Hi havia una vegada un país, d’un món que fou possible i que ens cal recuperar. Un país entre el mite de les divinitats que li donen nom i estirp i la quotidianitat d’una manera senzilla i justa d’habitar-lo. Un país fonamentat en la relació harmoniosa amb la terra, amb los seus habitants i entre els seus habitants. Des del substrat inert que ens sosté i els éssers microscòpics, fins als gegants de carn i ossos, passant per tot allò que, en aquest espai pretesament ideal, naix, creix i mor.
La localització del país és ubiqua i ignota alhora, tot i que alguns mapes sembla que ens en marquen indrets precisos, en algun espai acotat i ben identificable, amb tot allò que li cal per existir, i sense res del que pot enfarfegar. Un espai on el conflicte, que la riquesa de diversitat inclou, no es nega ni s’emmascara, perquè genera la capacitat d’intercanvi i d’entesa que propicia cultura i progrés. Un lloc que conjura desequilibris engendradors de les violències de fons, que engendren de retruc totes les altres violències, esdevingudes inevitables. Un país que, en aquells instants que ens el fan evident i possible tot i la seua durada efímera, però tossudament recorrent, podem reconèixer i estimar per tal de maldar per recrear-lo pertot i per sempre.
Arcàdia n’hi diuen alguns, Utopia uns altres.
Recrear aquest país on fer arrelar les oliveres i fer-ne casa oberta als vents del món i a les persones que els transitem, bastir-lo i ubicar-lo en l’espai i el temps reals és potser la utopia d’ara i de sempre
L’arbre emblemàtic d’aquest país és l’olivera. Un arbre antic i tossut que, segons Sòfocles, és invencible i reneix d’ell mateix. L’arbre evitern. L’olivera és aquest arbre resistent, generós de cap a peus, que ens ofereix la seua fruita petita i preuada a l’hivern, quan tants altres éssers dormen i reposen. Un arbre de fulla perenne i fidel, de colors verds humils i carregats de matisos. Amb tronc de pell rugosa plena de racons i caus, on arrecerar desitjos i tresors minúsculs. De soca compacta, sobretot a la base de la seua rabassa acollidora, que s’assenta a la terra amb fermesa. Un tronc que asclat farà llenya olorosa en tots los calius que convoca, i fusta de primera per a taules on compartir, amb lo pa i el vi, l’aliment primordial que ens brinda: l’oli, que alimenta, guareix i il·lumina. L’olivera, símbol de la pau, com no podria ser d’altra manera.
Recrear aquest país on fer arrelar les oliveres i fer-ne casa oberta als vents del món i a les persones que els transitem, bastir-lo i ubicar-lo en l’espai i el temps reals és potser la utopia d’ara i de sempre. Una utopia, però, que si feia exclamar “siguem realistes i demanem l’impossible” no és en cap cas sinònim de fer volar coloms mentre l’esperem, aquest impossible, sinó una determinació que s’arrela fondo. Una disposició ferma que treballa per aprendre a conrear, en tots els sentits del mot i a la manera d’Arcàdia, la terra que ens acull, a naltros i a les oliveres. És a dir, fent de la vida personal i col·lectiva aquesta tasca quotidiana de sembrar, germinar, regar, adobar, acompanyar i fer fruitar, en cada pam de terra, en cada plançó, i en lo moment adequat i amb la saó que cal. Una tasca ingent i necessària de construcció per tal que la vida viscuda mereixi dur aquest nom. Una tasca que reclama ingredients imprescindibles per fer-la arribar a bon port. Ingredients que s’emmirallen en allò que les oliveres ens procuren i ens transmeten: persistència, generositat, nodriment, pau. I amb les maneres de fer arcadianes que hi fan conlloga: honestedat, coherència, sentit de comunitat, i la indispensable esperança. I, al cap i a la fi, una tasca que vol i necessita mans per fer-la. Mans que acompanyin més mans. Mans de totes menes i apteses. Mans d’aprenents i de mestres, com les de l’Arcadi Oliveres que, com el seu nom indica, personifica aquesta manera de viure per bastir un altre món possible. En aquest país de l’olivera, tan a prop i tan lluny, que n’hem anomenat Arcàdia.
Gràcies, estimat Arcadi, per fer-nos el present.
