Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Aprendre

Un dia, fa anys, les meves nebodes em van preguntar què era el feixisme. Estàvem de sobretaula i algú havia emprat el mot, segurament a la babalà, d’acord a aquesta moda, incipient llavors i preocupantment estesa avui. Seguint amb la màniga ampla, vaig respondre per fer la gracieta que el feixisme són els deures. Quina pena no trobar ara aquell vídeo de l’Ainara i l’Emma manifestant-se sota el crit “Els deures són feixisme! Els deures són feixisme!”. La sobretaula i la gravació van degenerar una mica perquè recordo amb gran disgust que van acabar cridant “La Titi és feixisme! La Titi és feixisme!”. La Titi sóc jo… maleïdes nenes! No puc negar, però, que van ser una mica visionàries: anys més tard aquí em teniu, anant cada dimarts a fer deures amb l’Emma. Malgrat estic totalment en contra, dels deures, potser dir que són feixisme és passar-se… però una absurditat sí que m’ho semblen.

No entenc per què després d’una jornada laboral sencera, de vuit hores diàries tancats a una escola, els infants han de seguir amb més obligacions unes hores o una estona més. No entenc tampoc per què es vincula el plaer de l’aprenentatge a l’obligació. Ni per què aguditzem i perpetuem les desigualtats socials amb els deures: si els teus pares acaben de treballar a les mil, si no tenen determinat nivell cultural, no et podran ajudar a fer els deures com els altres i la teva maqueta de rius i muntanyes serà un nyap i te n’adonaràs tu i tothom.

No entenc per què aguditzem i perpetuem les desigualtats socials amb els deures: si els teus pares acaben de treballar a les mil, si no tenen determinat nivell cultural, no et podran ajudar a fer els deures com els altres i la teva maqueta de rius i muntanyes serà un nyap i te n’adonaràs tu i tothom

Si vaig acceptar el compromís d’anar cada dimarts a fer repàs, reforç, deures, amb l’Emma, va ser perquè a l’hora d’organitzar el calendari del curs es van adonar que si continuava fent deures setmanalment amb l’avi com ho feia fins ara, no podria fer bàsquet, perquè els horaris coincidien. Del disgust, a la nena li queien unes llàgrimes enormes com pilotes que rodolen galta avall buscant la cistella i només troben, suspès en el buit, un batibull d’horaris que no quadren, ideals d’èxit que tampoc no quadren, exàmens, avaluacions, curses, temps lliure i temps captiu. Vaig acceptar, també, perquè així tindria una estona setmanal per estar amb ella, perquè, si no la fixem, la vida va passant i en canvi jo, per casa seva, menys del que voldria.

I en tercer lloc, vaig acceptar també perquè se m’acudia un pla. Cada dimarts faria de carcellera feixista, sí, però en realitat aprofitaria l’ocasió per fer arribar a l’Emma una llima amagada dins l’entrepà, perquè a poc a poc pogués serrar els barrots del possible. Ma germana, que em va sentir pensar en veu alta, em va fer baixar a terra: “Com vulguis, però el que porta fatal són els dictats, que fa moltíssimes faltes i no li agrada gens llegir, ja ho saps” (sí, ho sé, ai, quin dolor).

Emma, no sé com podria ser la llima, però vull que t’agradi llegir, escriure. O com a mínim, que no et desagradi tant, que sentis la utilitat i la màgia d’escriure, de llegir, de dir-nos amb paraules. És per això que et proposo que, en comptes de dictar-te jo a tu i passar a tenir el títol de dictadora junt amb aquell -efímer, tot s’ha de dir- de feixista, ens dictem mútuament. Primer tu a mi, després jo a tu. I que el que dictem no ho llegim enlloc, de moment, que no siguin històries predeterminades. Dicta’m el que penses, imagines, sents. Jo faré el mateix, et parlaré de mi i de nosaltres. Els barrots, una mica, senten ja el tacte de la llima. Quin plaer escoltar-te i veure tot el que va sortint d’aquest boli, que és una mina d’idees i deliris, no només embolcall absurd, no només objecte d’hiperconsum, enveges i –novament– desigualtats (color, olor, llumetes… quanta ximpleria per un boli, i mira que les històries que pot tenir a dins són les mateixes que aquell llapis de fusta simple i vell).

Vull que t’agradi llegir, escriure. O com a mínim, que no et desagradi tant, que sentis la utilitat i la màgia d’escriure, de llegir, de dir-nos amb paraules

Llegim el que has escrit i repassem les faltes. Com qui demana grillons, em dius: “encerclem-les amb vermell”. Perquè així es fan les coses, penses. Com es fan les coses?, penso. “Estigues atenta, va”, et demano quan t’explico per què aquí hem de posar-hi un accent. M’adono que en realitat estàs comptant si hauràs fet més faltes que el darrer dia o menys. “Estigues atenta”, em demana el profe de l’autoescola quan m’explica que he de posar ja la segona, que no m’encanti. “No sents que el cotxe t’ho està demanant?”. No, no ho sento… però si m’ho dius, jo la poso només arrencar, d’acord. Sí, sí, des del primer dia de classe que m’ho dieu, sí. Però són tantes coses… què difícil. Estava mirant pel retrovisor, que si no miro, també és falta encerclada en vermell; estava atenta també a aquell cercle vermell amb un símbol a dins que ara no sé què vol dir… per aquí es pot passar o no? I sí, estava atenta també a aquella senyora que ha travessat el carrer, em recorda a algú i no sé a qui. Són tantes coses… i em superen, de vegades, i és per això que vaig abandonar les classes fa uns mesos, però hi he tornat aquesta setmana i en arribar dalt de tot de Montjuïc m’he adonat que no m’havia xocat amb cap altre cotxe ni cap senyal i tampoc no havia atropellat ningú, que érem vius dins i fora del cotxe i, per tant, aprenent.

La ciutat imantada es replegava sobre ella mateixa i he vist ben petita una pista de bàsquet on votaven les pilotes i, dins les cases, alguns infants serrant barrots. He vist cada barri com una maqueta feta a casa per estudiar la ciutat. Els pares d’alguns peques no els havien pogut ajudar, està clar… que no estaven del tot ben enganxats els rotllos de cartó de paper de vàter ni els tetra-bricks de llet Dia ni les boletes de paper de seda dels arbres. Els d’altres barris tenien pares arquitectes motivats que arribaven d’hora per fer els deures amb els fills, el tall de cúter i la cola precisa pràcticament ni es detectaven. “Vinga, va, que t’encantes i aquí no ens podem aturar”, m’ha dit el profe.