Quan trenta anys enrere cursava estudis de Geografia Física poc podia imaginar que en l’actualitat formaria part de la família de científics que haurà de donar resposta als grans interrogants del futur immediat del planeta. Marc Prohom és doctor en Geografia per la Universitat de Barcelona i cap de l’àrea de climatologia del Servei Meteorològic de Catalunya (Meteocat). Des d’allà, monitora el canvi climàtic i coordina les projeccions per veure cap a on evolucionaran les temperatures i les precipitacions en les pròximes dècades. El seu treball escata dades d’arxius analògics d’observadors i empreses hidroelèctriques per digitalitzar-les i aconseguir una fotografia més precisa del passat climàtic a casa nostra. És un apassionat del temps present i ens alerta de què haurem de fer per garantir el futur.
Quines són les tendències actuals que es detecten en el nostre clima i que de manera irrefutable estan lligades al canvi climàtic?
És evident que s’està detectant un escalfament, és un fenomen global lligat a les activitats antropogèniques i a les emissions de gasos d’efecte hivernacle. El Mediterrani en el seu conjunt és una de les zones que manifesten amb més força aquest escalfament i a Catalunya, en concret, el ritme de creixement de la temperatura s’està accelerant. És un dels trets definitoris del canvi climàtic, sense cap mena de dubte. Sobretot els estius, cada cop són més càlids i especialment les temperatures diürnes: la temperatura màxima és la variable que s’està incrementant a un ritme major.
Aquest estiu els termòmetres sota l’aigua han superat els trenta graus al mar Balear. Com impactarà aquest factor en el clima que tindrem?
El sistema climàtic és un tot. Si augmenta la temperatura a l’atmosfera, tot el que hi està en contacte també s’escalfa. Els oceans, tot i que una de les seves característiques és l’elevada inèrcia –perquè s’escalfi l’aigua necessites molta més energia que no pas l’aire–, en les últimes dècades augmenten la temperatura. En el cas de Catalunya, a l’observatori de l’Estartit, on des dels anys setanta es mesura la temperatura setmanalment, s’ha confirmat una tendència clara a l’alça i enguany s’han batut rècords per més de tres graus, cosa que no havia passat mai. Les conseqüències són per la mateixa fauna, amb cada vegada més espècies invasores de latituds més baixes. En el context climàtic, a la façana litoral i prelitoral del territori, el fet de tenir un mar tan càlid fa que les nits, sobretot durant l’estiu, siguin insuportables. És el fenomen de les nits tropicals, que fa trenta o quaranta anys es donava, però de manera anecdòtica, i ara en tenim més de cent cada estiu. També s’han consolidat a les estadístiques les nits tòrrides, abans excepcionals, amb temperatures per sobre dels 25 graus. El mar calent ens fa de manta i evita que baixin les temperatures, i alhora fa que les brises marines que refrescaven els vespres de les nits d’estiu ara siguin menys efectives. Tot és un tot, tot va lligat.
L’increment de la temperatura de l’aigua de la Mediterrània pot convertir-la en un nou Carib pel que fa als huracans?
Alguns mitjans de comunicació han titulat que no anem cap a un escalfament global sinó cap a una glaciació, basant-se en estudis de paleoclimatologia. Té cap fonament?
“Els models que es feien fa vint anys i que marcaven una tendència en el creixement de la temperatura s’estan quedant curts”
En teoria sí que estem en un període interglacial. Estem sortint de la darrera època glacial que va ser fa uns 25.000 anys i geològicament sí que aniríem cap a una glaciació. Ningú sap quan passarà això, però no passarà ni els propers cent, ni dos-cents, ni tres-cents anys, passarà d’aquí a uns milers d’anys. Estem parlant de ritmes completament diferents, l’escala geològica té la seva inèrcia i ara estem canviant el clima en dos-cents anys, amb una pujada de més d’un grau a escala global. Aquest ritme d’escalfament no s’havia donat mai i al darrere no hi ha cap causa natural, és impossible, no hi ha res que ho expliqui que no sigui la mà de l’ésser humà amb l’increment dels gasos provinents dels combustibles fòssils. És un argument maliciós, perquè lliga dues escales temporals diferents. No evitarem l’escalfament global pel fet que anem cap a una glaciació d’aquí a milers d’anys.
Així doncs, el calendari de l’emergència climàtica s’accelerarà en les dècades vinents?
Sí. Totes les projeccions, que arriben fins a l’any 2100, així ho indiquen. S’està veient, fins i tot, que els models que es feien fa vint anys i que marcaven una tendència en el creixement de la temperatura s’estan quedant curts. Al mateix Meteocat es van fer projeccions l’any 2012 amb dades recollides fins al 2006 i ara es va revisar què havien dit i què ha succeït en realitat: s’ha incrementat més la temperatura del que es pensava. L’escalfament s’està accelerant.
La implantació de les energies renovables que han de frenar les emissions de gasos d’escalfament global topa amb els límits planetaris de materials necessaris per a la construcció de plaques solars, molins de generació eòlica, bateries elèctriques…
El canvi climàtic és un fenomen tan complex, hi juguen tants elements, que una solució màgica no existeix. Fer una transformació a energies renovables, simplement, no solucionarà res. És a dir, no podem pretendre substituir en unes dècades el nostre ritme de consum energètic actual per un model basat en renovables. Amb això no n’hi haurà prou, s’han de fer canvis en la nostra manera de consumir, en la nostra mobilitat, perquè hi ha coses que fem que no són sostenibles. Cada cop hi ha més consens en el fet que no hi haurà prou recursos per fer aquesta transformació a energies verdes. Els materials són finits i caldrà fer més canvis, ha de ser un canvi global de la forma com habitem en aquest planeta.
Si ens la juguem tant, si estem en un moment de tant risc per la vida de l’ésser humà a la Terra, com és que les polítiques públiques no les dirigeixen la comunitat científica que lidera el coneixement en aquest àmbit?
Si no ens marquem horitzons, correm el perill que molta gent pensi que no val la pena fer cap esforç perquè no hi ha res a fer i no ho aconseguirem revertir? Com ens ho fem per no generar desànim?
És un repte i tenim moltes eines per afrontar aquest canvi de paradigma. La disminució de gasos d’efecte hivernacle i deixar un món una mica més habitable als qui vinguin ha de ser una fita global. Aquest missatge és el que s’hauria de transmetre, perquè si no, el nostre futur com espècie és molt poc afalagador. No vull caure en el catastrofisme, però és que la realitat està canviant molt de pressa. Aquest estiu molta gent ha caigut del cavall, perquè ha sigut tan radical, amb onades de calor, amb sequera, amb incendis… Han vist una mica les orelles al llop. Però passarà un temps i ja m’agradaria saber d’aquí a un mes si la gent recorda aquesta temporada que hem passat. La gent té consciència que hi ha un problema, però no es donen unes directrius clares. A vegades es peca de normatives massa toves o d’implementació molt lenta per no generar alarma. Per contra, hi ha una declaració d’emergència climàtica, no?
Potser és que les normatives només s’apliquen a la ciutadania de peu. Però què passa amb els creuers o amb l’ampliació de l’aeroport?
“Hem de mirar cap als pròxims trenta anys per fer un canvi radical i alhora hem de solucionar els problemes dels mesos vinents”
Ha de ser un acord global, certes actuacions no tenen sentit si volem avançar en una política de canvi en la mobilitat. No pot ser que basem el nostre creixement en la mateixa recepta que hem aplicat en les darreres dècades. S’han de fer canvis i alguns impliquen anar a contracorrent, sí, però és que s’ha d’anar a contracorrent en molts aspectes i no cal tornar a les cavernes. Hem de canviar coses que fem, també a escala personal. Segur que si féssim un llistat des que ens aixequem de bon matí fins que ens n’anem a dormir, veuríem coses que diríem “això potser no cal que ho faci”. En temes de reciclatge, de mobilitat, d’on fem les vacances. A vegades, hi ha com una cursa per dir que si no vas a Birmània a passar les vacances, ets un matat. Doncs no, home, no, ves aquí al costat que és ben bonic. Entenc que la gent vulgui, venint d’una pandèmia, oxigenar-se, però el tema del canvi climàtic ha d’estar present en totes les nostres decisions i sovint no hi és.
La conscienciació està provocant una reducció de l’ús dels avions als països escandinaus i del centre d’Europa. Detecteu que s’està aplanant la corba del creixement del CO2?
Les emissions del 2020 van disminuir respecte de les del 2019, però amb la pandèmia, les dades han quedat emmascarades. Cada cop hi ha més actuacions que es fan pensant en la reducció d’emissions. Per exemple, la setmana passada hi va haver un congrés de climatologia europeu i, a diferència d’abans, ara hi ha l’opció de fer-lo en línia. Un 20 % dels assistents van optar per no desplaçar-se, nosaltres ho vam fer així. És un petit canvi que té un efecte positiu. En molts aspectes, la pandèmia ha introduït noves maneres de treballar que s’han quedat, tot i que cal veure els costos energètics del teletreball, perquè moltes vegades hi ha un doble consum d’ordinadors i de flux de dades.
El canvi climàtic afecta més les persones en situació de pobresa?
És un aspecte del qual no es parla massa. El canvi climàtic és molt injust socialment. Amb les onades de calor es veu molt clar, qui més les pateix són aquelles persones que tenen pocs recursos i no tenen manera de refrigerar el seu habitatge, normalment, en barris d’alta densitat demogràfica. El canvi climàtic és molt cruel perquè posa el dit a la ferida d’aquells que més pateixen ja. Cal anar amb cura i tenir present aquesta injustícia en l’accés a l’energia que va lligada al canvi climàtic.
Quins sectors hauran de fer un major esforç de mitigació de les emissions?
Les estratègies i plans d’adaptació es porten des de l’Oficina del Canvi Climàtic, però hi ha un aspecte que em fa una mica de ràbia, l’agricultura sempre rep tots els cops perquè consumeixen aigua. Evidentment, podria ser més eficient en l’ús de l’aigua, però no és dels que emet més CO2, ni de bon tros: un 12 % del que s’emet a Catalunya. Ans al contrari, actua com a fixador de CO2. Cal recordar que el conjunt de la indústria del transport suposa el 50 % de les emissions. L’agricultura, a més, té un paper molt important en esponjar els boscos, incrementant la biodiversitat i frenant la potència dels grans incendis forestals.
La peça angular de l’escalfament global és el vehicle particular?
No directament, però sí el model de transport de mobilitat privada, i la indústria també. En la indústria s’està fent una evolució, en el cas dels cotxes particularment. En la mobilitat global hi ha moltes contradiccions a Barcelona: tenim la ronda com a zona de baixes emissions, però tenim els creuers que poden entrar al port, consumeixen moltíssima energia i emeten molts contaminants. És contradictori, però com que el turisme és una font d’ingressos, és el model que perpetuem. M’agradaria veure un estudi que posés en una balança què ens reporta de despesa, guanys i impactes col·lectius, no ho he vist mai, no se cita mai el conjunt dels impactes. Després de la pandèmia no hem vist canvis en aquest sentit, seguim amb el mateix model d’abans. Hi ha dies que ho veig tot amb una mirada molt pessimista i d’altres que estic satisfet perquè hi ha molta consciència.
