A la vall de l’Ebre, el camp es mesurava en jornals, la unitat mètrica que traçava l’extensió de terra que una llauradora podia treballar durant una jornada amb el suport dels animals i les eines agrícoles. Aquesta mesura encara segmenta molts camps de fruita dolça, que conserven els camins o les séquies, però avui dia aquests marges ja no indiquen qui són els propietaris de la terra. Són les màquines i, principalment, les recol·lectores de fruita de quasi mig milió d’euros i els drons fumigadors els que informen amb exactitud de si un camp és d’una agricultora o d’una gran empresa agrícola, amb un fons d’inversió entre el seu accionariat o sense ell.
A la família de Francesc Pena, pagès de la comarca del Segrià afiliat a la Unió de Pagesos de Catalunya i membre de Pagesos GPS –grup nascut a les xarxes socials amb l’objectiu “que cap pagesa o ramadera deixi les eines”–, cada vegada li resulta més complicat competir amb un model agrícola altament capitalitzat i robotitzat. Es dedica a la producció de fruites d’estiu, com cireres, préssecs o nectarines, i des de no fa molt, entre les fileres de fruiters també s’entreveuen algunes figueres. “Hem hagut de diversificar-nos perquè últimament ha entrat molt capital forà que està acaparant les terres”, explica. I ens detalla el patró que se segueix: “Envien uns compradors de terra, que parlen amb tots els propietaris i els compren o lloguen totes les parcel·les per crear grans finques. Són dues o tres empreses o fons d’inversió, només, però tenen el capital necessari per moure el que faci falta”.
Entre 2016 i 2019, el sector agroalimentari a Catalunya va atraure 533 milions d’euros de capital estranger
El sector primari fa temps que crida l’atenció dels grans fons de capital, però la diferència ara és la intensitat amb què actors sense vinculació amb el territori s’interessen pel camp. Segons recull una investigació de la Fundació Mundubat i la revista Soberanía Alimentaria, a l’Estat espanyol hi ha més de trenta fons que inverteixen en agricultura i alimentació, on s’aprecia una presència notable de les inversions estrangeres. Per exemple, a Catalunya, entre 2016 i 2019, el sector agroalimentari va atraure més de 533 milions d’euros de capital forà, el que representa el 22 % d’inversió de tot l’Estat. Entre les principals empreses que hi han invertit es troben Nestlé, Coca-Cola, Haribo, Carrefour, Amazon Pantry –servei de venda d’aliments de la firma de Jeff Bezos– o la multinacional agrícola Cargill.
Panda Agriculture & Water Fund FI va ser el primer fons espanyol en obrir-se pas en el sector agrícola, i el primer a Europa en invertir en el negoci de l’aigua. El pes més gran de la seua cartera es troba en plantacions distribuïdes per tot el món, des de vinyes a l’Estat espanyol fins al cultiu de kiwis en Nova Zelanda o de cereal al Brasil. El seu director és el català Marc Garrigasait, qui va ser director executiu i d’inversions de l’antiga Caixa Catalunya, així com membre del consell d’administració de l’Associació Espanyola de Gestores de Fons d’Inversió. En l’actualitat, també dirigeix la societat d’inversió de capital variable (sicav) Koala Capital, un vehicle d’inversió utilitzat per les grans fortunes i amb elevats beneficis fiscals, ja que en l’impost de societats només tributen l’1 %, en comptes del 25 % general.
Entre les empreses inversores hi trobem Nestlé, Coca-Cola, Haribo, Carrefour, Amazon Pantry i Cargill
Entre la pagesia dels Països Catalans uns altres noms ressonen amb molta més força. “Aquí, de fons, tenim l’Atitlan o l’Ocean Group. Estan centralitzant la producció, marcant els preus, i se’ns fa impossible competir”, assenyala Àlex, llaurador de la comarca del Segrià que prefereix preservar la seua identitat. “Els terrenys no s’abandonen –continua–, perquè sempre hi ha un gran que els agafa. Compren l’última tecnologia, fan pous enormes i planten mil hectàrees”. L’oli, els cítrics o els fruits secs són els camps d’interés d’Atitlan, el fons d’inversió valencià encapçalat per dos exconsellers de Goldman Sachs –reconvertit en banc comercial per a poder rebre suport financer públic en la crisi de 2008–, Aritza Rodeno i Roberto Centeno. Home reservat i gairebé sense activitat pública, Centeno és gendre de Juan Roig, propietari de Mercadona, la líder de la distribució, amb un 24,8 % de la quota de mercat. Un empori familiar que aspira a controlar tots els graons de la cadena agroalimentària.
La seua relació no es limita només als lligams familiars. El creixement d’Atitlan en l’àmbit agroalimentari no s’entén sense les empreses interproveïdores del supermercat, amb qui pactava la compra d’una part de l’accionariat fins que la societat es consolidava en el mercat. En 2013, Atitlan va abandonar l’últim interproveïdor de Mercadona que controlava i va començar a diversificar-se en diferents àrees de negoci –alimentació, immobiliària, industrial i financera. Sense renunciar al seu interés per l’alimentació, en 2014, el fons d’inversió s’iniciava en la producció d’oli amb la creació de l’empresa Elaia SL, presentada com la primera operadora mundial d’oliveres en tanca, amb més de 15.000 hectàrees en règim superintensiu repartides entre l’Estat espanyol, el Marroc i Portugal. Al mateix sector, sis anys després, s’adheriria l’empresa Nutlaia SL, destinada a la producció, compra i comercialització d’ametlles i tota mena de fruits secs, tant en terrenys propis com de tercers en règim de propietat o arrendament. Fa poc, Aritza i Centeno s’han sumat a la febre de l’energia fotovoltaica amb la creació del hòlding empresarial Atitlan Helios SL. Fins i tot, s’han llançat a invertir en diversos projectes fotovoltaics gestionats per la gestora de fons Aleph Capital, impulsada per Alfonso Botín, fill de l’expresident de Bankinter, Jaime Botín.
El fons Miura Private Equite s’ha bolcat en el negoci alimentari fent aliances amb Martinavarro, Río Tinto i Perales & Ferrer
La llista de grans terratinents continua amb l’empresari català Marc Rahola Matutes, nebot de l’exalcalde d’Eivissa durant la dictadura franquista i exministre de José María Aznar, Abel Matutes. Atrinxerats al número 3 del carrer Manuel Gaya i Tomàs, a Lleida (el Segrià), a escassos 600 metres del riu Segre, Rahola i el conjunt de membres del consell d’administració d’Ocean Almond SL –del hòlding OD Group, integrat per empreses de restauració, una immobiliària i un fons d’inversió– controlen fins a 54 parcel·les de producció intensiva d’ametllers, repartides entre quatre termes municipals, Almenar, Alcanó i, a la comarca del Mitjà Cinca, Binaced i Montsó. La ubicació de les plantacions no respon a criteris arbitraris. En els últims cinc anys, diverses empreses han aterrat al voltant del canal Segarra-Garrigues per a fer negoci amb el cultiu d’ametllers de regadiu. Entre aquestes, segons podem constatar al registre mercantil, també destaca Agro Water Almonds, participada per Sorigué i la Societat General d’Aigües de Barcelona (Agbar). “Han comprat o llogat les millors terres, sobretot a la vall de l’Ebre, i s’han passat al cultiu de regadiu. Tenen finques de més de 400 hectàrees, que els hi permeten fer una economia d’escala i abaixar preus”, denuncia Pena, qui assenyala un altre dels grans empresaris que s’està fent un forat dins del sector, el periodista i copropietari de Mediapro, Josep Maria Benet Ferran, conegut com a Tatxo Benet.
Fons d’inversió i empreses agrícoles s’alien
Al llarg de l’última dècada, els fons d’inversió han mossegat també part de l’accionariat de les grans multinacionals agrícoles. Un procés especulador que està provocant el declivi del model familiar, en benefici d’un intensiu i industrialitzat. A Catalunya, l’any 1999, data de publicació del primer cens agrari, les llauradores autònomes disposaven de 72.173 explotacions –798.844 hectàrees de superfície agrícola utilitzada (SAU)–, mentre que l’any 2016, es van reduir fins a 51.137 –730.579 hectàrees utilitzades. En canvi, les propietats en mans de societats mercantils han experimentat un creixement notable: el 1999, controlaven 1.935 explotacions –78.577 hectàrees–; i el 2016, les 2.795 explotacions que gestionaven representaven 110.114 hectàrees de superfície utilitzada, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). La mateixa evolució es detecta al País Valencià i les Illes. Al territori valencià, en l’any 1999, les llauradores treballaven 602.079 hectàrees, una xifra que disminueix fins a les 478.605 en 2016. En canvi, la superfície en mans empresarials creix de les 37.302 hectàrees fins a les 59.068.
Al País Valencià, el cas més paradigmàtic d’entrada de capital extern es troba en el Grupo Martinavarro, primera empresa a vendre part de les seues participacions a un fons d’inversió –Miura Private Equite–, el qual controla des de l’any 2016 una quarta part del pastís accionarial del grup. Des d’aquesta fusió, no ha parat de créixer, ha obert magatzems a Sollana, Xeraco i Huelva, i ha fundat una nova societat, Cítrico Global, producte de la fusió de Martinavarro, l’empresa Río Tinto i Perales & Ferrer, especialitzada en llima. Tres anys després, en Bollo International Fruits –empresa de la família Vercher–, va aterrar el fons ProA Capital, qui també posseeix part de l’accionariat de la vitícola Moyca Grapes SL, amb més de 1.100 hectàrees de producció ubicades a Alacant, Múrcia, Badajoz
i l’Argentina i amb més de trenta agricultors integrats que aporten la seua producció.
GPF Capital ha venut un 90 % de The Natural Fruit Company al fons Fremman, participat en un 30 % pel Banco Santander
Un altre gegant és GPF Capital, el fons impulsor del grup The Natural Fruit Company (TNFC), considerat líder en el sector de la producció, processament i distribució de cítrics després de fusionar les murcianes Frugarva SA –proveïdora de Mercadona– i Frutas Naturales SA i la valenciana Fruxeresa SL. Fa poc, GPF Capital ha venut al voltant d’un 90 % del capital de TNFC al fons d’inversió Fremman, participat un 30 % pel Banco Santander. Per a la Coordinadora d’Organitzacions d’Agricultors i Ramaders (COAG), aquest tipus de moviments estan creant un canvi de paradigma, “en què els grans inversors, en moltes ocasions amb capital aliè a l’agrari, només busquen rendiments econòmics, sense generar ni teixit social ni manteniment de la població rural”, i alerta que pot convertir el camp en un indret exclusiu de les grans inversions i els robots.
