Una dona i la seva filla viatgen a la ciutat uruguaiana de Salto, amb l’esperança de coincidir durant unes hores amb el marit de la primera i pare de la segona, que és traslladat de presó en el mateix tren. El delicte del marit, metge, és haver atès un tupamaro. És un relat a dues veus, la de la dona i la de la nena, més la presència gairebé silent de l’home.
L’autora utilitza el vell recurs del manuscrit –el mateix d’El Quixot– d’una altra persona, aquí un recurs molt evident perquè Circe Maia i el seu marit, Ariel Ferreira, coneixen bé aquest viatge. Ell, metge, va estar dos anys pres per atendre un membre dels Tupamaros i ella va ser destituïda com a professora pel govern militar.
A més de la prosa transparent, extraordinària, d’una autora que mereix ser molt més coneguda, gran part de l’interès d’aquesta joia resideix en com s’entrellacen de manera magistral els tres nivells de vivència (l’autora, les protagonistes i el mateix país). I com es posa en evidència, el que fa temps que sabem: que allò que és personal és polític.
