Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Algèria, una revolució encallada

La segona setmana d’octubre, una multitud va tornar a manifestar-se per ciutats i pobles de tota la geografia del país magribí per demanar una veritable transició democràtica. Aquest article s'inclou en el suplement que hem dedicat al Festival de Cinema de la Mediterrània i el Llevant, que se celebra fins al 17 de novembre al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Una de les 34 jornades de manifestacions massives que han omplert els carrers d'Algèria / Arxiu

Ni una calor sufocant –que al mes d’agost va superar els 40 graus a l’ombra–, ni les vacances després de la Festa del Sacrifici, ni les mesures dissuasives de les autoritats en forma de carrers bloquejats o detencions arbitràries han pogut posar fi a la revolta popular a Algèria. La segona setmana d’octubre, una multitud va tornar a manifestar-se per ciutats i pobles de tota la geografia del país per demanar una veritable transició democràtica. Amb aquesta, ja van 34 convocatòries seguides. Més de vuit mesos. Si bé a l’estiu les mobilitzacions es van debilitar, amb la tornada del curs escolar han recuperat el seu vigor. El pols entre l’exèrcit i l’anomenat hirak (‘moviment’, en àrab) s’allarga, i no es veu una sortida al conflicte.

Fins ara, tant l’oposició com l’exèrcit han actuat de manera més aviat cauta per evitar un xoc frontal. La policia ha utilitzat gasos lacrimògens per dispersar manifestants, però mai ha obert foc, com sí que ha succeït recentment al Sudan. L’activisme, per la seva banda, no ha paralitzat el país amb vagues o altres actes de desobediència civil. Els dos actors porten setmanes enrocats en les seves posicions mentre esperen que l’altre cedeixi, cosa que encara no s’ha donat. Ens trobem en un impàs, però ja hi ha senyals d’una possible escalada, sobretot per part del règim.

En les darreres protestes, les autoritats militars han ordenat bloquejar l’accés a la capital i fins i tot confiscar vehicles o autobusos que transportessin manifestants d’altres províncies. L’home fort del país, el cap de l’Estat Major, Gaïd Salah, ha elevat el to de les seves advertències i ja assenyala l’existència de “mans negres” darrere les protestes: “Alguns poders insidiosos […] utilitzen diners bruts, concedits per entitats desconegudes que tenen objectius malèvols, amb la finalitat d’engrandir el nombre de manifestants portant ciutadans d’altres províncies a Alger”. A més, el règim ha arrestat diverses figures de l’oposició i les ha acusat d’“atemptar contra la unitat nacional”. Entre elles, els periodistes Foudil Boumala i Saïd Budur, així com els activistes Karim Tabou i Samir Benlarbi. “No sé si hi haurà una escalada. Aquesta no és la primera vegada que hi ha detencions. L’exèrcit no sembla voler negociar, però no veig un escenari de gran violència. Per part del hirak s’està debatent passar a les vagues, però la decisió no està presa”, explica Ghalia Djelloul, investigadora de la universitat UCL.

La gran pregunta és si aquest cop el règim podrà realitzar els comicis o bé si els haurà de suspendre, com va passar el 4 de juliol. L’esquer del poder militar ha estat la creació d’una nova junta electoral que s’encarregarà de supervisar els comicis

A hores d’ara, la revolta no ha pogut imposar les seves tesis, però sí que ha aconseguit avortar les solucions proposades per le pouvoir –els poders fàctics– a la crisi política desencadenada el febrer amb l’anunci de la candidatura a la reelecció del president Bouteflika, malgrat el seu estat catatònic. Mitjançant Gaïd Salah, l’exèrcit va intervenir per forçar la dimissió del rais malalt el mes d’abril, i va intentar imposar unes eleccions sota el seu control el 4 de juliol. Però el boicot de la població i dels partits polítics opositors ho va impedir. Cap candidat amb un mínim suport popular s’hi va presentar, i desenes de jutges i fins i tot algunes alcaldies es van negar a col·laborar amb l’organització dels comicis.

Quatre mesos després, el general Salah va tornar a la càrrega. Després d’ordenar al president interí Abdelkader Bensalah la celebració d’uns comicis presidencials abans de final d’any, Bensalah va signar la convocatòria electoral per al pròxim 12 de desembre. “L’exèrcit insisteix a convocar eleccions perquè considera que podrà aconseguir que el seu candidat les guanyi i així tutelar la transició”, explica l’analista polític algerià Otman Lahiani. Des de la independència el 1962, en alguns moments l’exèrcit ha governat el país de forma directa, mentre que en d’altres era més aviat el poder a l’ombra. I no vol renunciar a aquest privilegi.

La gran pregunta és si aquest cop el règim podrà realitzar els comicis o bé si els haurà de suspendre, com va passar el 4 de juliol. L’esquer del poder militar ha estat la creació d’una nova junta electoral que s’encarregarà de supervisar els comicis: l’Autoritat Nacional Independent per a les Eleccions (ANIE). Tanmateix, tot indica que el nou sistema no trencarà amb l’antic, que durant dècades s’ha dedicat a fer tupinades perquè la candidatura de le pouvoir obtingui el percentatge desitjat. Entre les exigències de l’oposició per dialogar figura el cessament del govern (nomenat encara per Bouteflika) i l’alliberament de totes les persones preses per raons polítiques. “Sí, nosaltres també volem unes eleccions presidencials, però no sense la formació d’un govern de consens i l’obertura d’un període de transició. Sense l’elecció d’una junta electoral vertaderament independent, no pot haver-hi uns comicis lliures”, proclama Masud Bubiba, responsable del sindicat de mestres, molt actiu en les protestes. El hirak algerià rep el suport de centenars d’organitzacions de la societat civil i ciutadania independent, sense líders i amb els partits de l’oposició a remolc.

A diferència dels comicis de juliol, almenys aquest cop sí que hi haurà candidatures. Fins ara, ja se n’han presentat 139, si bé la majoria són personatges desconeguts. Però hi ha algunes excepcions, com els antics primers ministres Ali Benflis, que va governar el país entre 2000 i 2003, i Abdelmadjid Tebbune, que va ocupar el càrrec durant tres mesos el 2017. Benflis, de 75 anys, ja va ser candidat opositor en dues conteses presidencials, el 2004 i 2014, havent estat clarament derrotat per Bouteflika. Molts activistes del hirak sospiten que serà el candidat del règim i que mai ha estat del tot compromès amb una vertadera democratització del país.

Durant els últims mesos, el govern ha intentat guanyar-se les masses protestatàries amb l’arrest i el processament per corrupció d’alguns pesos pesants de l’antic règim

En canvi, a qui sembla que no podrà cooptar Gaïd Salah és al Moviment de la Societat per la Pau (MSP), el principal partit islamista del país i que compta amb 34 representants a l’Assemblea Nacional. Nascut com una branca dels Germans Musulmans d’Egipte, l’MSP va donar suport a Bouteflika fins al 2012, havent aportat fins i tot diversos ministres al govern. Ara, però, es manté fidel al hirak. “El poder és responsable del bloqueig de la transició democràtica reclamada pel hirak i no ha complert la seva promesa de satisfer les reivindicacions populars”, ha declarat el partit islamista en un comunicat públic la darrera setmana.

Quan falten dos mesos exactes per les eleccions, un grup de divuit personalitats polítiques i intel·lectuals ha presentat un manifest en el qual s’aposta per tornar a ajornar els comicis davant el risc que la baixa participació els acabi deslegitimant. “Aventurar-se a fer unes eleccions presidencials sense un consens nacional previ, que inclogui totes les parts, és fer un salt cap a allò desconegut, atiar la còlera del carrer i agreujar la crisi de legitimitat del poder, la qual cosa obriria les portes
a la ingerència estrangera”, adverteix el text.

Durant els últims mesos, el govern ha intentat guanyar-se les masses protestatàries amb l’arrest i el processament per corrupció d’alguns pesos pesants de l’antic règim, com l’exprimer ministre Ahmed Ouyahia o el secretari general del Front Nacional d’Alliberament d’Algèria (FLN), Mohamed Yemai. Saïd Bouteflika, el germà de l’expresident i considerat el poder a l’ombra els últims anys del seu mandat, ha estat condemnat a quinze anys de presó. No obstant això, l’activisme ha vist el truc i ha interpretat les detencions i els judicis com una venjança dins el sistema, i no com un senyal d’una voluntat sincera de canvi.

Segons els analistes, la situació de bloqueig actual és perillosa i insostenible, ja que s’albiren a l’horitzó els núvols d’una crisi econòmica a causa del descens galopant de les reserves derivades del petroli. En el clima actual, una política de retallades per part d’un govern vist com a il·legítim podria ser explosiva. En els propers mesos, Algèria donarà a parlar.