Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Més enllà del 8M

Des del col·lectiu #OnSónLesDones qüestionen el paper dels mitjans de comunicació a l'hora d'aproximar-se al feminisme i critiquen el menysteniment de les expertes per part d'aquests. L'article forma part de la sèrie de col·laboracions d’opinió i anàlisi amb col·lectius socials dels Països Catalans

/ Alicia Caboblanco

Parlar des del feminisme va lligat directament a la precarietat laboral perquè la societat entén que ser feminista és ser activista. I ja sabem que l’activisme no es paga: s’expressa, s’executa i s’exerceix des del voluntariat, des de l’entusiasme i des de la necessitat personal. Recollim les paraules de Remedios Zafra quan diu que “la precarietat és una de les formes més habituals que adquireix la desigualtat en el capitalisme (…) es camufla amb altes dosis de motivació i voluntarisme”. I ja sabem que capitalisme i patriarcat van de la mà, l’un sense l’altre no podrien existir.

Hem estat convidades molt amablement a participar en diferents actes sense que se’ns plantegés rebre una compensació econòmica pel nostre temps i pel nostre coneixement

És cert, nosaltres tenim motivació i voluntarisme, i al nostre feminisme hi ha activisme i professionalitat. És una manera de veure i d’estar al món que hem cuidat, alimentat i treballat perquè creiem profundament que és necessària, que aquest canvi és beneficiós per tothom. Però també volem recordar, per si algú encara té dubtes, que no naixem feministes. Que ser feminista és un procés de treball profund amb nosaltres mateixes. En el nostre espai social, personal i professional. Que després de llegir, estudiar, comparar, analitzar i col·laborar entre nosaltres, ens hem construït com a feministes. És un treball de transformació lent i des de l’aprenentatge constant, ens qüestionem per avançar en els nostres objectius. És cert que també som activistes, i com deia Àngela Davis actuem “com si fos possible transformar el món radicalment. I ho hem de fer sempre.” Però que siguem activistes no vol dir que no vulguem ser reconegudes. I sentim dir-ho, això és el que passa. Quan s’acosta el 8M tothom vol dones als seus espais, a les taules rodones, a les conferències… Però tot té un límit. En aquestes dates, i mogudes des d’aquest convenciment que el feminisme i l’activisme tenen un valor, les integrants d’#OnSónLeDones hem declinat nombroses invitacions perquè el nostre coneixement és valuós. Hem estat convidades molt amablement a participar en diferents actes sense que se’ns plantegés rebre una compensació econòmica pel nostre temps i pel nostre coneixement. S’entén que el feminisme es porta de naixement, que no cal estudiar-lo, treballar-lo, cuidar-lo, alimentar-lo. Un aclariment: que no estiguem d’acord amb el sistema capitalista no vol dir que no hi estiguem immerses. No tenim més remei. De la mateixa manera que no ens agrada el patriarcat, però el patim diàriament. I ens preguntem: quan es convida una veu experta sobre economia, posem per exemple, també es té el menyspreu de no remunerar la seva participació? Posaríem la mà al foc, i no ens cremaríem, que això no passa. Clar, l’economia és important, requereix molts anys d’estudis i és transversal a les nostres vides. El feminisme no, deuen pensar.

Nosaltres som feministes tot l’any. No som feministes per exhibir-nos el dia que algú decideix que podem parlar. Parlar de dones, de coses de dones, sobre les dones i per les dones. Per nosaltres el feminisme és transversal, s’exerceix cada dia de l’any des d’una mirada profunda que travessa tots els espais. Per quart any consecutiu, #OnSónLesDones hem fet un recompte especial d’opinadores als mitjans de comunicació catalans amb motiu del Dia Internacional de les Dones, documentant les presències i absències en els espais d’opinió en les setmanes anterior i posterior al 8 de març, és a dir, de l’1 al 14 de març. Tal com succeeix en altres àmbits, el 8 de març el purplewashing o rentat d’imatge en lila és flagrant. En aquests quinze dies, i especialment el dia en què és més visible als carrers la lluita feminista per erradicar el patriarcat, els mitjans deixen enrere les excuses amb les quals habitualment justifiquen la sobrerepresentació dels homes opinadors. Bé, no tots. La premsa en paper en aquesta quinzena ha registrat tan sols un 31% de dones opinadores, i la premsa digital un 27%.

En aquests quinze dies, i especialment el dia en què és més visible als carrers la lluita feminista per erradicar el patriarcat, els mitjans deixen enrere les excuses amb les quals habitualment justifiquen la sobrerepresentació dels homes opinadors

Tampoc deixen endarrere el racisme mediàtic, una forma de racisme institucional que perpetua, i d’aquesta manera legitima, l’exclusió de les persones no blanques de l’esfera pública. Mentre que els darrers dos anys el moviment feminista s’ha mobilitzat als carrers sota el lema “Juntes i diverses”, la diversitat brilla per la seva absència de tots els mitjans de comunicació catalans. Tan sols tres aparicions de persones en condició de racialització en la quinzena de l’1 al 14 de març de 2021, totes elles en la premsa en paper: una dona i dos homes. Cap mitjà compta amb alguna persona en condició de racialització com a opinadora habitual i del miserable 0,5% registrat en el recompte realitzat entre octubre i desembre de 2019 s’ha passat a un encara més miserable 0,2% en l’últim recompte. Dit d’una altra manera, el 99,8% de les opinions corresponen a persones llegides com a blanques. En aquesta quinzena, els mitjans de comunicació catalans recomptats tampoc han donat veu a cap persona trans, i hi ha hagut una sola aparició d’una dona de menys de 25 anys.

Perquè lluitem contra el capitalisme, el patriarcat i el racisme, no volem entrar en el joc que, tornant a Remedios Zafra, transforma l’entusiasme en vulnerabilitat, converteix “les entusiastes –subordinades– en agents partícips de la seva pròpia subordinació. (…) La desigualtat és la font de l’opressió derivada de l’abús de poder recolzat en l’entusiasme induït”.