha de ser la societat busca tornar a un ordre natural moral, és a dir, un ordre heterosexual, de gènere conservador; un ordre que limiti llibertats i que garanteixi que ells mateixos puguin governar”, explica Diana Granados, antropòloga feminista colombiana i investigadora dels fonamentalismes religiosos. Parla de llibertats com l’accés a mètodes anticonceptius, l’eutanàsia o l’erradicació de la pena de mort dels codis penals. “I el més perillós és que aquestes concepcions tenen una connexió global i que són compartides per persones religioses que ocupen alts càrrecs del poder polític”, diu Granados en referència a la majoria de governs de l’Amèrica Llatina o dels mecanismes interestatals com l’Organització dels Estats Americans (OEA), però també del Parlament Europeu.
Després de l’espasa i la creu
Per entendre l’origen d’aquestes religions hem de remuntar cinc segles enrere i recordar dos moments clau: l’inici de l’evangelització catòlica del nou món al qual anomenaren Amèrica, l’any 1492, i l’inici de la reforma protestant pel frare Martí Luter, l’any 1517 a Alemanya. La fe evangèlica, branca de la protestant, té per característiques la no representació en imatges de les figures bíbliques, l’absència de culte als sants i a la verge Maria i la possibilitat que qualsevol pugui obrir la seva franquícia evangèlica al seu barri o comunitat, ja que no existeix una instància centralitzada de direcció com ara el papat del Vaticà, tot i que sí que existeixen uns marcats lideratges locals i regionals.
Defensen postulats ultraconservadors com l’oposició al matrimoni homosexual o l’avortament
L’inici de la presència d’esglésies protestants a l’Amèrica Llatina es dona amb la independència dels diferents països llatinoamericans de l’Espanya catòlica, apostòlica i romana, procés que brindà certa obertura religiosa. La primera onada s’estén amb l’arribada de migració europea a inicis del segle XIX. En la segona onada, cap al 1850, societats missioneres dels Estats Units desembarquen al sud del continent per anunciar el seu evangeli protestant. Comença aquí un procés de recolonització espiritual, actiu fins avui entre els pobles llatinoamericans. El filòsof Diego Jaramillo assegura que aquesta evangelització “s’ha dotat sempre d’uns espais per cooptar culturalment les comunitats indígenes, camperoles i afrodescendents des del punt de vista religiós i polític, com serien encara avui els Cossos de Pau dels Estats Units”.
A inicis del segle XX, aflora a Kansas i Califòrnia el moviment pentecostal entre les protestants de les classes més humils d’aquests estats i amb un important component anticomunista. Congregacions que tindran la seva explosió demogràfica durant els anys seixanta a l’Amèrica del Nord i que, com a contraatac a la influència social de la teologia de l’alliberament, durant la dècada dels setanta es faran fortes al sud. Per continuar contraatacant, durant els anys vuitanta creix als Estats Units i s’expandeix pel món la teologia de la prosperitat, segons la qual la prosperitat financera i física de les creients depèn de la voluntat de Déu i de les seves oracions i donacions a les congregacions evangèliques.
Jaramillo apunta que a partir de la declaració d’estats laics –en el cas de Colòmbia, per exemple, l’any 1991, a Guatemala a partir de 1985–, s’aconsegueix “cert distanciament entre la política i la institució catòlica, però alhora s’amplia la llibertat religiosa, que fa que els moviments evangèlics i pentecostals creixin”. “Tornar Amèrica a Déu”, proclamaren aquests moviments durant el cinquè centenari de l’anomenat descobriment d’Amèrica, l’any 1992. A partir d’aquí, “el que es van proposar és arribar no només als seus creients sinó a tota la societat. I efectivament obtenen un lloc d’incidència i d’influència política més decidida i activen una remodernització del seu culte que fa que s’expandeixin”, afegeix Granados.
Demografia evangèlica
Amb més de 600 milions d’habitants, l’Amèrica Llatina se segueix considerant un subcontinent eminentment catòlic. A la majoria de països, però, en els últims trenta anys, esglésies evangèliques, pentecostals i les anomenades neopentecostals han crescut de manera significativa. “Després d’aquest pentecostalisme clàssic, sorgeix el que anomenem neopentecostalisme, ara en auge, que són confessions que sobresurten de les congregacions tradicionals, són nous actors relacionats amb poders concrets”, explica Granados. Amb les excepcions de Mèxic i el Paraguai –on un 80% i 90% de les seves poblacions, respectivament, se segueixen considerant catòliques– i de Xile i l’Uruguai –on el que ha crescut és l’ateisme–, a la resta de països es detecta una considerable migració religiosa del catolicisme a la fe evangèlica.
A Guatemala un 41% de la població es declara evangèlica, un 32% a Nicaragua, un 30% al Brasil i un 28% a El Salvador
Tot i que es fa complicat aconseguir dades concloents, segons diversos censos i estudis regionals, a Guatemala un 41% de la població es considera evangèlica, un 32% a Nicaragua i un 28% a El Salvador, i l’Amèrica Central és la regió on aquestes congregacions han agafat més força. Amb el seu creixement i el suport explícit del vot de les seves comunitats, han arribat o s’han mantingut al poder líders ultraconservadors com Jair Bolsonaro, Ivan Duque o Juan Orlando Hernández, però també mandataris considerats progressistes com Andrés Manuel López Obrador. Ja fa alguns anys que tota candidatura a una presidència de la regió es veu obligada a reunir-se amb la comunitat evangèlica com a actor estratègic.
Al Brasil, gairebé un 30% de població professa el culte evangèlic. Segons l’Institut Brasiler de Geografia i Estadística, mentre que l’any 2000 s’identificaven amb el culte evangèlic 26,2 milions de brasileres, l’any 2010 aquesta xifra va passar a 42,3 milions, un creixement del 61%. I segons la Comissió Econòmica per a l’Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL), aquest creixement és més accentuat en les comunitats indígenes de tot el continent. En el cas del Brasil, si l’any 1991 hi havia 20 indígenes evangèliques per cada 100 catòliques –deixant de banda les que conserven la seva pròpia espiritualitat–, l’any 2010 eren 60 evangèliques per cada 100 catòliques.
Segons el sociòleg bolivià Julio Córdoba, expert en l’impacte del culte evangèlic en les comunitats aimares i quítxues de Bolívia, “sobretot quan les comunitats es desestructuren degut a la penetració de relacions capitalistes i sorgeix una elit de camperols més rics, comerciants, transportistes, les esglésies evangèliques emergeixen com una alternativa per als camperols més pobres”. En aquests casos, els serveis, l’atenció i inclús l’afecte que no brinden els sistemes de prestacions públiques –precaris o inexistents a les regions empobrides– els ofereixen les comunitats evangèliques. La transformació de catòlica a evangèlica per moltes també és una evolució moral: “En la vida catòlica seguim ballant, bevent, parlant malament de la gent, però gràcies a l’evangeli ja ens hem adonat que tot això ofèn a Déu i no ho hem de fer”, assegura Gloria Ortega.
L’agenda social antidrets
Aquesta migració religiosa ja és àmpliament interpretada com un fenomen que sobrepassa el camp espiritual i travessa el polític i el social degut a la instal·lació del que consideren una “agenda social antidrets” que està creixent exponencialment. Com afirma la feminista comunitària i lideressa maia q’eqchi i xinca Lorena Cabnal, “juguen no només amb la possibilitat del mandat que consideren diví, sinó amb la responsabilitat d’administrar els pobles” utilitzant precisament aquest poder diví. El portal web La Mala Fe, impulsat per organitzacions com el Consorci Llatinoamericà contra l’Avortament Insegur (CLACAI), fa anys que recull notícies i investigacions sobre l’avançada d’aquestes congregacions a les quals anomena “creuades antigènere”. Des del consorci asseguren que “els drets sexuals i reproductius de les dones, els drets fonamentals de les persones LGTBIQ i el desenvolupament d’una educació lliure de prejudicis i violència estan en risc”.
Aquest fenomen supera el camp espiritual i travessa el polític i el social degut a la seva “agenda social antidrets”
Segons la investigadora costa-riquenya Gabriela Arguedas, es tracta d’una “erosió gradual del teixit democràtic de la política que potencialment transforma l’arquitectura institucional de règims democràtics en simulacres”, com afirma al seu estudi, publicat per l’Observatori de Sexualitat i Política, sobre el “fonamentalisme neopentecostal” i “la ideologia de gènere”, un invent conceptual usat ja en moltes campanyes polítiques de tota la regió.
En opinió de Granados, aquest creixement té lloc gràcies a un desplegament de figures clau de les congregacions en diversos camps de la societat: “Tenen centres d’estudis, universitats, grups d’advocats, cadenes radiofòniques, canals de televisió i de YouTube: hi ha una diversificació de la seva presència que s’enforteix durant els noranta amb l’entrada del neopentecostalisme”. El desplegament té més presència als països del Sud global, però segueix tenint el seu principal centre de poder als Estats Units i compta amb fortes complicitats també a Europa. A l’Estat espanyol, per exemple, la Universitat de Navarra, fundada pel líder de l’Opus Dei José María Escrivá, ha publicat articles científics que han ajudat a legitimar i posicionar el concepte d’ideologia de gènere i ha donat cobertura a treballs acadèmics sobre l’homosexualitat “com a condició patològica que pot ser tractada”. Dins la seva oferta curricular podem trobar el Màster en Matrimoni i Família o seminaris sobre com prevenir divorcis.
“Existeix un flux continu de finançament d’agències nord-americanes cap a les congregacions evangèliques de l’Amèrica Llatina. És una nova forma d’imperialisme”, assegura Fabio Py, doctor en teologia i autor del llibre Cristofascismo. Com a exemple, segons explica el pensador brasiler, “el cos més gran de l’aparell missioner que hi ha al món després del Vaticà és la Convenció Baptista del Sud, dels Estats Units. És una gran estructura que destina molts recursos cap a l’exterior i el seu principal focus és l’Amèrica Llatina”. D’altra banda, Cabnal recorda que “la viabilitat econòmica de les esglésies evangèliques és sostinguda per milers i milers de persones a partir de la dècima”.
Tot i així, en els últims anys, “s’han anat autonomitzant els poders economicoreligiosos, és a dir, que ja no actuen sempre com a franquícies transnacionals que surten dels Estats Units i s’expandeixen per tot el món sinó que ja hi ha nous poders que comencen a crear els seus propis emporis: ja no s’han de defensar de la casa matriu gringa, tenen els seus propis tentacles”, assegura Diana Granados des de Colòmbia. Missió Carismàtica Internacional, Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, l’Avivament, Rius de Vida, Unió Missionera Evangèlica… Segons el sociòleg argentí Javier Calderón existeixen més de 19.000 versions d’aquestes congregacions.
Objectius polítics i econòmics
La llista de líders polítics de confessió evangèlica a Amèrica l’encapçalen, per ordre de poder, el vicepresident i el secretari d’estat de la primera potència mundial. Mike Pence i Mike Pompeo han protagonitzat reunions opaques amb presidents llatinoamericans i pastors evangèlics del nord i conjuntament patrocinen Capitol Ministries, una organització religiosa que, segons la seva pròpia carta de presentació, “crea deixebles de Jesucrist en l’arena política al voltant del món”. Es tracta d’evangelitzar líders polítics perquè legislin segons els principis bíblics. “Lleis que veten lluites i resistències històriques de les comunitats, de la pluralitat”, segons la feminista comunitària guatemalenca. “A través d’aquestes relacions intencionals de poder, s’aconsegueix una jerarquia en la presa de decisions ultraconservadores de com ordenar la vida de les comunitats, i d’aquesta manera es violenten les relacions de vida i els drets humans”, continua.
El rànquing de poderosos de fe evangèlica el lidera el vicepresident dels Estats Units, Mike Pence
I del camp polític, al mediàtic, i per tant a l’imaginari col·lectiu de la societat. En les campanyes electorals de Jair Bolsonaro al Brasil o d’Ivan Duque a Colòmbia –i molt concretament durant la campanya pel “no” al plebiscit que buscava ratificar els acords de pau entre les FARC i el govern de Colòmbia–, el concepte d’ideologia de gènere va jugar un paper clau en la retòrica mediàtica. Pastors evangèlics erigits com a referents d’opinió en parlaven com si fos una malaltia i insistien en “lluitar-hi en contra”, proclama que es podia traduir com una lluita contra les polítiques de gènere i els activismes feministes i LGTBI presents en alguns congressos i ministeris que busquen transformar la manera en què l’església cristiana ha entès tradicionalment el gènere i la sexualitat.
Lorena Cabnal connecta el creixement de les esglésies evangèliques amb el model extractivista instal·lat als territoris que anomena Abya Yala (Amèrica Llatina). Segons ella, “l’empobriment, les polítiques de terra arrasada i els alts nivells de feminicidis, de violències i d’emigració són les condicions que generen aquests fonamentalismes neoliberals i aquestes interpretacions de la teologia de la prosperitat”. Interpretacions que, segons ella, aprofiten la vulnerabilitat emocional dels pobles per fer creure que “per crear economia i per la sostenibilitat del país, han de vendre els seus recursos naturals, s’han d’explotar els boscos, els rius, els minerals. Aquí hi ha una perversitat, ja que les comunitats arriben a legitimar els líders evangèlics que plantegen aquest tipus de prosperitat com un dels camins de la Salvació”. Segons Cabnal, al seu país les organitzacions evangèliques han acabat “vinculant-se també amb altres relacions complexes de poder i de control territorial que tenen a veure amb el narcotràfic”.
Pastors evangèlics parlen de l’anomenada ‘ideologia de gènere’ com si fos una malaltia
“La tendència al nostre continent és pensar que la religió ha d’estar en la política i en el mercat. Aleshores les disputes entre esglésies i la capacitat de captar persones ja no estan tan lligades a propòsits de fe. Avui aquests són instrumentalitzats i els principals propòsits tenen a veure amb fer créixer la participació d’aquestes esglésies en política perquè dona rèdits econòmics i viceversa. Allò més fosc de tota aquesta tendència ideològica conservadora a escala mundial és que casa amb valors de la dreta i l’extrema dreta”, explica Granados. La xenofòbia, el discurs antiimmigració, el sexisme o l’homofòbia es popularitzen.
Mentre que en l’àmbit local i comunitari aquesta fe confereix a moltes persones estabilitat moral i emocional i fins i tot solucions als seus problemes quotidians, en l’àmbit nacional i regional “s’estan construint pànics morals, pànics a la sexualment diversa, pànic a la migrant, pànic al pobre, pànic a les dones amb un mocador lila…”, afegeix Granados. “Pànics que enforteixen aquestes iniciatives politicoreligioses que el que fan és retrocedir en drets i en la secularitat de l’estat. I no tan sols a Amèrica, també a l’Europa blanca”, conclou. Tenim l’exemple de Polònia, on vuitanta municipis s’han declarat com a “zones lliures d’LGTBI”. I, sens dubte, les migracions massives o desplaçaments forçats des de l’Amèrica Llatina cap a Europa –o més concretament cap a les seves principals exmetropòlis, l’Estat espanyol i Portugal– fan que la presència de congregacions evangèliques també vagi en augment a casa nostra.
