Voldria haver parlat d’altra cosa. De com esperàvem la primavera i amb ella el temps de moure ramats, dels dies nous que anunciarà la vinguda de totes les aus que des de fa mil·lennis passen l’hivern lluny d’ací, de les jornades a la mar on la vista buscarà les balenes que en el seu viatge ens passen a prop. De la sort d’eixe calendari de l’entorn que ens ordena i compassa els intents d’anar vivint. Voldria, però no puc, no podem ni sabem quan deixarà d’impregnar la quotidianitat este estat estrany on la por dóna pas a la ràbia, la ràbia a la tendresa i d’esta a la indignació per a retornar immediatament al plor i instants després al riure. I la culpa, eixa mala pècora que ens fa avergonyir de la queixa i el malestar propi i ens remet al silenci a soles perquè sabem que hi ha qui està molt pitjor.
Repetim com un mantra que també tot açò passarà i intentem convéncer-nos de què, a més, eixirem enfortits. Que se’ns presenta una oportunitat històrica per a eixe canvi somiat on la vida queda realment al centre i les xarxes de solidaritat teixides durant la negror perduraran. Que quedarà més clara que mai la importància d’un sector primari fort sense el qual no tenim res a fer. Que tornarem als mercats i a dir-los pel seu nom a les dependentes de tendes i parades que ja sabran com volem que ens tallen el bonítol i que la llonganissa encara ens agrada més bé tendra. Castellets en l’aire. Ni la reducció de les emissions, ni els animals que aprofiten la treva per a apropar-se allà on sempre estàvem nosaltres ni saber després de deu anys que la veïna és una acordionista excel·lent. Tot açò passarà i tot seguirà estant com estava, però pitjor. En els pròxims cinc minuts potser pensem diferent i ens omplim d’esperança, a la nit al cau farem llistes alegres de tot el que farem quan puga ser i entremig haurem plorat milanta voltes perquè les expectatives dipositades en el final de l’hivern s’han esvaït del tot.
No podem ni sabem quan deixarà d’impregnar la quotidianitat este estat estrany on la por dóna pas a la ràbia, la ràbia a la tendresa i d’esta a la indignació per a retornar immediatament al plor i instants després al riure
Sé que ens riurem un dia del record vívid del primer cotxe de policia que va passar demanant a la gent que es quedara en casa i que no ens prenguérem seriosament. Dels tres ous fregits de l’últim esmorzar abans que s’instal·lés la nàusea constant a l’estómac que anirà remetent els pròxims dies quan l’excepció s’allargue i aprenguem a viure en ella. D’eixes hores en les quals tot començava a caure però encara creiem que no seria per a tant. De com hem sigut d’innocents. Eixe riure futur és hui per a mi el refugi. Anit ho va ser un concert dels Dropkick Murphys en streaming. Demà potser ho siga la caldereta d’escorpa que ens menjarem a la meua cambra preferida en un carrer xabienc que fa costera avall. I a l’altre, les agulletes als abdominals quan tornem a les vesprades bogant baix del cap de Sant Antoni.
Destrie de l’escrit les paraules més dures i esborre el neguit contagiós que hui em propose no escampar més del just i necessari per no rebentar. No ens cal més merda. I queda en res allò escrit, en la meitat d’extensió i en la repetició dels tòpics que anem sentint des de fa dies que ja semblen anys, en els llocs comuns als quals totes anem a morir ara. Voldria haver parlat d’altra cosa i no he pogut, no puc. Però anote al diari que van florint les roselles baix de les oliveres i els cirers, que en unes setmanes entrarà la tonyina i que les cabres i les ovelles de Patricio pasturen cada vesprada sense saber que el món està acabant-se un poquet. I la quotidianitat, per uns instants, sembla menys segrestada, més a prop de tornar al punt exacte en el qual vam pensar que, per fi, tot podria començar a anar bé.
