El 24 de maig es va consolidar el nou govern de la Generalitat de Catalunya. A part de ser el més paritari de la història, estrena també la Conselleria d’Igualtat i Feminismes des d’on, creiem i esperem, es pot iniciar un canvi en moltes qüestions de gènere. Amb aquesta novetat, la jove existència del Parlament de les Dones i l’aprovació del Pla d’igualtat de gènere en la passada legislatura, podem dir que anem bé. O si més no, cap a la direcció correcta. De tota manera, volem constatar que no n’hi ha prou, i que és necessari passar de les intencions als fets.
Des d’#OnSónLesDones estem a l’expectativa. El nostre objectiu sempre ha estat denunciar la infrarepresentació de les opinadores als mitjans de comunicació de Catalunya. Així doncs, volem pensar que aquests canvis dins del govern es traduiran en l’aplicació real de la llei 17/2015 d’igualtat efectiva entre homes i dones, obligant els mitjans tant públics com privats a complir el que ara no estan complint: la paritat real. I, per tant, significa també deixar de subvencionar i premiar aquells mitjans que, ara com ara, exclouen l’opinió de gran part de la població. No serveix que es camuflin en la igualtat en dies assenyalats com el 8 de març, ni que caiguin en la síndrome de la Barrufeta, donant espai d’opinió només a una persona llegida com a dona, i encara com a col·laboradora o veu secundària. Prou purple washing, prou sostres de vidre i terres enfangats, prou precarització, i prou hegemonies i estructures de poder.
No serveix que els mitjans es camuflin en la igualtat en dies assenyalats com el 8 de març, ni que caiguin en la síndrome de la Barrufeta, donant espai d’opinió només a una persona llegida com a dona, i encara com a col·laboradora o veu secundària
A més, dins d’aquesta no-discriminació, hi entren moltes arestes. És important tenir-les en compte, si no es vol caure en la hipocresia i es vol lluitar per una transformació politicosocial real i efectiva. En altres paraules, i agafant-nos a la declaració que el passat 3 de juny va fer la nova consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge, hem de partir de la base que “no som només dones i homes cis, trans o persones no binàries: som d’una classe social, tenim una orientació sexual, unes determinades capacitats, una edat i un origen. La nova arquitectura exigeix treballar amb un enfocament interseccional, amb una mirada posada en com els eixos de desigualtat s’entrecreuen”.
Partint d’aquesta idea, i considerant que segons el context que ens envolta, vivim experiències d’opressió i experiències de privilegi a la vegada, s’ha de lluitar per una representació real de tots els perfils que conformen l’esfera pública catalana. Volem que es vegin representades persones que comparteixen la categoria de dona, persones trans i no binàries, persones que pateixen racisme (mediàtic), persones amb diverses capacitats, persones de diferents generacions, i persones amb realitats econòmiques i socioculturals diverses. En definitiva, i fent referència a la metàfora que l’activista i investigadora Maria Rodó-Zárate explica en el seu llibre Interseccionalitat. Desigualtat, llocs i emocions, volem un cistell ple de pomes de diferents pomers.
Som conscients que cada vegada més, la joventut s’organitza i crea nous espais que s’allunyen de les estructures mediàtiques tradicionals i generalistes. Iniciatives autogestionades que tenen la voluntat d’oferir pluralitat de veus. Xapó. Ara bé, tampoc ens podem enganyar. Encara que existeixin aquestes propostes –interessants i necessàries–, gran part de la població se segueix informant i formant a partir dels mitjans generalistes. Potser per falta de coneixement o per (mal) costum. Així doncs, no és tampoc una escapatòria pels mitjans amb més impacte directe. Són ells que han de canviar les seves estructures des del cim, on es prenen les decisions, fins en la formació de la plantilla, així com en tertúlies, columnes d’opinió, tallers, organitzacions, organigrames laborals, i un llarg etcètera. Si no, hi seguirà havent biaixos que perpetuen fragmentacions plenes d’excuses i privilegis patriarcals.
Estem cansades que no se’ns deixi expressar i sentir-nos partícips en els debats que conformen l’opinió pública. Que no es vulgui tenir en compte la importància de la llibertat d’expressió i d’opinió. Que s’obviï la idea que si no s’ofereix l’opinió de tothom, no tenim una radiografia general de la societat on vivim
En resum, estem cansades que no se’ns deixi expressar i sentir-nos partícips en els debats que conformen l’opinió pública. Que no es vulgui tenir en compte la importància de la llibertat d’expressió i d’opinió. Que s’obviï la idea que si no s’ofereix l’opinió de tothom, no tenim una radiografia general de la societat on vivim. Esperem que aquesta nova Conselleria d’Igualtat i Feminismes, entre moltes altres lluites en clau de gènere, ajudi a aconseguir la paritat i la multiplicitat de veus als mitjans. Em permeto utilitzar la mateixa metàfora que la consellera Tània Verge durant la seva compareixença: no n’hi ha prou amb seguir edificant pisos de l’edifici. És necessari canviar-ne els fonaments i edificar de nou, amb replans funcionals, que parteixin d’una arquitectura transfeminista i amb consciència de classe, on cap pas de la construcció es passi per alt.
Per acabar, volem fer una crida especial a la consciència del ja nomenat secretari de Comunicació del Govern i Mitjans de Comunicació, Oriol Duran i Torres, i a la futura Secretaria de Difusió i Atenció Ciutadana. Escolteu les vostres companyes, escolteu totes les veus i no us feu els despistats. Subvencions i publicitats institucionals a qui compleixi amb la llei. I prou.
