Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Asimov, l'optimisme del 'nerd' visionari

El 2 de gener va fer cent anys del naixement d’Isaac Asimov. 'Nerd' estereotípic, superdotat, jove solitari i agressor sexual quan va ser una celebritat, és segurament l’escriptor de ciència-ficció més popular del segle XX. Les seves novel·les de robots o la nissaga de la Fundació contemplaven el futur amb una indestructible confiança en la tecnologia, i la seva inabastable obra de no-ficció el va convertir en un dels referents de la divulgació científica

/ Felipe de San Pedro

L’Imperi tocava a la seva fi. No era perceptible perquè la decadència d’un sistema amb milions de planetes arriba molt a poc a poc. Però el cert és que després de dotze mil anys de prosperitat a la Galàxia, la seva capacitat d’innovació i progrés s’esgotava. Serien quatre segles, cinc segles, però el temps de l’Imperi s’acabava. I només un home albirava l’avenir. No era un mag, no era un déu. Hari Seldon era només un científic que amb el seu equip i les potents eines d’una disciplina, la psicohistòria, que combinava la història, la psicologia i l’estadística, podia preveure amb poc marge d’error el comportament de poblacions ingents. És per això que impulsà la Fundació, una colònia humana a l’extrem de la Galàxia que es desenvoluparia fins a substituir l’Imperi i que reduiria trenta mil anys de barbàrie a un interregne de només mil.

Aquesta és la premissa de la que probablement és la nissaga més famosa de la literatura de ciència ficció i sense dubte la gran obra d’Isaac Asimov, la Trilogia de la Fundació. L’optimisme i la confiança de l’autor en la ciència és evident: la humanitat és capaç de predir el seu futur sense el recurs del pensament màgic, només amb la raó i amb l’evidència de les dades. I de crear, amb les armes de la ciència i la tecnologia, un futur esperançador i més just. Hari Seldon esdevé la personificació d’aquesta convicció i un referent per a la ciutadania de la Fundació. A la llum del nostre present fosc, el mateix Asimov, el futurista més famós i influent del segle XX, ha esdevingut en un bucle autoreferencial el nostre propi Hari Seldon. Pels seus coneixements enciclopèdics, pel seu optimisme tecnològic i per la seva indestructible fe en la ciència i en el poder de la humanitat.

A la llum del nostre present fosc, però, la psicohistòria ha esdevingut real d’una forma molt més amenaçadora del que s’imaginava Asimov. En diem Big Data

A la llum del nostre present fosc, però, la psicohistòria ha esdevingut real d’una forma molt més amenaçadora del que s’imaginava Asimov. En diem Big Data. Modelar el comportament de grans poblacions és avui possible gràcies a l’ús d’aquestes macrodades que estan en mans d’interessos privats, al servei del millor postor. L’optimisme d’Asimov no comptava que una empresa experta en psicohistòria com Cambridge Analytica podia fer guanyar les eleccions dels Estats Units d’Amèrica un multimilionari egòlatra proper a l’extrema dreta. El guionista i director Alex Garland, acostumat a traslladar temes de la ciència-ficció distòpica a futurs molt propers, com ja va fer a Ex Machina amb els dilemes que Philip K. Dick i Ridley Scott tractaren abans a Blade Runner, aborda a la minisèrie Devs què passarà quan una gran empresa tecnològica pugui fer servir la supercomputació i les macrodades d’una manera molt similar a la de Hari Seldon i els psicohistoriadors. Avui la ficció no confia en la tecnologia com hi confiava el nostre escriptor, producte dels millors anys del segle XX.

***

Cal entendre el context social d’Asimov. Tot i que va néixer a un petit poble rus a pocs quilòmetres de l’actual frontera amb Bielorússia, amb només tres anys i després d’haver passat una greu pneumònia que va matar molts altres nens del poble, els seus pares van agafar un vaixell cap a Nova York per no tornar. L’Isaac va créixer, doncs, sent un jueu de Brooklyn i amb vuit anys va esdevenir ciutadà dels EUA. Durant aquests anys d’infantesa entra en contacte amb la ciència-ficció i amb la paraula escrita en general a les botigues de caramels que regentaven els seus pares, on també es venien diaris i revistes. El mateix Asimov reconeix la influència de totes aquelles publicacions al seu abast, entre les quals estaven les revistes pulp de gènere. Literatura d’anticipació ja de ben petit, per a un nen extremadament intel·ligent, refractari a qualsevol mena d’esport, molt poc sociable i amb pocs amics. Un amant dels espais petits i tancats, claustròfil reconegut, que anticipa l’estereotip universal del nerd. Quan va fer 18 anys, comença a sortir del cau. S’apunta a Futurians, un club de fans de la ciència-ficció de tendència marxista, que s’havia escindit del Greater New York Science Fiction Club per diferències ideològiques. En formava part entre d’altres l’escriptora trotskista Judith Merril. Alguns dels seus membres s’havien interessat per la Tecnocràcia, moviment que proposava substituir polítics i empresaris per científics i enginyers i va ser relativament popular a Nord-Amèrica durant els anys trenta. És durant aquella època que Asimov envia els seus primers relats a la revista Astounding Science Fiction i coneix i es fa amic del seu editor, John W. Campbell, que va ser una influència decisiva en l’escriptor. Davant seu un futur esperançador, de la mà de l’especulació científica i l’optimisme tecnològic.

Tot i que l’acadèmia no va ser durant massa temps la seva principal dedicació, Asimov es va llaurar una carrera com a científic

Tot i que l’acadèmia no va ser durant massa temps la seva principal dedicació, Asimov es va llaurar una carrera com a científic i, amb la Segona Guerra Mundial pel mig, va doctorar-se en Bioquímica per la Universitat de Columbia. Quan va començar la carrera, aquesta institució encara excloïa jueus i italo-americans a facultats separades i per això va haver de matricular-se inicialment al Seth Low Junior College. L’any 42, en ple context bèl·lic, treballa com a químic civil a les drassanes militars de Filadèlfia. L’any 46, i a causa d’un error burocràtic, va ser retirat del seu grup de treball quan havia de salpar a l’atol·ló Bikini per a participar en unes proves d’armament nuclear. Hauria estat el més lluny que hauria viatjat mai: per culpa del seu pànic a volar, gairebé no va fer cap trajecte de llarga distància. L’any 1949 entra a treballar com a professor a la Universitat de Boston però només pocs anys després va deixar de fer recerca, donat que els seus ingressos com a escriptor superaven amb escreix el que cobrava de la universitat com a bioquímic. No va voler deixar de tenir vinculació amb l’acadèmia, i després d’una llarga batalla amb la institució va aconseguir que li mantinguessin el títol de professor. Però és que llavors ja era tota una celebritat dins del món de les lletres, reconegut com un dels tres grans de la ciència-ficció, junt amb Robert A. Heinlein i Arthur C. Clarke.

***

Salt al 2020. La robòtica torna a obrir portades de revistes i diaris amb l’amenaça d’acabar amb el treball i l’economia tal com la coneixem. Els robots tornen a ser criatures diabòliques, no perquè en perdem el control i vulguin acabar amb tota societat humana a la Terra, com la Skynet de Terminator o les Màquines de Matrix (de moment), sinó perquè, encara al servei del capital, amenacen acaparar tot el treball i acabar per tant amb una classe obrera que es veurà abocada a la misèria. El capitalisme mateix entra en crisis si sectors majoritaris de la societat no poden treballar per assegurar-se una font d’ingressos suficients per subsistir, consumir i seguir reproduint el sistema. La tecnologia, de nou, no garanteix la justícia social. Isaac Asimov era en aquest sentit un socialista utòpic: per força l’abundància havia de comportar la socialització de la riquesa en una societat futura on no imperés la llei del més fort sinó la racionalitat humanista. I els robots això podien garantir-ho. Asimov va ser un dels seus grans apologetes. Encara que el substantiu robot l’ inventés el dramaturg Karel Čapek, és creació de l’escriptor nord-americà el mot robòtica, així com les seves famoses Tres Lleis, desenvolupades amb l’ajut de Campbell. Són senzilles. Primera llei: un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal. Segona llei: un robot ha d’obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei. Tercera llei: un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona llei. Aquestes lleis bàsiques han influït no només en la ficció especulativa posterior sinó en com la tecnologia ha abordat els problemes de les intel·ligències artificials. En qualsevol cas, caldria discutir si un robot incompliria aquestes lleis per l’amenaça de deixar sense feina els éssers humans o si són els mateixos humans en perpetu conflicte polític els que han de dirimir-ne la solució.

L’any 1957 Asimov publicà El Sol Nu, que passa a formar part de la Sèrie dels Robots però seria la seva última novel·la abans de començar un període en què gairebé tota la seva obra són assajos i llibres de divulgació. El 4 d’octubre d’aquell any la Unió Soviètica va llençar a l’espai el satèl·lit Sputnik. Aquesta fita, a banda d’iniciar la carrera espacial entre les dues grans superpotències, augmentà la preocupació entre l’opinió pública dels EUA per la bretxa científica. Asimov ja publicava columnes amb contingut de no-ficció a revistes literàries com Fantasy and Science Fiction i és a partir de llavors que incrementà la seva producció divulgativa amb llibres sobre les disciplines més diverses. I això vol dir que no es va limitar a les ciències pures. Només cal esmentar els seus assajos sobre la Bíblia (naturalment era ateu), els seus estudis literaris o els llibres d’història de l’Antiga Roma, de la Grècia Clàssica, de França, el Regne Unit o els Estats Units. No és d’estranyar que un cop Kurt Vonnegut li preguntés com se sentia sabent-ho tot. Asimov va contestar que ell només sabia com se sentia amb la “reputació” de saber-ho tot: inquiet. Va ser també en aquesta època que va començar a col·laborar com a assessor científic per a Star Trek. De fet, tot va començar quan l’escriptor va publicar un article a una guia de televisió l’any 66 parlant dels seus errors garrafals i Gene Rodebenrry, el creador de la sèrie, que tot d’una no s’ho va prendre massa bé, va acabar convidant-lo a incorporar-se a l’equip. I és que Asimov era un home pagat de si mateix i prou orgullós del seu intel·lecte, que el va dur a ser membre i vicepresident de MENSA, l’associació internacional de persones amb alt coeficient intel·lectual. Sempre amb sentit de l’humor, sempre amb ironia i amb un toc autocrític, però ben conscient de les seves capacitats intel·lectuals.

En l’esfera política va ser sempre un home d’esquerres, racionalista i humanista, que fins i tot va manifestar-se en contra de l’Estat d’Israel malgrat ser jueu

En l’esfera política va ser sempre un home d’esquerres, racionalista i humanista, que fins i tot va manifestar-se en contra de l’Estat d’Israel malgrat ser jueu, a partir d’una ferma convicció contra els Estats-nació. A una conferència per a l’American Humanist Association l’any 1989 deixava clar el seu parer pel que fa a aquest tema: “Necessitem un Govern Mundial Federal, i l’únic problema és com arribar a aconseguir-ho. M’estic ensenyant a no ser nacionalista; a ser humà”. Als anys setanta també es va mostrar preocupat per les conseqüències de l’acció humana sobre el medi ambient i sobre l’escalfament global, tot i que mai va deixar de defensar els usos civils de l’energia nuclear. Es va posicionar contra la guerra del Vietnam i també a començament dels anys setanta va anunciar el seu vot i el seu suport a George McGovern, un dels candidats més progressistes que ha tingut fins avui el Partit Demòcrata als EUA.

Més problemàtica va ser la relació amb les dones, malgrat que fes bandera del seu feminisme. En alguna ocasió va sortir en defensa dels drets de les dones però per raons pràctiques més que no pas ètiques o polítiques: aconseguir que el paper de la dona a la societat de mitjans del segle XX transcendís el matrimoni i la criança era una manera d’evitar la superpoblació. A banda, des de el vessant literari, se’l criticà en diverses ocasions que amb prou feines fes servir personatges femenins a les seves novel·les. Ell mateix ho reconeixeria en algun dels seus escrits autobiogràfics i ho corregiria a les obres de ficció que va escriure al final de la seva vida. Per altra banda, diversos testimonis asseguren que l’Asimov adult, l’home reconegut i respectat com a escriptor, era un agressor sexual. Sense dubte, ell no es veia com a tal i feia broma de les seves pràctiques de “seducció”, que consistien a magrejar culs de dones que assistien a les convencions de ciència-ficció on habitualment ell era la gran estrella. Fins i tot, amb la seva dona, present. De ser l’adolescent solitari, frustrat, que assegurava que a la primera dona que li va concedir una cita a cegues, de seguida que es van trobar li va demanar matrimoni, al famós intel·lectual que de forma irreflexiva treia profit de la seva posició de poder i influència. De nou, el pitjor estereotip del nerd al bell mig del segle XX.

***

Hari Seldon i el seu equip de psicohistoriadors van preveure amb els seus càlculs un seguit de crisis que havia d’afrontar la Fundació abans d’esdevenir el Segon Imperi. Períodes on el progrés de la nova societat perillaria i en els que se centra la trama de les novel·les. La probabilitat de què la Fundació les passi amb èxit era molt alta, però Hari Seldon no podia intervenir i ajudar els seus protagonistes perquè això interferiria amb els seus propis càlculs. Només en acabar amb èxit cada una d’aquestes crisis, els Governants de la Fundació accedien a una imatge hologràfica del mateix Seldon on, des del passat, explicava les característiques del que havia succeït segons els seus càlculs. La humanitat sempre es dirigia cap a un futur més pròsper. Avui, per fosc que sigui el nostre present, podem tornar a llegir Asimov, l’Asimov tecnòfil i optimista, i pensar que ens trobem en una crisi Seldon. Que hem aconseguit superar algunes de les pitjors xacres del segle XX, i que malgrat la foscor del present, el futur de la humanitat, si aquesta confia en la ciència i la raó, és lluminós.