Sense Aina Moll la filologia, i fins i tot la llengua catalana, sobretot a les Illes Balears, no seria exactament la mateixa. Si bé és cert que ningú és imprescindible, també ho és que hi ha persones que tenen un paper destacat en la història i que amb el seu treball, la seva actitud i voluntat, deixen marca. Aquest és el cas d’Aina Moll, filòloga i professora, que exercí diverses funcions i càrrecs com ser la primera directora general de Política Lingüística de la Generalitat, sòcia fundadora de l’Obra Cultural Balear, coordinadora de programes de normalització lingüística i membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Moll nasqué a Ciutadella el 1930 i la seva recent mort ha fet que siguin molts -però potser no els suficients- articles els que parlen de la seva vida i del seu rellevant paper en la normalització i la investigació de la llengua catalana.
El seu cognom ens remet ja a un gran estudiós de la llengua, Francesc de Borja Moll, son pare. Aina Moll va col·laborar en els dos darrers volums del Diccionari Alcover-Moll, després que Alcover morís sense haver-lo finalitzat. Però no ha estat una gran filòloga i defensora de la llengua a causa de son pare, tot i que la influència és innegable. Els seus interessos i inquietuds personals la varen dur a estudiar Filologia Romànica i a formar-se a París, Estrasburg i Zuric amb alguns dels millors lingüistes del moment. Va ser també professora de francès i ensenyava català de forma paral·lela als alumnes que hi estaven interessats, fins que va caure el règim i va poder fer-ho de forma regularitzada.
Moll sabia que si es volia normalitzar la llengua catalana, no s’havia de fer des de dalt, amb sancions i prohibicions, sinó que s’havia d’aconseguir que fos atractiva i valuosa per a la gent del carrer
Una de les coses que crida l’atenció d’Aina Moll, i que es pot veure en les entrevistes que se li van fer a ella mateixa i a aquells que l’envoltaven, és el seu caràcter pacificador. Moll sabia que si es volia normalitzar la llengua catalana, no s’havia de fer des de dalt, amb sancions i prohibicions, sinó que s’havia d’aconseguir que fos atractiva i valuosa per a la gent del carrer. Moll veia com una necessitat fer campanyes de normalització lingüística pacificadores, que no incrementessin la tensió entre dos bàndols sinó que els acostassin. Es mostrà favorable a invertir en difusió i en campanyes didàctiques i accessibles i contrària a aplicar “mà dura” en temes de llengua, com explica en una entrevista a Vilaweb realitzada el 2014 i publicada recentment: “La duresa només serveix per a provocar resistències. Ja coneixeu la dita: s’agafen més mosques amb una gota de mel que amb un litre de fel”.
Article publicat originalment a l”Aguait‘
