El diumenge 17 de novembre, els espais habilitats arreu d’Algèria per acollir cartells electorals es van convertir en testimonis inconscients de la singular situació que travessa el país. Molts d’ells romanien buits. En d’altres, els pòsters apareixien esquarterats, els omplien imatges de presos polítics o fins i tot hi penjaven bosses d’escombraries. Podia resultar difícil endevinar si el país es preparava per a uns comicis o si se n’acomiadava. La resposta correcta era la primera. El 12 de desembre està previst que Algèria celebri unes eleccions presidencials convocades pel règim malgrat el rebuig frontal del moviment popular, actiu des del mes de febrer. Més de nou mesos després de l’inici de les mobilitzacions, els polèmics comicis s’han convertit en el gran pols amb l’elit de l’Estat per determinar tant l’esdevenir de les protestes com el rumb del país.
A causa de la pressió exercida des dels carrers, els únics cinc candidats a les eleccions s’han vist obligats a plantejar una campanya de perfil baix, que passi gairebé desapercebuda. En la primera jornada, quatre d’ells van optar per petits mítings en ciutats del sud del país, tradicionalment més calmades. Tot i així, no van poder evitar mobilitzacions en contra. Malgrat l’evident situació d’excepcionalitat, la cúpula de l’exèrcit (el principal actor polític del país) va anticipar en un comunicat el dia abans d’arrancar la campanya que garantiria unes votacions en “total llibertat i transparència”. L’Autoritat Electoral, al seu torn, va considerar el primer dia de campanya que s’estava desenvolupant en “molt bones condicions”. Mentrestant, als carrers, més d’una quinzena de ciutats tornaven a viure protestes importants que reclamaven més llibertat i la fi de l’estat militar. “El principal tret d’aquesta campanya és que els candidats han pronunciat discursos opacs i vagues en espais tancats sota una forta vigilància de les forces de seguretat”, explica Rachid Tlemcani, professor de Política Internacional a la Universitat d’Alger. “A tot arreu on els candidats han viatjat, han estat localitzats i boicotejats pel moviment hirak”, afegeix.
Tercer intent de celebrar els comicis
Des de l’inici de les protestes, el moviment popular ha aconseguit forçar la caiguda d’un president que portava prop de dues dècades en el càrrec, Abdelaziz Bouteflika, i també l’anul·lació de dues convocatòries electorals que considerava mancades de garanties democràtiques en tant que pilotades pel règim.
Les mobilitzacions al país africà han aconseguit la suspensió de dues convocatòries anteriors
Després de la caiguda de l’anterior rais, es va desencadenar una lluita intestina dins del règim. Nombrosos aliats de Bouteflika van ser detinguts i empresonats. També han estat arrestades figures crítiques amb l’exèrcit. En ambdós casos, les maniobres –que a partir del juliol van acompanyar-se de la detenció de manifestants amb banderes amazigues– s’han interpretat com a intents de saciar els ànims d’algunes persones descontentes mitjançant l’escenificació de la caiguda de figures impopulars. Alhora, s’intentava dividir i afeblir el moviment.
L’exèrcit, liderat per Ahmed Gaïd Salah, va emergir com l’actor més poderós d’Algèria, però el fracàs de les eleccions del juliol i la cautela castrense a l’hora d’afrontar les protestes va situar el país en els llimbs constitucionals i va conduir a una sensació d’impàs. Segons algunes comentaristes, l’objectiu era cansar el moviment popular o guanyar temps per definir un nou full de ruta amb què tornar a una normalitat aparent. Davant la persistència de les mobilitzacions, que porten actives més de quaranta setmanes, el règim va tornar a optar per convocar eleccions. Aquest cop, això sí, amb tota la carn a la graella.
Eleccions fantasma
Formalment, les eleccions del 12 de desembre les va convocar el president interí, Abdelkader Bensalah, a mitjans de setembre. Bensalah va instar la població a “mobilitzar-se per fer de la cita el punt de partida del procés de renovació de la nació”, i va anticipar que el futur president “tindrà la legitimitat de dirigir els destins del país i complir les aspiracions del poble”. Dues setmanes abans, però, havia estat Gaïd Salah qui l’havia emplaçat públicament a convocar-les. En un intent de dotar els comicis de legitimitat democràtica, el govern va establir una nova Autoritat Electoral encarregada de controlar i garantir la transparència de la votació. Si anteriorment l’havia controlat el Ministeri de l’Interior, la situació actual no és gaire millor: qui fou nomenat president de l’organisme, Mohamed Charfi, havia estat en dues ocasions ministre de Justícia de Bouteflika. Cap opositor declarat forma part de la nova comissió.
El procés de recollida de firmes per presentar candidatures electorals ja va generar dubtes, perquè cap dels qui hi van optar va exhibir la seva campanya a través dels mitjans de comunicació o les xarxes socials. Finalment, només cinc van complir amb els requisits, entre els quals figuren dos ex-primers ministres, dos exministres i un antic alt càrrec de l’oficialista Front d’Alliberament Nacional (FLN, per les sigles en francès). L’oposició torna a brillar per la seva absència. Tant l’FLN com l’exèrcit han anunciat que no donaran suport a cap candidat i que no interferiran en la campanya. A ulls del moviment popular, no caldria que ho fessin, perquè el que és important és simplement la celebració d’uns comicis que “aspiren a restablir la norma constitucional i l’ordre tan aviat com sigui possible,” considera Tlemcani. “A través d’aquest esdeveniment, l’alt comandament militar busca mantenir el bouteflikisme sense Bouteflika,” observa.
En aquesta ocasió, l’elit política i militar ha optat per dur el procés fins al final i ha intentat dotar-lo d’una aparença de legitimitat
Els intents del règim per fer passar els comicis per una cita democràtica no han estat ben rebuts pel moviment popular. Des de l’anunci de la convocatòria, el hirak ha emès crides en contra de la votació. L’inici del boicot va arrancar simbòlicament l’1 de novembre, dia en què, coincidint amb l’aniversari de la guerra d’independència del país, les protestes van revifar i van arribar a nivells de mobilització massius similars als assolits les primeres setmanes. Amb les eleccions a tocar, però, les dues manifestacions setmanals que s’havien celebrat ininterrompudament fins ara han donat pas a una mobilització diària. “Des del 22 de febrer [dia de la primera gran manifestació contra el govern], les algerianes estan mostrant un gran d’interès en els afers públics, i les protestes són una continuació d’aquesta tendència”, considera Raouf Farrah, membre fundador del Col·lectiu de Joves Compromesos d’Algèria. “Les ciutadanes estan dient a aquest règim il·legítim que els afers públics són els seus afers, que no pot tirar endavant lleis que serveixin els seus interessos en lloc de l’interès general”, afegeix.
Augmenta la repressió
Durant el segon dia de la campanya electoral, un tribunal d’Alger va sentenciar una vintena de manifestants a sis mesos de presó per “soscavar la unitat nacional”. Tots ells havien estat arrestats per exhibir la bandera amaziga. L’episodi simbolitzava la doble estratègia del règim: avançar cap a les eleccions mentre intensifica els nivells de repressió. En aquest sentit, més de 200 persones, entre les quals hi ha líders socials i polítiques i activistes del hirak, havien estat detingudes fins a mitjans de novembre, segons el Comitè Nacional per l’Alliberament dels Detinguts. Alhora, les llibertats de moviment i premsa també s’han vist restringides. La presència de les forces de seguretat als carrers ha augmentat, i almenys en una ocasió la policia va recórrer a la gens habitual estratègia d’emprar pilotes de goma i gas lacrimogen per dispersar protestes pacífiques.
“Mentre el govern encara al·lega acompanyar el hirak en el compliment de les seves legítimes demandes, estem documentant un increment sense precedents de la vulneració de llibertats democràtiques i un important augment de la repressió,” apunta Amina Haddad, membre de la Xarxa per Combatre la Repressió i per la Defensa dels Detinguts de Consciència i les Llibertats Democràtiques. Però si el règim volia afeblir el moviment popular amb aquesta combinació de tàctiques, de moment no ho està aconseguint. El hirak ha augmentat l’activitat i ha anat ampliant les exigències –com l’alliberament de totes les preses de consciència– a mesura que s’han produït nous escenaris. Algunes de les persones detingudes, a més, s’han convertit en referents morals. “L’onada d’arrestos i altres formes de repressió no han debilitat la determinació de les algerianes, que estan més decidides que mai a lluitar contra aquest sistema despòtic que manté ostatge el país,” considera Haddad.
