Ha comparegut aquest divendres, 14 d’octubre, a la Comissió d’Estudi del Model Policial del Parlament de Catalunya, per explicar com els drets humans i el dret internacional han de ser inclosos en els operatius i actuacions dels cossos policials. Va estudiar Dret a Colònia i Lausana (1994) i té un doctorat en Procediment Penal (1996) i un màster en Assistència Humanitària (1998). Ha treballat com a delegada del Comitè Internacional de la Creu Roja al Perú, Myanmar, el Sudan del Sud, Zimbàbue, Namíbia i Botswana, i és membre del grup d’expertes sobre la llibertat de reunió pacífica i associació de l’Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE). S’ha especialitzat en el funcionament dels mecanismes independents de control de les actuacions dels cossos policials, a diferents països d’Europa, però també d’Àfrica i Amèrica.
És necessari controlar la policia? No és la policia qui s’encarrega del control?
La policia és una institució que ha de ser controlada i ha d’acceptar que ha de ser controlada. Ostenta els poders més forts de l’estat en comparació amb qualsevol altra institució, des de la força letal fins a la privació de llibertat. Hauria de ser normal que rendeixi comptes, però lamentablement moltes vegades no és així perquè s’argumenta que són professionals i que simplement s’ha de confiar en ells.
Els sindicats policials s’oposen a la creació d’un mecanisme de control independent, al·legant que ja existeixen les unitats d’Afers Interns i el control judicial.
“Hauria de ser normal que la policia rendeixi comptes, però lamentablement moltes vegades no és així perquè s’argumenta que són professionals i que simplement s’ha de confiar en ella”
Les unitats d’Afers Interns, òbviament, i tal com assenyala la mateixa denominació, no són un control extern ni independent, sinó que formen part de la policia. La perspectiva que tenen des d’afers interns és assegurar que la policia com a institució funciona com creuen que ha de funcionar. És important i positiu que existeixi, però no investiga amb prou independència les actuacions de la policia al carrer. En el cas del poder judicial i la fiscalia, hi ha diversos problemes, ja que quan s’investiguen presumptes delictes de la policia ho fan els mateixos col·legues. Aquesta relació estreta i de confiança fa que la investigació no sigui ni imparcial ni objectiva i que les víctimes no tinguin confiança ni pensin que serà neutral. Molt poques denúncies per actuacions de la policia acaben en judici, i cal capgirar aquesta situació amb un mecanisme de control independent. A més, el mecanisme extern podrà donar també recomanacions de canvis en la formació, en la reclutació, no només des d’un punt de vista operatiu, sinó posant al centre els drets fonamentals de les persones. La policia i els sindicats ho haurien de considerar un suport i no una amenaça.
Alguns comandaments policials afirmen que la composició i el procés de selecció dels membres del mecanisme de control el poden convertir en un organisme “de part”.
Em sembla una actitud una mica problemàtica, perquè sembla com si fos una qüestió d’enemics, de si estar amb nosaltres o contra nosaltres. El màxim responsable de qualsevol mecanisme de control independent ha de ser escollit per les seves competències professionals, cap vincle amb la policia i cap vincle amb cap actor polític. S’hauria de fer una oferta pública dels llocs de treball del mecanisme, amb les competències i els requisits. El procés de selecció s’ha de fer sense pressions polítiques, seria útil vincular-lo més al Parlament que no al govern, i es podria pensar en la creació d’una comissió de selecció creada per persones percebudes com a neutrals i independents.
El que proposeu no es pot trepitjar amb les competències de la Sindicatura de Greuges?
Cal assegurar certs criteris d’aquest mecanisme amb relació a un mandat fort, a poder fer investigacions, consultar documents, cridar testimonis, emetre recomanacions vinculants o, com a mínim, amb el dret a una resposta motivada i justificada, amb la possibilitat de presentar recursos si la resposta no és satisfactòria o si no s’implementen les recomanacions. Tot plegat s’ha de poder fer d’acord amb iniciativa pròpia o basant-se en queixes que arribin, i per fer-ho es requereixen recursos humans i financers. Si tot això ja hi és en un organisme existent doncs fantàstic, però si no caldrà modificar aquest organisme o crear-ne un de nou. Hem de ser conscients que els cossos policials tenen un funcionament molt peculiar i qualsevol mecanisme existent que treballa en altres àmbits no pot de cop i volta ara investigar la policia, això no funcionarà. No importa ni el nom ni el lloc, el que volem és que el mandat, el funcionament i els recursos siguin suficients per complir la seva missió.
Quins exemples pots posar de mecanismes en funcionament en altres països?
La bona notícia és que a molts països s’ha reconegut que és necessària l’existència d’un mecanisme de control independent. En diversos punts del món s’ha creat un mecanisme després d’un desastre. Lamentablement, situacions de reforma policial són conseqüència de què hi hagi episodis particularment greus. Ara mateix tenim mecanismes independents en funcionament a Anglaterra, Gal·les, Irlanda del Nord, Dinamarca, Jamaica o Kènia, cadascun amb les seves fortaleses i debilitats. No n’he trobat cap que funcioni perfectament, potser a Catalunya tindrem l’oportunitat de crear-lo. A vegades el mandat és massa limitat, altres cops té falta de recursos per intromissió política, en certes ocasions topa amb una actitud d’obstrucció per part de la policia. Cal advertir que si no s’estableix l’obligació de cooperar, no hi haurà cap eina per forçar-ho.
Què fa que es produeixen recurrentment abusos en les actuacions de les unitats d’antiavalots?
El primer problema és saber si calen, d’entrada, les unitats d’antiavalots, perquè hi ha el risc que es gestioni l’ordre públic amb una actitud confrontativa i de violència. És un problema conceptual d’inici, una part rellevant del manteniment de l’ordre públic és el diàleg. L’actitud de la policia hauria de ser que hi ha persones que estan exercint els seus drets i s’ha de treballar amb elles per prevenir problemes. Aquestes unitats moltes vegades s’agrupen en bloc per confrontar una massa violenta, però la mediació i la desescalada queden en un segon pla. Alguns cossos policials han renunciat a tenir antiavalots i han optat per desplegar agents de carrer del mateix municipi, perquè l’endemà a la manifestació es creuaran policies i veïns i tindran interès en no crear una relació d’enemics. A més, és cert que un agent de policia que només es desplegui en situacions de violència acumularà una càrrega d’estrès que segurament no serà bona.
Els cossos policials tenen dret a escollir quin armament utilitzen i com han de ser els protocols? Això són drets laborals?
“Estaves a punt de fer servir l’arma de foc perquè perillava la teva integritat física? Si no és així i fas servir la pistola Taser, se t’hauria de sancionar”
Per descomptat que els policies tenen drets laborals relacionats amb el benestar i la integritat física, però la decisió sobre les armes no s’ha de donar en l’àmbit laboral, sinó en l’exercici d’un poder estatal. S’ha de posar a la balança els objectius legítims de l’Estat i els drets de les persones. Només es poden desplegar un tipus d’armes que no ocasionin danys severs, que es puguin controlar i es pugui assegurar que s’empren en conformitat amb la legislació i amb els drets humans. Moltes vegades s’introdueix una arma simplement amb l’argument que “pot ser útil”. Això no és admissible, perquè l’ús de la força és un dels poders més forts de l’estat i sempre ens hem de preguntar si podem aconseguir el mateix objectiu amb una arma menys lesiva. Si és així, no hauríem d’introduir aquesta arma. Si l’introduïm, hem de saber quin mal ocasionarà; si el dany no es pot controlar, tampoc s’hauria d’introduir. En cas que s’acabés decidint que s’introdueix, encara cal que hi hagi normes i protocols clars per controlar com i quan es fa servir, però en tot cas, mai ha de dependre de raons laborals de la policia. I un altre aspecte. La decisió d’intervenir quan es produeix algun incident, quan es crema un contenidor, si no hi ha perill per a cap persona, pot ser errònia, perquè generarà una batalla i empitjorarem la situació. És un problema polític, és un problema del discurs de la tolerància zero que pot desencadenar una reacció antipolicial dels manifestants que no existia abans de convocar-se la protesta, un efecte bola de neu que tampoc interessa a la policia.
La introducció d’una nova arma “no letal” es justifica per substituir l’arma de foc. Però també pot passar que, per exemple, la pistola Taser es faci servir en casos en els quals abans no es feia servir cap arma…
Una arma com les Taser no s’ha de considerar mai com una arma habitual, per tant, no es pot distribuir a tot el cos policial, perquè envia el missatge que és com la porra. Només l’haurien de poder tenir certes unitats especials i el seu llindar d’ús ha d’estar molt clar. Estaves a punt de fer servir l’arma de foc perquè perillava la teva integritat física? Si no és així i fas servir la pistola Taser, se t’hauria de sancionar. Moltes vegades no s’expliquen ni els criteris ni els llindars i aquestes armes es fan servir de qualsevol manera i en qualsevol lloc. El seu ús hauria de ser del tot excepcional.
