L’atemptat supremacista de Hanau difícilment serà l’últim a Alemanya. No cal fer futurologia per a afirmar-ho; n’hi ha prou amb un cop d’ull a la xifra de víctimes provocades per la violència neonazi i xenòfoba al país des de la seua reunificació fa trenta anys: segons dades de la Fundació Amadeu Antonio –una organització no governamental molt crítica amb el govern federal alemany–, més de 200 persones han sigut assassinades des del 1990. L’escamot terrorista de Clandestinitat Nacionalsocialista (NSU), que va operar entre els anys 1998 i 2007, ha estat l’episodi recent més rellevant. Malauradament, no l’únic.
Amadeu Antonio correspon al nom d’un angolés assassinat a Eberwerswalde el 1990. Antonio, una de les primeres víctimes de la violència racista després de la reunificació, va ser apallissat per una turba en l’ambient de pogrom que es vivia aquells dies a la ciutat d’Alemanya Oriental i a altres indrets del país. Des d’aleshores, més de dos centenars de persones –fonamentalment migrants, militants antifeixistes o sensesostre– han mort en mans de l’odi ultranacionalista.
Violència estructural
Tobias Rathjen no va escollir aleatòriament les seues víctimes quan el 19 de gener va obrir foc a dos locals de Hanau: tots nou morts eren alemanys amb arrels estrangeres o immigrants. Aquest empleat de banca de 43 anys, racista, misogin i conspiranoic, va dissenyar i executar l’atac abans de suïcidar-se i matar també la seua mare. És el pitjor atemptat racista a Alemanya des de la reunificació, però convé no enganyar-se: també és un episodi més d’una violència estructural que autoritats, polítics i forces de seguretat han –conscientment o inconscientment– subestimat durant massa temps.
Els líders d’Alternativa per Alemanya han defensat disparar contra persones refugiades que intenten creuar la frontera
L’esmentat cas de l’NSU n’és un bon exemple: policia i fiscalia van ser incapaces de detectar durant més d’una dècada els atacs comesos per la cèl·lula terrorista; van criminalitzar, fins i tot, les deu víctimes mortals de l’NSU, la majoria d’origen estranger. Merkel va demanar públicament disculpes per la inoperativitat de les institucions alemanyes. Com a rerefons queden les fundades sospites sobre connexions entre determinats sectors de les forces de seguretat i l’exèrcit amb estructures violentes ultradretanes.
El paper d’Alternativa per a Alemanya
Tot i trobar-nos davant d’una violència estructural, una cosa fonamental ha canviat: per primera vegada des de la fundació de la República Federal el 1949, el país té un partit obertament ultradretà al Bundestag. Fundat el 2013, Alternativa per a Alemanya (AfD) lidera amb prop de 90 cadires l’oposició parlamentària.
Al Parlament, AfD té la plataforma perfecta per difondre el seu missatge xenòfob, islamòfob i revisionista. Els seus líders han defensat disparar contra persones refugiades que intenten creuar la frontera alemanya i banalitzat els crims nazis. “Hitler i els nacionalsocialistes van ser només una cagada d’ocell en els mil anys de reeixida història alemanya”, va dir fa dos anys Alexander Gauland, copresident de la fracció parlamentària d’AfD i exmilitant dels conservadors de la Unió Cristianodemòcrata (CDU).
Amenaça clandestina
En menys d’un any, Alemanya ha viscut dos episodis més de terrorisme supremacista: un militant neonazi va assassinar a trets el polític local democristià Walter Lübcke, que havia defensat públicament la política d’acollida de refugiades, i l’ultradretà Stephan Balliet va matar dues persones després d’intentar provocar un bany de sang en una sinagoga a Halle. Fa un parell de setmanes, les autoritats van desmantellar, a més, un escamot conformat per dotze homes que planejaven una onada d’atemptats contra mesquites arreu d’Alemanya.
L’any 2016 vaig acompanyar en una de les seues cobertures Johannes Filous, cofundador de @streetcoverage, un col·lectiu d’activistes que utilitza el seu compte de Twitter amb més de 30.000 seguidores per informar en directe sobre manifestacions ultres i moviments islamòfobs com Pegida. “Les forces més actives i militants s’han retirat durant els últims mesos de l’espai públic”, em va dir aleshores. “A través de les marxes de Pegida i esdeveniments similars, aquestes forces dretanes més militants s’han interconnectat molt bé, potser millor que en la dècada dels noranta, abans de l’aparició de l’NSU. És possible que estiguen passant a la clandestinitat amb estructures molt organitzades i també amb noves fonts de finançament. I tinc por que això acabe expressant-se de manera violenta, amb morts”. Les advertències de Johannes ja s’estan fent realitat.
