–Als infants els agrada jugar amb la violència. Coquetejar-hi.
–A tots? No et crec.
–Sí, a tots. La violència és a tot arreu, a l’aire. Els agrada barallar-se, fins i tot jugar a barallar-se tot rient, fins que a algú se li escapa de les mans.
–I llavors arriba el dolor.
–Sí. El dolor i el plor. La sang. I llavors és quan em busquen.
Va deixar el cafè amb llet damunt del platet, delicadament. Un raig de sol picava contra la superfície de la taula, feta de xapa platejada, i li il·luminava la cara.
–Em busquen perquè els curi, i jo no tinc aquest poder; aviat se n’adonaran. I aquell dia segurament deixaran de necessitar-me.
Me la mirava intentant dissimular el rebuig que em provocava. La vehemència de les seves paraules, l’aspresa de la seva mirada; una seguretat apresa i cultivada amb paciència i constància des de la infància.
–I què faràs quan s’adonin que ja no et necessiten? [Si haguéssim estat jugant un partit de ping-pong, això hauria estat un bon sac.]
–Doncs en buscaré d’altres; altres infants. Sempre n’hi haurà que em necessitin. La gent neix i mor.
–Ja.
Una pausa. Temps mort. Vaig demanar-me un altre quinto, alçant el braç, movent el cap i desviant la mirada de la conversa. Deixant anar l’aire. És com un voltor.
–I tu, què faràs quan qui et necessita avui un dia ja no et necessiti?
Bon contraatac, vaig pensar.
–No ho sé. Procuro no necessitar ni que em necessitin gaire.
–I ho aconsegueixes?
Se’m va fer un nus a la panxa. Això és el match point. Sempre se m’havien fet difícils els moments determinants, em posava nerviosa i em relliscaven de les mans tots els escuts.
–No.
Silenci. Final del partit.
De seguida que vaig poder reaccionar em vaig posar a liar el segon cigarro. No em venia de gust, en realitat, però necessitava tenir les mans i la mirada ocupades. Em molestava tot: que la gent caminés tranquil·lament passant pel nostre costat com si res, que fos primavera. Vaig encendre’l. I mentre movia el llumí amunt i avall perquè deixés de cremar, vaig trobar insultant estar-me intoxicant amb el fum del tabac en un dia tan fresc i brillant com aquell.
–Vaig al lavabo –em va dir.
I agraint aquella oportunitat per estar un moment sola, vaig fer-li un gest afirmatiu amb el cap.
