Només sent-hi es coneix, i només coneixent es comprèn,
i només comprenent es comença a veure-hi.
I només quan es comença a veure-hi, quan s’ha desbrossat la malesa,
quan és menys confusa aquella primigènia confusió que és tota història humana
—una confusa concatenació de causes, un confús embull de raons—
es pot explicar.
Leila Guerriero
Mentre esclata l’enèsima picabaralla partidista, desafina una altra estridència des d’un micròfon o colpeja un nou-vell insult a Twitter, la quotidianitat ens passa desapercebuda. La bellesa de la quotidianitat i la duresa quotidiana, totes dues. Hem desaprès i hem renunciat a veure-hi. Cada dia mirem, però ja no veiem un cos sense vida damunt la sorra, un cos amb vida que dorm en un caixer, una família a qui esbotzen la porta, una comunitat a qui roben la terra. Sembla que un bombardeig, d’imatges i missatges, ens ha deixat cecs.
Quan vam arrencar les columnes a la Directa, ho vam fer amb la intenció d’apartar la mirada de l’enèsima picabaralla, de l’estridència i de l’insult per dur-la cap a la política, entesa com l’expressió dels malestars, la reapropiació de les relacions i l’acció col·lectiva. Una mena de clam anticolumnista per poder dir que aquest és el columnisme en què creiem. Com ens recorda la mateixa Mar Vallecillos, darrere d’un “no” sempre hi ha un “sí”.
Quan vam arrencar les columnes a la ‘Directa’, ho vam fer amb la intenció d’apartar la mirada de l’enèsima picabaralla, de l’estridència i de l’insult per dur-la cap a la política, entesa com l’expressió dels malestars, la reapropiació de les relacions i l’acció col·lectiva.
En aquest segon llibre de columnes que teniu entre mans, hi ha un no rotund a renunciar a mirar i un sí contundent a veure-hi. Com una cosmonauta, Mar Vallecillos ha aterrat en aquestes quotidianitats per mirar amb ulls nous i apartar aquella mirada mandrosa, resignada i evasiva. I sembla que, sense entrenaments en vols espacials, és capaç d’espavilar la percepció, segrestada per un sistema capitalista criminal que, per sobreviure, necessita que normalitzem el sofriment alhora que amaguem la nostra vulnerabilitat.
Fa uns anys, Montse Santolino —també columnista a la Directa— va dir-nos que, de forma intuïtiva, el que feia Vallecillos s’anomena estranyament —otstranénie o desfamiliarització—, una tècnica literària encunyada pel rus Víktor Xklovski. És cert que, d’alguna manera, les seves columnes ens tornen estrany el que és conegut, ens desfan d’automatismes i refresquen la nostra atrotinada mirada sobre el món. Quan les llegim, podem sentir el buit mercantilitzador que ens engoleix relacions i vincles, la pell esquinçada per la soledat —pròpia o aliena—, la ferida de la tirania de l’“ara i aquí”, que ens allunya de l’ara i de l’aquí. I, de tant en tant, un text ens alerta que vivim en un sistema que s’entesta a fer-nos creure que no hi ha límits, mentre aixeca cada cop més murs.
És cert que, d’alguna manera, les seves columnes ens tornen estrany allò conegut, ens desfan d’automatismes i refresquen la nostra atrotinada mirada sobre el món.
En cas cap, però, serà una lectura que us precipitarà desesperació avall. Tot al contrari. Cada columna, pel fet d’estar compromesa amb la imaginació, conté el compromís de posar-se al lloc d’una altra, de posar una altra al nostre costat, enxarxar desitjos i crear realitats possibles. Mar Vallecillos conviu amb la imaginació com a compromís profund amb la realitat i, per tant, com a voluntat de canviar-la.
Si hagués de triar una de les dues figures narratives de què parla Walter Benjamin —el marí mercant que volta lluny o el camperol que es queda a prop— per descriure qui escriu aquest llibre, en crearia una de nova: la cosmonauta de la quotidianitat, que indefectiblement s’assimilaria a la camperola. Perquè no li cal viatjar lluny, ni distanciar-se de les injustícies, ni dels objectes, ni de les persones per veure-hi clar, sinó que necessita tocar la terra, comprendre per què s’esquerda i conrear-hi per explicar-la.
Apropeu-vos a aquestes columnes que s’han ajuntat i que, com quan ho fem nosaltres, esdevenen molt més que soles, d’una en una. Preneu-les amb les mans, amasseu-les sobre un paper que es toca, s’olora, s’arruga i s’embruta, i mastegueu-les, assaboriu-les.
Apropeu-vos a aquestes columnes que s’han ajuntat i que, com quan ho fem nosaltres, esdevenen molt més que soles, d’una en una. Preneu-les amb les mans, pasteu-les sobre un paper que es toca, s’olora, s’arruga i s’embruta, i mastegueu-les, assaboriu-les. Siguem cosmonautes de la quotidianitat, de quilòmetre zero, i imaginem que mai més, enlloc, ningú es deixa la pell en una concertina o deixa anar un últim sospir damunt la sorra, que cap porta s’esbotzarà i que ningú dormirà al ras. Potser ja estarem una mica més a prop d’aconseguir-ho. Sense necessitat d’escafandre.
