Diu internet que de València a Madrid hi ha 302 quilòmetres, i de Madrid a Califòrnia, diu la solapa del llibre, n’hi ha 9.516. I Lidia Caro els ha recorregut i els ha explicat a través d’aquestes 236 pàgines en què trobareu els anys que no, amb l’evasió i fugida del trauma que li provocà una agressió sexual d’un desconegut a les escales de l’edifici on vivia, i els anys que sí, els de la recuperació i acceptació. Hi trobareu homes que no entenen i no reconeixen, però també dones que sostenen i acompanyen, relacions que fan aigües i enamoraments profunds, el replantejament de la pròpia sexualitat i un pare que es torna estantís amb els anys.
Caro ha sabut transmetre la depressió que pot anar associada a tràngols vitals que ens rompen per dedins, però també la de les petites escletxes d’on treure la força per sobreposar-se i confiar, encara que sembli impossible, en el pas del temps. I, sobretot, llegint Los años que no arribem a una conclusió reparadora: malgrat tot, sobrevivim.
