HDP són les sigles en turc del Partit Democràtic dels Pobles, un partit polític fundat el 2012 per representar els interessos dels pobles de Turquia marginats institucionalment. Les acusacions de col·laboració amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), considerat una organització terrorista per l’estat turc, ha fet que milers de membres de l’HDP hagin sigut detinguts i empresonats. Actualment, el partit s’enfronta a una possible il·legalització total. En parlem amb el seu portaveu a Europa, Devris Cimen.
Com va ser la irrupció de l’HDP dins el panorama polític turc?
El partit es va crear el 2012 enmig d’un procés de diàleg entre l’Estat turc i el moviment d’alliberament del Kurdistan per avançar en la democratització de Turquia. El 2015 hi va haver eleccions i l’HDP va entrar per primera vegada amb 80 parlamentaris i el 13% dels vots. Al mateix temps, l’AKP [partit de dretes que ara lidera Erdogan] va perdre la possibilitat de governar amb la majoria absoluta. Entre els 80 parlamentaris elegits de l’HDP hi havia kurds, turcs, àrabs, assiris i yazidis, pobles de Turquia que havien quedat fora de la política. A través de l’HDP es va presentar una Turquia en miniatura que anava en contra de la Turquia que defensa “un poble, una veu, una llengua”. L’Estat turc havia de prendre una decisió: o continuar per un camí de democràcia o pel camí de la guerra. Erdogan va dir que no reconeixia les eleccions i s’havien de repetir. En aquell moment va començar una guerra molt cruenta. Va haver-hi ciutats cremades, milers de persones van haver de sortir de les seves cases i les seves ciutats, centenars de persones van ser assassinades… Després d’això no van quedar esperances per la democratització de Turquia.
La repressió va arribar fins i tot al partit.
El 2016, copresidents de l’HDP van ser detinguts i empresonats, juntament amb molts parlamentaris. Alguns han passat tres mesos a la presó, alguns un any o dos, però, actualment, hi continuen havent 4.000 membres de l’HDP a presó. No han comès cap crim ni cap delicte, simplement han fet política per la democratització de Turquia. Per això reben el càstig d’un règim autocràtic que no vol democràcia, pluralisme ni igualtat. Vol que tan sols hi hagi homes turcs i sunnites dins la política.
Quin paper juga l’AKP, el partit del president Erdogan?
En els últims 21 anys, que són els que l’AKP ha estat al poder, hi ha hagut un regim autocràtic. En contra d’aquesta decisió estratègica d’Erdogan i el seu partit, la nostra estratègia és la democràcia, els drets dels pobles, els drets de les dones, els drets de les diferents religions. Són dos sistemes diferents, que estan en oposició i, a més, en condicions desiguals. Per un costat, tots els instruments de l’Estat estan en mans d’Erdogan i, per l’altre costat, nosaltres només tenim esperança, la lluita per la llibertat i la democràcia i la força dels pobles que s’organitzen. Són dues estratègies que s’oposen entre si. Per altra banda, hi ha l’aliança kemalista del CHP, que tot i estar a l’oposició és encara més radical. Pel que fa al tema kurd, l’AKP i el CHP pensen igual. Una vegada un turc va dir “perquè els kurds no arribessin als seus drets democràtics els nostres avis van decidir rebutjar també a la seva pròpia democràcia”.
Quin efecte té l’estratègia repressiva sobre el vostre projecte polític?
“Malgrat que hi ha 4.000 persones a presó i milers d’altres que han hagut de sortir de Turquia, les idees sobre les quals fa política l’HDP van creixent, es van expandint i tenen un impacte en la política”
A les últimes eleccions l’HDP va obtenir més de 6 milions de vots. Malgrat els atacs, les tensions i la criminalització, l’HDP va protegir la seva força i no es va debilitar, sinó que la va ampliar. Les noves generacions que per primera volta voten, continuen amb el seu suport. Saben que a Turquia hi ha un règim repressiu i autocràtic que no pot donar resposta a les voluntats i els desitjos de les persones. I aquestes persones donen el seu vot a l’HDP. Malgrat que hi ha 4.000 persones a presó i milers d’altres que han hagut de sortir de Turquia, les idees sobre les quals fa política l’HDP van creixent, es van expandint i tenen un impacte en la política. Les condicions amb les quals lluitem, no són iguals. Per exemple, no podem sortir a la premsa turca, perquè el 95% està sota el control del règim d’Erdogan. Debaten sobre l’HDP sense que l’HDP estigui present als debats. A les universitats, a les formacions, a la cultura, a l’art, a totes parts, ens han fet fora del sistema. És un sistema racista, islamista i patriarcal. En els últims 99 anys a Turquia hi ha hagut un règim islamista, un règim kemalista i un règim militar; i els tres règims són contraris a la democràcia. Llavors, a Turquia hi ha una necessitat de desenvolupar un règim democràtic. Turquia té por a la democràcia i nosaltres veiem que la democràcia no és una qüestió de por, sinó que és una qüestió de llibertat. I sobre això, la força de l’HDP, que té milions de veus, existeix i continuarà existint. Els que resisteixen són la societat, la idea i el pensament. Però aquesta idea no ha sortit per si sola, sinó que hi ha una tradició de persones i moviments que han resistit contra règims autocràtics. D’aquesta tradició en traiem profit i la convertim en la nostra base per fer política. Ara hi ha el perills de la il·legalització, però encara que il·legalitzen un partit, no poden prohibir una idea.
La resistència dins les presons és una part important de la vostra lluita. Com s’organitza i quins són els seus mecanismes perquè sigui efectiva?
Actualment, hi ha milers de presos, només 4.000 són de l’HDP. L’estat vol que ens rendim i retrocedim, però la resistència a les presons impedeix que ningú es rendeixi, perquè no s’ha comès cap error. Només és un pensament polític dins d’una lluita. Pel règim això és motiu d’empresonament. Als 80, després del cop d’estat, hi va haver milers de presos polítics. Les presons turques van normalitzar la tortura. Una d’elles era la de Diyarbakir. Allà es va torturar especialment l’avantguarda del moviment d’alliberament kurd. Tortures que no es poden explicar, van utilitzar tots els mètodes. Avui dia potser no s’arriba a aquest nivell, però han trobat mètodes diferents. Volen allunyar les persones dels seus ideals i per això mostren les persones que han sigut empresonades per motius polítics com si fossin criminals, així pateixen un càstig social. Contra això hi ha una tradició llarga: a Espanya, Irlanda, França, Alemanya… I a cada país hi ha hagut resistència contra l’opressió. Els presos de Turquia recullen la seva experiència i en fan la seva base.
Quins mecanismes repressors es donen als centres penitenciaris turcs?
“En l’àmbit internacional, el Consell d’Europa, que és qui té mecanismes per controlar la tortura a les presons, hauria de prendre part en el que està passant a Turquia”
L’aïllament és la tortura principal. Un dels presos és Abdullah Öcalan [president del PKK], qui va ser empresonat el 1999. Al principi estava en una presó únicament per ell, després hi van afegir dos presos. Des de fa dos anys no se’n sap res. La família no ha pogut visitar-lo, tot i ser un dret universal. Qui l’empresona ha de permetre, com a mínim, que família i advocats puguin visitar-lo. Però el que passa a Imrali [l’illa on està empresonat] s’ha estès a cada presó de Turquia. Hi ha presos que porten deu, quinze o vint anys entre reixes. Volen que els presos es penedeixin del que han fet. Si ho fan els alliberen, això és una cosa terrible. L’estat utilitza tots els instruments per trencar el nostre pensament polític. Ells no es rendeixen, però la nova tortura continua a les presons turques. En l’àmbit internacional, el Consell d’Europa, que és qui té mecanismes per controlar-la, hauria de prendre part en aquests esdeveniments. Que vagin a les presons turques i en facin seguiment.
El soci de govern de l’AKP, l’MHP, està pressionant perquè, directament, s’il·legalitzi tot l’HDP. És una possibilitat realista?
El perill existeix, sí. La decisió no és jurídica sinó que és una decisió política que prendran l’MHP i l’AKP. El problema és que aquests dos partits decideixin en nom de l’Estat, ja que tenen tots els instruments a les seves mans. A les eleccions municipals l’HDP va aconseguir van aconseguir vèncer en 65 municipis, però en els tres últims anys 49 han sigut robats a través dels fideïcomissaris. És a dir, trauen els representants de l’HDP escollits democràticament i posen uns altres de l’AKP. Altres 10 consistoris han rebut pressions o han cedit i s’han passat a l’AKP. Ara tan sols queden sis ajuntaments petits en mans de l’HDP. Per què anem a eleccions si és d’aquesta manera? Milions de veus, de vots i de persones han sigut robades utilitzant les eines de l’Estat. Volen silenciar l’HDP perquè es posiciona en contra de la guerra contra el poble kurd a Síria i a Iraq, que Turquia viu com si estigués fent la guerra contra els guerrillers del PKK. Sigui quin sigui el problema s’ha de solucionar amb democràcia i amb diàleg. Del 2012 al 2015 hi va haver possibilitats. Vam veure que en un temps curt podíem portar a Turquia una posició de democratització. Però, com això posa en perill al règim, Erdogan vol, amb la il·legalització de l’HDP, sistematitzar encara més el seu règim autocràtic i de dominació.
Quin és el paper de la comunitat internacional?
Mario Draghi, president del consell de ministres d’Itàlia, va dir “hem de definir Erdogan amb el seu nom. Erdogan és un dictador. Però pels interessos del nostre país hem de continuar treballant amb ell”. Aquesta és una tendència que avança en l’àmbit internacional. Si en qualsevol dels altres països europeus, s’hagués viscut una situació semblant a la que s’ha viscut amb els ajuntaments de l’HDP, sortirien moltes veus crítiques. Però, al contrari, Erdogan va als països europeus i el reben com si fos un polític democràtic. Això dona forces a Erdogan per a continuar amb aquesta política. Per contra, fa un any al Parlament Europeu es va debatre el desè aniversari de l’alçament de Síria. Llavors van dir: “En els deu últims anys a Síria, Turquia exerceix el rol d’ocupant i l’exercit de turc i els grups que compten amb el suport de Turquia estan cometent una neteja ètnica a Afrin o Serekaniye”. Dir això és molt important. A la política internacional si es diu això, has demostrat un posicionament, una actitud.
Per què volen vincular l’HDP al PKK?
La criminalització de l’HDP es basa en el fet que, segons diuen, l’HDP i el PKK tenen relacions orgàniques. Però això no és cert. Són dues forces diferents. Des del 1984, el PKK du a terme una lluita armada contra Turquia. Milers de persones han mort en aquesta guerra a les dues bandes, 4.500 pobles van ser desallotjats i cremats per part de l’Estat turc als anys 90, més de 3 milions i mig de kurds van ser desplaçats… Llavors no existia l’HDP. El líder del PKK, Abdullah Öcalan, va ser segrestat i des del 1999 es troba en aïllament. És un acte polític molt rellevant que indica que el problema kurd és el principal problema de Turquia. Nosaltres també, com HDP, ho definim d’aquesta manera: la democràcia i el fet kurd estan relacionats. Per solucionar aquest afer l’HDP va fer de mediador entre Abdullah Öcalan, el PKK i Turquia, representada per Erdogan en aquell moment. En nom de l’Estat, el partit AKP d’Erdogan escrivia cartes al PKK i aquestes cartes eren enviades a través de parlamentaris de l’HDP, que feien de mediadors. La relació entre el PKK i l’HDP progressava en aquell moment. Ara estan culpant a l’HDP per aquelles relacions. Els que escrivien les cartes, les persones que s’estaven relacionant amb el PKK eren les que formaven part del mateix Estat turc i això no és un crim. La solució és aquesta: el diàleg i el desenvolupament de formes democràtiques. En aquest punt, desenes de milers de famílies kurdes que han hagut de sortir de les seves ciutats i estan a Istanbul, Esmirna, Ankara o a la diàspora d’Europa, donen un fort suport a l’HDP. Al mateix temps, els fills i les filles d’aquestes famílies o estan a presó per ser militants del PKK o a les muntanyes del Kurdistan, a les unitats de la guerrilla. Aquestes famílies voten l’HDP i nosaltres, com a HDP, no tenim dret a dir “No, no ho volem”.
Recentment, Erdogan va demanar al govern sirià un restabliment de relacions, al mateix temps que demanava a les milícies gihadistes que li són lleials a Síria que deixessin enrere velles disputes. Això va generar protestes d’aquestes milícies, que se senten traïdes per Erdogan. Com valoreu l’estratègia d’Erdogan de buscar un apropament a Bashar al-Assad?
La seva estratègia és una: anar contra els kurds. No perquè Síria sigui un estat democràtic. Oficialment, es diu República Àrab de Síria, però hem vist que no és només àrab: hi ha kurds, assiris, armenis, alevis. Hi ha pluralitat de veus i de colors. Cal una transformació perquè tothom tingui drets a Síria. Amb el lideratge dels kurds s’ha realitzat una revolució al nord de Síria on diferents pobles i religions han creat un sistema autònom i democràtic, i en aquesta revolució les dones han sigut l’avantguarda. Això ha atret l’atenció de totes les persones que volen un sistema democràtic i s’ha creat una solidaritat internacional molt gran. Però des de l’inici de la revolució l’estat turc ataca el projecte del Nord i l’Est de Síria i no permet que els kurds tinguin un estatus. Quan el Daesh [Estat Islàmic] va atacar Kobane, Erdogan va anar a la frontera, a la part turca, a donar una bona notícia. Va dir: “falta poc perquè Kobane caigui”. Això va crear tanta ràbia entre la població kurda que va propiciar el declivi d’Estat Islàmic, fent que el projecte democràtic iniciat a Rojava s’estengués fins a Manbij, Raqqa o Deir ez-Zor [zones de majoria àrab més cap al sud]. Això ha sigut un exemple molt interessant a Orient Mitjà, on hi havia dos sistemes que estaven en lluita entre si: els règims que defenen l’statu quo i els règims internacionals que volen canviar aquest estatus segons els seus propis interessos. Per això faltava una tercera via que pogués democratitzar aquests països. La revolució de Rojava és el millor exemple que la llibertat i la democràcia són possibles. Ara, després de deu anys, el règim d’Erdogan i el d’Assad es poden tornar a trobar i eliminar aquesta esperança, tot i que siguin “enemics”.
