Estats d’emergència permanents, alertes antiterroristes, discursos identitaris i securitaris i l’extensió d’un postfeixisme global que adopta velles i noves consignes segons el context i el lloc del món on es desenvolupa. A l’Estat Espanyol, la irrupció de Vox i el seu ideari sembla haver irradiat a l’agenda mediàtica i la d’altres formacions polítiques, desplaçant l’eix de problemàtiques cap a la seva dialèctica i alertant de l’amenaça de la immigració o la inseguretat. A Barcelona, aquesta nova onada d’alarma social guarda certs paral·lelismes amb la campanya per la promulgació de l’ordenança de civisme de 2005, impulsada pel PSC, que reclamava una actuació policial contundent a Ciutat Vella.
Catorze anys més tard, parlem amb diferents veus del teixit social d’aquests barris de Barcelona, així com amb especialistes en la qüestió de la seguretat, per acostar-nos a aquest fenomen: entendre si parlem d’una percepció subjectiva, d’un imaginari creat, d’una realitat evident o d’una combinació entre aquests factors o d’altres.
Discurs de la por, extensió de la inseguretat
“Al barri sempre hi ha hagut robatoris, atracaments… sobretot a turistes. No tenim la sensació d’estar vivint res de nou, més enllà d’estar cada vegada més pressionats per l’especulació, la massificació turística i veure cada vegada més gent exclosa al carrer. Si al paper de la premsa li sumem que al Gòtic les xarxes veïnals estan més afeblides i la gent se sent més sola, la sensació d’inseguretat és més gran”, apunta Martí Cusó, membre del col·lectiu veïnal Resistim al Gòtic.
Pere Ortega, director del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, apunta que “és cert que a Barcelona i a Catalunya han augmentat els índexs de furts i crims, però també s’ha de dir que s’han incrementat les desigualtats”, i explica com les mesures securitàries i el discurs de la por s’han construït des dels països rics arran dels atemptats de l’11-S a Nova York
i Washington. “Aquestes mesures i la crisi econòmica de 2008 han propiciat l’aparició de partits polítics ultranacionalistes, i han construït un discurs que responsabilitza els migrants de les inseguretats”.
L’augment de presència policial fa créixer la sensació d’inseguretat, segons l’antropòleg José Mansilla
Cristina Fernández, investigadora del grup de recerca ECRIM de la Universitat de la Corunya, explica: “La realitat en què vivim és molt canviant i això genera una percepció d’inseguretat subjectiva que depèn dels privilegis o les opressions que ens afecten, del context, dels recursos que tenim a l’abast… I aquesta percepció s’emmarca en les coordenades discursives dels relats polítics i mediàtics actuals”. José Mansilla, membre de l’Observatori Antropològic del Conflicte Urbà (OACU), afegeix: “La sensació subjectiva d’inseguretat sol anar acompanyada de demandes de més presència policial als carrers. Però un cop completada aquesta sol·licitud, la sensació d’inseguretat s’incrementa en lloc de disminuir, ja que la presència de forces de seguretat tendeix a reforçar aquest sentiment”.
En aquesta línia, per a Fernández, el rol dels mitjans de comunicació també juga un paper important en la creació d’aquest estat psicosocial: “El problema de molts mitjans de comunicació és que beuen, gairebé exclusivament, de fonts policials, i això fa que també ens enfoquin a pensar solucions policials”. I afegeix que, en aquest context, “el problema de la classe política és que planteja solucions dirigides a donar resposta a les demandes mediàtiques, que són les demandes policials, a curt termini, en comptes d’intentar donar resposta a l’origen multifactorial de la inseguretat”.
Lobbys, turisme i manters
“És inadmissible que el primer que vegin els turistes en arribar a Barcelona siguin els manters”. Tota una declaració d’intencions en la cita d’Albert Batlle, el nou tinent d’alcalde de Seguretat de Barcelona, que promet mà dura contra la venda ambulant.
Per a l’assemblea de Barceloneta Diu Prou (BDP), hi ha “determinats grups de pressió que fan servir els més desfavorits per treure rèdit econòmic o polític. A la Barceloneta, el sector turístic i el lobby de la restauració han aconseguit, amb l’argument de la seguretat, mobilitzar determinades associacions i una part del veïnat contra el top manta, criminalitzant un grup que no té res a veure amb la inseguretat”. Per exemplificar-ho, apunten que, “a la part del Museu d’Història, els restaurants van col·locar noves terrasses que ocupaven més espai del que abans ocupaven els manters”.
Per explicar aquesta criminalització, Mansilla apunta que “des de l’Estat es construeix part de la realitat social en la qual vivim. Un cop aquesta realitat s’estableix –un nosaltres versus un ells–, el pas a la deshumanització i la degradació de l’altre, el racisme, és realment senzill”. Per a Fernández, “si qualifiquem un conflicte de ‘problema de seguretat’, restringim els termes de la resposta a l’àmbit policial o fins i tot bèl·lic, de lluita contra un col·lectiu identificat com el causant del problema de seguretat. Això és el que s’ha produït en el cas dels manters”.
Mercantilització de la ciutat
Els col·lectius veïnals relacionen estretament la inseguretat creixent amb fenòmens com la mercantilització de la ciutat i l’espai públic, la pressió urbanística, la desigualtat i el turisme. “El Raval és un cas de manual gentrificador. Degradar, visibilitzar la degradació als mitjans de comunicació, estigmatitzar i expulsar per comprar barat i vendre car. Degradar ajuda a fer que les veïnes marxin. Un exemple és el fenomen dels narcopisos”, apunten des del col·lectiu Acció Raval. “Si marxen veïnes, es redueix la resistència, el barri es mostra menys atractiu, es devalua el valor dels habitatges i augmenta la possibilitat d’extreure’n rendes rehabilitant, revenent, convertint en allotjament turístic”, afegeix Cusó. “Es prioritza la mercantilització de l’espai públic per a un ús comercial que trenca els vincles comunitaris. I es transforma el mateix espai amb terrasses i explotació del sòl. Com a exemple, al Port Vell s’han retirat els velers petits i s’han col·locat grans iots de luxe, al costat d’un barri obrer amb desnonaments diaris”, expliquen des de l’associació veïnal l’Òstia. “L’expulsió constant de residents de les seves llars, l’augment de la població flotant i trobar-se de sobte amb desconeguts o turistes a la teva escala fa que augmentin les situacions d’impunitat i de percepció d’inseguretat”, diuen des de BDP. I aquesta massificació genera, segons l’assemblea, fenòmens com “l’okupació de baixos per part de narcotraficants, que són els que donen servei a l’usuari d’oci nocturn i turístic de la Barceloneta”.
‘Fer barri’ contra la repressió
Però quins processos de resistència i organització s’estan donant des de les esquerres en matèria de seguretat? Es pot fer front a aquesta percepció d’inseguretat sense resseguir la lògica del control social o del punitivisme i la disciplina neoliberal? Per a Fernández, “augmentar la punitivitat d’un delicte és una resposta desfasada, desenfocada i de dretes, que des dels diferents corrents d’anàlisi criminològica se sap que no és eficient. Cal posar les persones al centre, no els interessos empresarials o comercials. La seguretat és una cosa massa important per deixar-la en mans només de la policia”, conclou. Ortega aposta per contrarestar el discurs de la por i de la inseguretat “arbitrant mitjans clàssics (policia i justícia), però amb canvis en la seva actuació
i amb mesures de cura a les persones vulnerables”. A més, “cal fer taules de mediació i participació més operatives amb tots els agents socials organitzats als barris”.
Col·lectius veïnals relacionen la ‘inseguretat’ amb fenòmens com la mercantilització de la ciutat i l’espai públic
Mansilla, de l’OACU, aposta per “un teixit veïnal fort i estable que actuï com una comunitat i pugui dissoldre les actituds individuals que la posen en perill”. I esmenta iniciatives com la reapropiació de carrers i places del Gòtic o la resposta de l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible (ABTS) contra la turistització de determinats barris. En aquesta línia, des de l’Òstia afegeixen: “Hem de cuidar els vincles solidaris i veïnals, l’assemblea d’habitatge, la taula d’ocupació, el Proa a la Mar, el comerç de proximitat”. I Cusó, de Resistim al Gòtic, exposa: “Creiem que no hi ha millor manera de combatre la inseguretat que autoorganitzant-nos entorn del dret a l’habitatge, contra la massificació turística, la recuperació de l’espai públic, donant suport als col·lectius de persones migrants i treballadores que lluiten també pels seus drets”. En definitiva, “construint comunitats que generin entorns de seguretat a tots els nivells per a les veïnes, garantint els nostres drets i generant arrelament i múscul de barri, xarxes prou fortes per combatre l’aïllament i perquè cap veí o veïna se senti sola”.
