“Els problemes són enormes, travessen generacions, es camuflen, algú ens demana que els mirem per una finestreta molt petita que anomenen medi ambient i amb la qual no solucionarem res, perquè els problemes són molt més grans que aquesta finestreta. La radicalitat consisteix a donar una volta a tot això”. Qui parla és Daniel Barbé, un dels membres del comboi de La Viral, l’escola d’arts i ciències radicals que ha començat a caminar aquest any, amb l’objectiu de crear noves metodologies posant l’art i la ciència, inevitablement entrellaçades, al servei de les problemàtiques del territori. La prova pilot va començar al febrer i va dur Barbé i altres cinc convidades (tres de perfil artístic, tres de perfil científic), a una primera residència d’una setmana al Centre d’Art i Natura Farrera, al Pallars Sobirà; una segona, al març, al Centre Quim Soler, al Priorat, i una tercera, al maig, a l’espai creatiu Konvent, al Berguedà. Els tres espais, juntament amb Tramoia Cultura, són els impulsors del projecte.
El problema a mirar, desmuntant els marcs de les finestres petites i conversant amb diferents persones i entitats de cada territori, era la sequera i la gestió de l’aigua. Però La Viral pretén articular una metodologia i eines per al debat, la sensibilització i la intervenció que serveixi per abordar i transformar problemàtiques no només ambientals, sinó també econòmiques o socials, si és que té cap sentit esmentar aquestes categories per separat.
La Viral pretén articular una metodologia i eines per al debat, la sensibilització i la intervenció que serveixi per abordar i transformar problemàtiques ambientals, econòmiques i socials
D’aquelles residències, de les passejades i les converses amb veïnes, activistes i treballadores de cada territori, en queden les experiències a analitzar, valorar quina ha estat la contribució a la cerca de solucions i la voluntat de consolidar una escola permanent, com una caixa d’eines que pugui ser d’utilitat per a moviments socials i veïnals, administracions públiques, àmbit acadèmic i qualsevol agent interessat a cercar noves maneres de sensibilitzar, d’alertar sobre les múltiples emergències i les seves causes i d’aportar solucions. De l’edició pilot en queden també un seguit de postals i vivències que poden ajudar a conèixer aquest experiment metodològic i les seves possibilitats de futur.
Postal de naixement
A Clara Saperas, directora de Tramoia Cultura, li rondava una idea pel cap. “Pensava com podríem vincular la creació artística i la degradació del paisatge, la crisi ecosocial que ens travessa, i com això ens podia servir per articular solucions”. Va ser posant-ho en comú que va trobar i van trobar la manera. Perquè el seu neguit i les seves ganes eren compartides per qui fa dècades que no dubta a embarcar-se en aventures per mirar, transformar i viure el territori des de l’art, la cultura i l’activisme. Al voltant d’una taula al Konvent, Roser Vernet, fundadora del Centre Quim Soler al Priorat, Lluís Llobet, del Centre Art i Natura de Farrera i Rosa Cerarols, de l’espai amfitrió, van somiar amb Saperas i amb Marta Pons, tècnica d’agroecologia, una escola d’arts i ciències radicals. Aplegaria gent arrelada al territori i les seves problemàtiques amb un grup itinerant de persones de l’àmbit artístic i cultural, les quals, amb mirada fresca i externa al dia a dia dels territoris, poguessin acostar-se per comprendre problemàtiques que són globals i locals alhora i contribuir a la cerca de solucions. La cosa aniria, doncs, de “fer comboi”, com diu i fa tan sovint Vernet, en referència a aplecs transgressors i festers, congues de la complicitat i convocatòries diverses. Amb la formulació i la concessió d’un ajut del Programa Singulars de la Generalitat, van poder posar fil a l’agulla al projecte i ampliar l’equip amb Vanessa Freixa, creadora i activista de pensament crític al voltant de la ruralitat. Quedava doncs convocar la resta del comboi i deixar-se inspirar per experiències prèvies i referents llunyans i propers.
Postal de referents
Algunes de les artífexs de La Viral havien impulsat o participat l’any 2021 al “Terra, Teca, Traca”, referència recent de l’experiència i potent procés de diàleg al voltant de la producció d’aliments, entre el món artístic, científic i pagès, amb set residències artístiques i un festival resultant. Cerarols, geògrafa, investigadora i docent a la Universitat Pompeu Fabra, apunta altres projectes inspiradors propers, com el CACIS, a Calders, amb residències artístiques al voltant de l’ecologia; AVAN, la Xarxa de Centres rurals per a la investigació i recerca contemporània en diverses localitats de les comarques de l’interior de la demarcació de Castelló; Campo Adentro i Concomitentes, a Madrid, o, més lluny, CASCO, a Utrecht (els Països Baixos), centrat en l’art per a la pràctica dels comuns.
Mirant més enrere i més lluny, el llistat s’amplia: “Els nostres referents, a l’hora de somiar, podrien ser la Bauhaus, en tant que mentalitat d’escola, o les escoles lliures dels països nòrdics, quant a relació amb l’entorn i la natura. I les filosofies post-human o postantropocèntriques, el pensament de Rosi Braidotti, Judith Butler o Bruno Latour, per dir-ne alguns”, diu Cerarols, que emmarca projectes com La Viral en una “necessitat d’ampliar el concepte de natura cap a aspectes molt més vinculats amb la terra, de pensar unes humanitats ambientals, per tornar a fer un discurs junt, perquè no hi ha separació entre cultura i natura”.
Postal d’invitació
Sis persones, tres de perfil artístic i tres de perfil científic, van rebre la invitació de sumar-se al peculiar comboi. En el primer apartat, van ser Annelies Broekman, enginyera agrònoma i experta en aigua i canvi climàtic, Mercè Cisneros, paleobiòloga i paleoceanògrafa, i Daniel Barbé, geòleg i expert en gestió de l’aigua (també escriptor i cineasta). Com a perfils artístics, Alba Bresolí, cineasta que centra la seva obra en l’entorn rural i les perifèries, Jaume Puchalt, arquitecte, escultor i activista de territoris fluvials, i Mariona Cañadas i Pedro Mura, artistes tèxtils centrats en el paisatge.
Postal de terra assecada
Roser Vernet recorda la preparació del comboi al Priorat: “La concreció requeria la implicació plena de les persones i entitats que des de fa anys treballen en la problemàtica de l’aigua a la comarca. Calia veure sobre el terreny la situació del riu Siurana, dels embassaments i dels conreus, una situació agreujada de manera extrema després de tres anys de sequera que s’afegeix a l’espoli de l’aigua i dibuixa un present i un futur incerts. Paral·lelament, i per facilitar una visió holística i contextualitzada de les aportacions de l’estada, es va fer a mans dels participants informació complementària extreta de la feina de descripció del territori feta a partir del dossier de candidatura de la comarca a la Llista de Patrimoni Mundial de la Unesco”.
Postal de paper mullat
Quan, durant la residència al Priorat, el comboi escolta la història recent del Siurana i aconsegueix entendre el garbuix de tubs, ciment, pantans, transvasaments, acords en litigi, atorgaments de drets que es remunten al franquisme o a posteriors acords de quatre alcaldes que afecten tota una comarca, no dona crèdit. Després de visitar el riu, els pantans de Siurana i Margalef i conversar amb activistes de Prioritat i la Plataforma pel riu Siurana i amb membres de la comunitat de regants i la pagesia, Annelies Broekman i Daniel Barbé ajuden la resta a entendre algunes qüestions. Tot sopant al Centre Quim Soler, repassen la història del Topograpo: Es tracta d’un acord que van signar el 2001 els alcaldes de quatre pobles de la comarca (Torroja de Priorat, Poboleda, Gratallops i Porrera), l’Agència Catalana de l’Aigua i la Comunitat de Regants de Riudecanyes, mitjançant el qual, per problemes greus d’abastiment d’aigua de boca, els municipis renuncien a unes condicions que des de 1935 establien a partir de quin cabal (200 litres per segon) es podia transvasar aigua del riu Siurana cap a la Comunitat de Regants de Riudecanyes, al Baix Camp. Amb la construcció del pantà del Siurana, el 1970, l’acord marcava quin era el cabal que havia d’alliberar-se perquè els territoris riu avall tinguessin aigua. Amb la signatura del document, sense sotmetre’s a cap procés deliberatiu o participatiu, els municipis renunciaven als 200 l/s a canvi de poder accedir directament al subministrament d’aigua regulada mitjançant una canonada des del pantà.
Rosa Cerarols, de l’espai Konvent, associa l’experiència a la “necessitat d’ampliar el concepte de natura vinculant-lo molt més amb la terra i de pensar unes humanitats ambientals” per tornar a fer un discurs junt, perquè no hi ha separació entre cultura i natura”
“Tots aquests papers són nuls de dret, la concessió s’ha atorgat en temps de Franco, no està ni tan sols registrada correctament i no compleix amb les condicions imprescindibles de la legislació actual. A més, el pantà està buit. El Topograpo és paper mullat”, resumeix Broekman. Mariona Cañadas i Pedro Mura van seguint els raonaments i van rumiant sobre la idea del paper mullat. En passejar pels voltants del poble del Molar, i visitar l’antic safareig, en desús i pendent de rehabilitació, tindran una idea: si el Topograpo és paper mullat, que sigui paper mullat. La resta del comboi acull amb entusiasme la proposta i l’endemà, amb una còpia del conveni a la mà, enfilen cap al safareig on no fan tants anys les dones feien la bugada, mentre vigilaven les criatures, explicaven històries i resolien conflictes. Alba Brescolí enregistra el silenci que sembla regnar-hi i els sons amagats de la terra i les plantes assedegades. Enregistra també l’acció artística: Cañadas i Mura renten amb cura el document al safareig, n’esborren la tinta i el converteixen en nova pasta de paper. Barregen la polpa amb la terra roja del Priorat per crear un nou paper que simbòlicament permeti reescriure la gestió de l’aigua que els habitants d’aquestes terres, per on passa el riu Siurana i el Montsant, decideixin escriure. També l’aprofitaran per reproduir un relleu de la contrada.
Com pot influir una acció artística en la cerca de solucions per a un conflicte tan antic com el conflicte de l’aigua al Priorat? “En un moment en què amb la raó costa sovint sensibilitzar o cridar l’atenció, des de l’art pots emocionar, commoure i, a partir d’aquí, estirar el fil dels raonaments”, comenta Jaume Puchalt, mentre dibuixa al seu quadern de notes. L’emoció s’entreveurà dies més tard en alguns rostres de les persones entrevistades aquests dies, quan en la sessió de devolució, juntament amb altres propostes, els mostrin el nou paper i l’acció artística del safareig.
Oriol Ponti, de la Plataforma per al Siurana, recorda així el pas de La Viral pel Priorat: “El que hem viscut ha estat intens i profund. A La Viral li demanàvem més arguments, que ens ajudés a enriquir el nostre relat per defensar els nostres drets i generar noves estratègies innovadores, per sumar-les a les que ja emprem. I el que hem obtingut ha anat molt més enllà de tot això: ha estat una mirada diferent del problema que vivíem. Ens han ofert unes perles tremendes. Ens han fet veure que hi ha aigua de paper i aigua de veritat”.
Postal de l’aigua de veritat
La potencialitat del safareig i de l’acció artística del paper mullat no és l’única proposta que el comboi deixa al Priorat. La idea d’entendre “l’aigua com un tot” i de visibilitzar i gestionar “l’aigua de veritat”, explica Ponti, els ha permès enriquir el seu discurs i reivindicació. A banda de la càrrega poètica del plantejament, és una proposta científica que planteja problemàtiques i solucions molt tècniques. La van gestant al llarg de la setmana Annelies Broekman i Daniel Barbé, els perfils més experts del grup en polítiques de gestió de l’aigua. Ella ho explica així: “L’aigua de paper és un dret de paper: present als documents, però que no toquem, no el gaudim. On és l’aigua de veritat?” Amb la pregunta, desplacen la mirada: La lluita contra els transvasaments i els pantans se centra en les aigües superficials que, amb sequera extrema, a més, són minses. Sense abandonar aquesta lluita, des del comboi proposen ampliar el focus, contemplar l’aigua en la seva globalitat, perquè “l’aigua no és només aquella que es veu: hi ha aigua sota terra, als aqüífers, en la humitat de l’aire i en altres indrets”.
Sense pretendre una solució de pous amb nous tubs i aixetes que perpetuïn dinàmiques d’accés privatiu a l’aigua, la proposta implica disposar d’un mapa de detall dels aqüífers de la comarca. “Plantegem una mirada ecofeminista, buscar l’aigua de debò, l’aigua que sí que hi és, formada per moltes minicapçaleres disseminades pel Montsant, en raconets, o en una vall amb una font aquí i una altra allà –continua Broekman–. Hi ha mapes d’aqüífers, documents oficials de l’Agència Catalana de l’Aigua i de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, però amb poc detall. Ens cal saber on és aquesta aigua de debò per poder renunciar a tubs i democratitzar l’ús de l’aigua. És l’aigua que la gent que habita el territori i treballa la terra coneix, però de manera fragmentada. Aprofitar la micro aigua ja podria ser suficient per fer sobreviure plantes que són molt resilients a la sequera, com ara la vinya. Però no pots, per exemple, pensar que el Priorat se salvi per regar fruiters, com s’està fent. S’ha d’aliberar el riu Siurana per tal que pugui tornar a inundar i recarregar els aqüífers. Cal veure quanta aigua hi ha i per a què es vol destinar. I especialment interessant serà veure en quines zones es dona la recàrrega preferencial de l’aigua, les zones on s’infiltra al subsol, perquè s’haurien de protegir per tal que es pugui alimentar tot el sistema correctament i tenir aigües subterrànies de més qualitat”.
Des de la Plataforma pel Siurana han incorporat ja les propostes i estan cercant la manera per poder elaborar el mapa dels aqüífers. A més, a conseqüència del sacseig de La Viral i el nou enfocament proposat, en el marc de la Taula de l’aigua del Priorat, es va organitzar una jornada sota el títol “Priorat, quina aigua, quin futur?”, amb la participació d’administracions, pagesia, regants, entitats i expertes (entre elles, Broekman i Barbé), per abordar aquest nou enfocament en la lluita per a la gestió de l’aigua. “Nosaltres pensàvem en l’aigua del riu i ens han convidat a pensar en l’aigua com un recurs global, l’aigua dels aqüífers i tota l’aigua”, diu Oriol Ponti. “Això ens ha impactat i ha canviat el nostre relat, el concepte del poder del tub i de la servitud vers el tub. Sembla que totes les solucions hagin de passar pel tub i els seus propietaris. En canvi, des de La Viral ens han fet pensar també com podríem saber tots els recursos hídrics que tenim i com podem gestionar-los des de l’autosuficiència”. Els recursos hídrics que emergissin en un mapatge d’aqüífers, de fet, podrien alliberar els municipis del Topograpo, emancipar-los d’aquest tub i generar un nou model local de gestió coordinada de les fonts subterrànies i alhora reivindicar la restauració integral del riu Siurana.
Postal musical d’una conca
Cisneros mira el Llobregat al seu pas pel Berguedà, durant l’estada del comboi al Konvent. Agafa una pedra, sent la remor del riu i la remor imaginada de la memòria dels telers funcionant a les colònies tèxtils. Se li acut que diferents trams del riu acullen diferents ritmes, segons la velocitat dels sediments. El seu cap anirà component melodies i, setmanes més tard, convidarà els assistents al VII Fòrum Cultura i Ruralitats de Tortosa a omplir una sala amb el cloc-cloc-cloc de les pedres que trobaran a les seves cadires.
“El Fòrum de Cultura i Ruralitats és un exemple de la bona política que està fent el Ministeri de Cultura. Des del Ministeri estan posant de veritat l’atenció, els recursos i la mirada en els territoris rurals i donant suport a manifestacions culturals repartides per un país que, en el 70% del seu territori, està despoblat. Per molt que ens pesi, la política cultural de la Generalitat és, en canvi, molt centralista i tot el que surt de certs focus culturals, com la Costa Brava a l’estiu o Barcelona capital tot l’any, està molt necessitat, manquen infraestructures per afavorir la generació i la divulgació de cultura”. És l’opinió personal de Vanesa Freixa i n’afegeix algun exemple: “Com a anècdota recent, la Generalitat acaba de convocar ajuts de cultura dels fons Next Generation per al món rural molt més tard que els governs de la resta de comunitats autònomes. El fet que siguin per a projectes d’aquest any i que es convoquin tan tard fa que al final siguin per a iniciatives que no ho necessitaven per posar-se en marxa, és a dir, una mica ja consolidades”. Vernet, una mica més escèptica amb relació a l’abast i la potencialitat d’experiències com el Fòrum Cultura i Ruralitats, posa focus en una altra cara del problema: “encara que hi hagués finançament per a segons què, el que manca és gent que visqui el territori, massa crítica”
