Fa uns dies, un mitjà de comunicació publicava un article sobre les diferències entre les diferents defenses de cara al judici polític del Tribunal Suprem. Em va encuriosir força, ja no l’objectiu –estava clar que la idea és que calia emfatitzar les diferències– sinó els oblits. De totes les defenses citades, n’hi havia una que ni tan sols quedava reflectida ni nomenada: la presa i exconsellera Dolors Bassa. Dies abans, també un altre mitjà havia oblidat esmentar algunes dones imputades. De forma generalitzada, mitjans públics, privats, audiovisuals o en paper obliden alguna de les dones preses o imputades en el judici polític a l’independentisme.
Angela Davis diu: “Les presons no fan desaparèixer els problemes socials, fan desaparèixer persones”. En aquest cas no és només la presó ni la repressió, sinó que la invisibilitat de les dones represaliades, exiliadesi encausades és constant. Tan constant com la invisibilitat a què se’ns sotmet a totes en la història, en la cultura, en l’economia… De fet, la societat capitalista ens ha volgut esborrades de la història. No hi ha un reconeixement de les aportacions, del treball, dels lideratges individuals i col·lectius, perquè reconèixer les dones era reconèixer una esperança comunitària de canvi.
Arriba el judici. Moltes són les dones represaliades, però l’interès mediàtic, allò que es destaca des de diferents àmbits polítics, relega les dones, les aparta de la història d’aquest procés, d’aquest judici. Com pot ser que dones que han liderat els darrers anys la política institucional i les mobilitzacions populars no siguin tingudes en compte? Des de la dona que va exercir la segona autoritat del país, Carme Forcadell, fins a les represaliades gairebé anònimes, passant per una exconsellera a presó, Dolors Bassa, i una activista que no pot sortir del seu poble, Tamara Carrasco. Què fa que totes elles siguin oblidades, relegades a un segon pla?
No és exclusivament ara, no és únicament a Catalunya: la història oficial ens esborra perquè no ens considera
No és exclusivament ara, no és únicament a Catalunya: la història oficial ens esborra perquè no ens considera. El sistema de valors és un sistema excloent d’allò que és un subjecte estàndard: home, adult, heterosexual, blanc i propietari. El subjecte polític del capitalisme patriarcal que, a més, defensa aquests privilegis i culpabilitza qui reclama drets i exclou qui considera diferent. Aquesta és la base de la invisibilitat, la base sobre la qual s’han fet, i encara es fan, moltes polítiques que no tenen en compte la diversitat i la perspectiva de gènere.
També en la repressió ens trobem amb aquesta exclusió que ens converteix en invisibles, perquè el subjecte polític segueix sent construït des d’aquest estàndard; però, a més, investit d’una èpica heroica molt masculinitzada, més a prop de Marvel que de la lluita col·lectiva.
Ho ressaltava en un article anterior, però crec que és una dada que cal recordar: entre 1974 i 2018 hi ha hagut 144 dones represaliades, la majoria abandonades per la història. Aquesta història oficial que sovint em recorda grans films de ficció en els quals només es reconeix el paper de l’heroi i no pas del col·lectiu que ha lluitat.
La violència patriarcal és la violació constant dels nostres drets, la minoració constant de les nostres capacitats i aportacions, el paternalisme cap a les nostres privacions i la culpabilització per la nostra sola existència. Fem-les visibles, reivindiquem-les. Cal denunciar les arbitrarietats, totes, i aquesta invisibilitat n’és una i de les grosses. Les dones represaliades han de patir l’arbitrarietat de l’Estat i la negació dels iguals? Cal recordar les que ens han precedit, reconèixer les actuals i afavorir l’equitat en el lideratge per al futur.
La mateixa Carme Forcadell s’ha manifestat diverses vegades sobre la doble discriminació de les dones a la presó, sobre els silencis que s’aboquen a la seva situació. Només destaco una de les seves darreres declaracions: “Les dones estem silenciades i menystingudes, però la democràcia i la llibertat seran feministes o no seran”. La situació interna dins dels edificis aïllats de les mirades, el lideratge polític, les propostes de contingut de la república, els silencis mediàtics, tot forma part d’una estratègia d’antuvi que s’ha desenvolupat al llarg dels segles. Una estratègia, la patriarcal, que permet la invisibilitat i l’insult quan reclamem lideratge; una estratègia negadora, que construeix murs de silenci davant les discriminacions, les amaga. Montserrat Bassa, germana de la Dolors, ho va expressar amb tristor: “No hi havia cosa que ens fes més il·lusió que l’acostament a les presons. La Dolors estava feliç perquè venia a la seva terra. Però quan va arribar a Catalunya vaig veure que les presons catalanes són per a homes, cosa que mai no m’havia passat pel cap”. Constatar-ho és dolorós, viure-ho cada dia al carrer, a l’exili o a la presó el dolor és granític, inhumà.
Arriba el judici, i elles són moltes: Carme Forcadell i Lluís, anterior presidenta del Parlament de Catalunya. Dolors Bassa i Coll, exconsellera de Treball, Afers Socials
i Famílies de la Generalitat de Catalunya. Meritxell Serret i Aleu, exiliada política i exconsellera d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya. Clara Ponsatí i Obiols, exiliada política i exconsellera d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Anna Gabriel i Sabaté, exiliada política i exdiputada al Parlament de Catalunya. Marta Rovira i Vergés, exiliada política i exdiputada al Parlament de Catalunya. Ramona Barrufet i Santacana, encausada política, diputada i exsecretària quarta de la Mesa del Parlament de Catalunya. Anna Simó i Castelló, encausada política i exdiputada i secretària primera de la Mesa del Parlament de Catalunya. Meritxell Borràs i Solé, qui va ser presa política (actualment en llibertat sota fiança) i exconsellera de Governació, Administracions Públiques i Habitatge de la Generalitat de Catalunya. Mireia Boya i Busquet, encausada política i exdiputada al Parlament de Catalunya. Tamara Carrasco i Garcia, encausada política i activista amb mesures cautelars que li impedeixen sortir de Viladecans. Cap dona en l’oblit!
