El 17 de maig s’aprovava al Parlament federal alemany una resolució no vinculant que qualificava d’antisemita la campanya de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS)
a Israel. La resolució era una proposta de la Unió Democràtica i el Partit Socialdemòcrata, i va rebre un suport majoritari. Els partits Die Linke i Alternativa per Alemanya (AfD en les sigles en alemany) es van abstenir però van presentar les seves pròpies mocions contra el BDS.
Les arrels d’aquest sentiment de suport incondicional envers Israel són evidents: la memòria del genocidi contra la població jueva ha gravat en l’imaginari col·lectiu alemany un fort sentiment de culpa. Això, alhora, ha generat una confusió entre els termes antisemitisme i antisionisme.
El debat entorn el sionisme i la colonització de Palestina s’ha convertit, en l’actualitat, en un tabú
Per aquest motiu, el debat entorn el sionisme i la colonització de Palestina ha estat un element de discussió constant que s’ha convertit, en l’actualitat, en un tabú, fins al punt de censurar aquelles persones i organitzacions que a través de la no-violència reclamen el compliment dels drets humans i del dret internacional.
Origen del prosionisme alemany
Després de la derrota del nazisme i la divisió del país entre els aliats, les diferents parts van prendre posicions diverses en relació amb la qüestió palestina. L’Alemanya Oriental va optar per un discurs antiisraelià, que pretenia salvaguardar les aliances àrabs de la Unió Soviètica. Per la seva banda, l’Alemanya Occidental va establir relacions amb Israel. La societat no va mostrar cap mena de rebuig envers aquest apropament, ja que els crims del nazisme encara eren molt vius.
La crítica a l’Estat d’Israel es llegeix com un atac a les persones jueves, ja que es veu Israel com l’únic garant de la seva seguretat
En una entrevista a Idealism Prevails, mitjà de comunicació independent, el sociòleg israelià Moshe Zuckermann explica que és llavors quan s’estableix una primera connexió entre l’antisemitisme, l’antisionisme i la crítica a l’Estat d’Israel. Hi hauria dues raons de fons, segons Zuckermann: després de 1945, Alemanya sentia la necessitat de reparar els crims contra la població jueva, i, a més, una part de les esquerres veia els quibuts i la creació d’Israel com un exemple de socialisme.
Tanmateix, a finals dels 60 es produí un gir. Les polítiques d’Israel van fer que les esquerres, aliades amb l’antiimperialisme i l’anticapitalisme, es decantessin en favor de la lluita contra l’opressió del poble palestí. Entre les qui van canviar d’opinió, destaca l’Associació d’Estudiants Socialistes Alemanys, que va tenir una forta presència en la lluita estudiantil d’aquella dècada. També prengueren un posicionament en favor dels drets del poble palestí la Fracció de l’Exèrcit Roig (les RAF) i les Cèl·lules Revolucionàries, dues formacions de guerrilla urbana actives entre els anys 70 i principis dels 90. No obstant, el suport per part de les Cèl·lules Revolucionàries a accions armades contra població civil provocaren certa inquietud sobre el suport a la causa palestina.
Finalment, la reunificació d’Alemanya i la caiguda de l’URSS van canviar la perspectiva en favor d’Israel un altre cop. Alguns sectors autònoms de l’esquerra van desenvolupar la hipòtesi que els successos a Alemanya provocarien un augment de l’extrema dreta i, per tant, un retorn al passat. Sota aquesta premissa i amb la intenció de no repetir la història, naixia un nou corrent de pensament, l’antialemany, que avui en dia té un fort arrelament entre les esquerres. Aquest moviment polític es posiciona en contra de qualsevol nacionalisme, però es nega a qüestionar el sionisme. Creuen que la crítica a Israel és un atac a les persones jueves, ja que veuen Israel com l’únic garant de la seva seguretat. Així, tal com explica Zuckermann en la mateixa entrevista, la connexió establerta després de la Segona Guerra Mundial entre judaisme, Israel i sionisme esdevé central en el pensament de les esquerres i, com a conseqüència, la defensa d’Israel i el sionisme.
Resolució no vinculant anti-BDS
Ha estat en aquest context que Alemanya ha esdevingut el primer país europeu a criminalitzar el BDS. Cap dels partits d’esquerres –els Verds o el Die Linke– s’hi han mostrat en contra. De fet, el Die Linke, malgrat abstenir-se en l’aprovació de la resolució, va presentar una moció titulada “Rebutjar el moviment BDS –una solució pacífica a l’Orient Mitjà”. El seu contingut també acusava la campanya de BDS d’antisemita.
L’esquerra i l’extrema dreta s’han aliat i el govern no donarà suport a cap organització que cridi al boicot a Israel
Des de l’extrema dreta, la formació AfD va presentar una altra moció exigint la prohibició total del BDS. Durant el debat parlamentari, aquest partit ultra es va reivindicar com “el vertader aliat d’Israel”. Una activista del BDS Berlín, la Rosa, expressa: “El que ens produeix més llàstima és que tots els partits s’hagin unit en contra del BDS. És a dir, s’han ajuntat amb l’extrema dreta, l’AfD, el líder del qual va banalitzar el nazisme dient que era una petita part dels mil anys d’història alemanya”. A la resolució aprovada s’argumenta que “els patrons i els mètodes del BDS són antisemites”. Per tant, el govern alemany no donarà suport a cap organització involucrada en el boicot a Israel.
“El principal problema de la societat alemanya és que no entén que el BDS és una crida de les palestines a la societat civil internacional en defensa dels drets humans”, assegura la Rosa, qui prossegueix: “Pensen que és una invenció nostra, perquè ho relacionen amb el boicot nazi a les jueves. Amb això, l’únic que aconsegueixen és banalitzar el que va suposar el nazisme”.
La definició d’antisemitisme s’ha instrumentalitzat per Israel per neutralitzar les crítiques per vulnerar els drets humans
Aquesta resolució, però, no és una novetat per a les activistes de la campanya BDS Alemanya. Des de 2015, el BDS ha estat criminalitzat per part d’amplis sectors de la població. En algunes ocasions, les activistes han hagut de fer front a causes judicials. El cas Humboldt3 n’és un exemple. Stavit Sinai, Ronnie Barkan (judeoisraelianes) i Majed Abusalama (palestí) s’enfronten a càrrecs per irrompre en una xerrada a la Universitat de Humoldt de la diputada Aliza Lavie, del partit israelià Yesh Atid. Lavie formava part de la coalició de govern durant l’atac a la Franja de Gaza de 2014.
Instrumentalització de l’antisemitisme
L’organització Jewish Voice for Peace també rebia acusacions d’antisemitisme a inicis d’any. La resposta ha estat un manifest signat per més de 90 acadèmiques jueves titulat “Defensar els drets humans no és antisemita”. L’escrit fa una crida a la societat alemanya a condemnar aquestes acusacions. Alhora es posava en relleu que la definició d’antisemitisme està sent instrumentalitzada per Israel per neutralitzar les crítiques per les vulneracions dels drets humans i el dret internacional contra la població palestina.
En la mateixa línia, el col·lectiu Jewish Antifa Berlin explica a la seva pàgina web que el corrent antialemany ha aïllat el concepte d’antisemitisme del seu context. Segons afirmen,“l’han desconnectat de les jueves reals i les seves experiències, i l’han convertit en una eina política dissenyada per servir objectius polítics que no estan relacionats amb les persones jueves”. A més, denuncien que amb els atacs contra aquelles que critiquen Israel, el corrent antialemany també està silenciant una part de la població jueva.
Com declarava el palestí Abusalama durant el judici pel cas Humboldt3, “musulmanes i palestines a Alemanya no se senten segures per expressar la seva veu. Senten que poden ser perseguides en qualsevol moment per cridar ‘Palestina lliure’ o somiar a tornar lliurement a les seves cases, d’acord amb el dret de retorn de les Nacions Unides. Temen persecució si demanen igualtat, llibertat i justícia a Gaza”.
