Fa uns dies vaig viure un episodi que em va aportar molts aprenentatges alhora. Una mala i desafortunada derivació, feta per l’entitat que s’encarrega del primer contacte amb les persones nouvingudes a València, va portar dues persones refugiades allà on treballe, a una entitat feminista. Venien amb maletes carregades de records i de futur. Venien per quedar-se a dormir a on no hi ha més que un parell de taules, pancartes i una llum que parpelleja. Ella està embarassada de set mesos. Ell la mirava amb tendresa. Ella es tocava el ventre per intentar calmar la criatura que demanava aliments. No han menjat res, i ahir dormiren de nou en un parc. Vam estar hores tocant totes les portes i remenant la institució i associacions socials per aconseguir un llit per a eixa nit, i no haver de tornar a dormir al carrer, just un dia de pluja on mai plou. La institució ens va repetir com un mantra: “no hi ha cap llit lliure en tota la ciutat. No hi ha recursos. No podem fer res. No podem fer res. No podem fer res”. El món associatiu, desbordat. Fins i tot, es va personar la policia, de molt males maneres, per identificar les dues persones, per poder activar (!!!) el servei d’emergència social. No els van identificar, no el van activar. Ja entrada la nit vam aconseguir un llit per a ella, que com que estava embarassada es convertia en una situació de vulnerabilitat social (per a dues nits!!!). El xic, mentrestant, dormiria a un carreró del costat. El vam deixar just allà, amb una manta entre els braços. Sóc conscient de la meua intensitat, però notava com alguna cosa es trencava dins de mi. En aquell instant vaig sentir que la situació em pressionava tecles que mai havia sentit. Va ser una sensació que encara ara no puc explicar. Quina ràbia i quin plor.
Sí que hi ha diners, però estan mal distribuïts. Ja sabem que és una qüestió sistèmica, però l’ajuntament ‘del canvi’ podria fer molt més del que fa envers la pobresa, les persones refugiades, o les 800 persones que dormen al carrer cada dia
L’administració va considerar que no eren unes persones en situació de prioritat social perquè de la setmana que portaven a València, tres nits ja les havien passat a Càritas, i la resta al carrer. Quin món més pervers. I quin greu les que administren aquesta ciutat. Que la venen al món com una ciutat acollidora, però que els deixava al carrer com a tantes altres persones pobres. Quin greu dir que no hi ha pressupost i es gasten milers d’euros en mascletades verticals. És frustrant, perquè és mentida. Sí que hi ha diners, però estan mal distribuïts. Ja sabem que és una qüestió sistèmica, però l’ajuntament del canvi podria fer molt més del que fa envers la pobresa, les persones refugiades, o les 800 persones que dormen al carrer cada dia. Què fa l’Ajuntament amb aquestes persones quan hi ha grans esdeveniments, com quan són falles, competicions esportives o processons religioses? Com van activar la maquinària de ràpid quan va arribar l’Aquarius? Hi ha espais buits, públics, amb llits, abandonats, sense cap ús com hotels embargats o tapiats o com el Col·legi Major Lluís Vives. Quants habitatges buits hi ha a València? L’última dada és del 2.011 i afirma que vora el 14% de les cases estan buides a la ciutat. Hi ha espais, i hi ha diners. I vida fora per a omplir-los. El que no hi ha és voluntat política. No hi ha interseccionalitat ni feminismes en les decisions polítiques d’aquests ajuntaments progressistes. Hi ha assistencialisme mal gestionat. Vivim en una ciutat que acull turistes millor que persones pobres i refugiades. Persones nouvingudes, amb diners i sense diners. Golden Visa enfront de la misèria. Una ciutat en què si no tens papers, se t’amuntega a una presó racista i classista com és el CIE de Sapadors i et prepara per a la deportació als països dels quals has fugit.
En períodes preelectorals, les opcions ‘del canvi’ toquen a les portes per a instrumentalitzar els nostres sabers i experiències, propostes pròpies nascudes des dels moviments populars, treballades de valent, amb molta reflexió i aprenentatges darrere, pels seus propis interessos
El que més em va sorprendre durant les hores de la cerca d’un llit va ser la hiperanestèsia que viu tanta gent que treballa en les institucions i l’administració: “no es pot fer res. Hauran de dormir al carrer”. Jo el que no sé és com dormen elles i ells a les nits. “València no està preparada per acollir”, i llavors per què ens venen que som una “ciutat refugi”? Quin circ institucional. No tenim opcions que treballen a nivell municipalista (que no electoralista, que és la diferència que no entenen) sense caure en posar pedaços bonrotllistes ni en neteges de cara i de consciència. En períodes preelectorals, les opcions del canvi toquen a les portes per a instrumentalitzar els nostres sabers i experiències, propostes pròpies nascudes des dels moviments populars, treballades de valent, amb molta reflexió i aprenentatges darrere, pels seus propis interessos. Estarem sempre alerta perquè, ni des de fora ni des de dins, ningú se n’aprofite de tant de treball col·lectiu, humil i autònom. Ells acaben participant d’un sistema de mort i indigència. I nosaltres treballem per construir i sostenir vides dignes en ciutats inclusives. Sí, volem allò que per a moltes sembla impossible.
Al remat, aconseguírem dues nits en una casa d’acollida per a ella. Però és aquesta una solució compatible amb la vida? Clar que no. De nou el maleït conflicte capital–vida travessant-nos de dalt a baix. Vam estar aquests dos dies de “treva solidària”, activant des de les nostres militàncies la xarxa comunitària i de suport mutu. Vam trobar un pis de persones activistes, per als dos. De nou, acabem cobrint les carències del sistema. Al nostre xicotet món, tenim sort perquè esmorteïm les caigudes gràcies a la xarxa. I malgrat les precarietats vitals, emocionals i materials, sabem acollir. Però no és una responsabilitat particular de les persones d’aquest pis ni de les que ens els vam trobar a la porta tocant per quedar-se a dormir. La responsabilitat és social, radicalment oposada al capitalisme. Un sistema que aboca les persones a viure-hi fora i a superar eternes gimcanes de burocràcies, infantilismes, desprotecció i exclusió social permanent. Cada volta hi ha més urgència per canviar-ho tot. De moment, seguirem als carrers, creant sistemes alternatius, cooperatius i solidaris. Conspirant en manada, estimem la nostra ciutat, odiem el feixisme.
