Ara fa sis mesos es donava a conèixer una escissió de militants de l’organització juvenil Arran. Després de setmanes de forta tensió i confrontació a les xarxes socials es presentaven com a moviment socialista “en construcció” i començaven a publicar articles al web d’Horitzó Socialista, el seu òrgan d’expressió. El passat mes d’octubre van protagonitzar actes de presentació del projecte a València i Barcelona. Hem conversat amb dos dels seus portaveus per saber quin és el seu ideari i quines passes preveuen donar a partir d’ara.
Primer de tot, expliqueu-nos les diferències entre Horitzó Socialista, Moviment Socialista, Consell Editor…
Jaume Martí: Horitzó Socialista és un òrgan d’expressió d’un moviment que és el Moviment Socialista, este moviment està en construcció ara mateix a escala territorial de Països Catalans, tot i que n’hi ha d’altres moviments socialistes organitzant-se arreu de l’Estat. Dins d’Horitzó Socialista n’hi ha un Consell Editor, que són els membres que s’encarreguen més de la gestió diària i que fins ara han donat la cara respecte que és Horitzó Socialista.
És un moviment de joves?
J. M.: La ruptura que dóna com a fruit al Moviment Socialista està protagonitzada per joves, perquè ve d’un ambient juvenil d’una organització en concret, per això hi ha una proporció prou important de joves, però és un moviment amb vocació totalitzadora, d’arribar a tots els racons de la societat i, per tant, a tots els perfils.
Heu sumat gent d’altres espais polítics que no siguin Arran o l’Esquerra Independentista?
“Són tres les vies d’arribada de militància: organitzacions polítiques, principalment de l’Esquerra Independentista, partits comunistes d’arreu de l’Estat i també gent de l’anarquisme; la militància que prové del moviment popular, sobretot de l’habitatge”
Natàlia Ciurana: En un inici provenim majoritàriament de l’EI, però en el moment que comencem a publicar certes tesis i ens donem a conèixer arriben militants d’altres espais. I tenint en compte que participàvem d’altres fronts de lluita se’ns apropa gent d’aquests fronts, com ara l’habitatge.
J. M.: En resum són tres les vies d’arribada de militància: organitzacions polítiques, principalment de l’Esquerra Independentista, partits comunistes d’arreu de l’Estat i també gent de l’anarquisme; la militància que prové del moviment popular, sobretot de l’habitatge perquè és on ara mateix hi ha un conflicte obert; i perfils que hem incorporat que no havien militat fins ara, però se’ns han acostat perquè els ha semblat interessant el projecte i els ha apel·lat.
En alguns dels vostres documents us referiu al moviment com a socialista, però parleu de la vostra militància com a comunista. Amb quines referències ideològiques us identifiqueu?
J. M.: No hem determinat clarament el nostre vocabulari, ho anem fent més en la pràctica que en un escrit específic. A grans trets podríem parlar que som militància comunista perquè el nostre projecte impugna la totalitat del sistema capitalista i això només pot apuntar cap al comunisme, però la nostra estratègia principal de lluita és la construcció del socialisme. Hi hauria la subtil diferència entre una consideració més estratègica i per això el moviment és el moviment socialista, que en algun moment haurà de desenvolupar-se en altres formes polítiques, la construcció d’un partit comunista de masses i després la construcció d’un Estat socialista i la consecució del comunisme. Seguint este camí, seríem el moviment socialista i apuntem cap a la instauració del comunisme.
Parleu de la creació d’estructures pròpies, com es lliga això amb aconseguir el poder de l’Estat?
N. C.: Quan parlem d’assolir l’estat socialista no només fem referència a l’estat burgès sinó a tot el conjunt d’institucions de la classe treballadora en les quals es poden reproduir els processos socials. Estem en un moment de derrota històrica del comunisme i és necessari treballar en l’hegemonització de les tesis comunistes entre la classe treballadora, i a partir del moment que hàgem obtingut suficient força crearem el Partit Comunista de Masses i podrem començar una ofensiva contra la burgesia. Quan tinguem control sobre els processos socials arribarem a l’estat socialista i, per tant, aquest estat serien totes aquestes institucions on nosaltres puguem exercir la reproducció de tots els processos socials.
Dius que estem en una derrota històrica del comunisme. Per a molta gent quan es parla de comunisme la referència actual podria ser Xina o Cuba, per a vosaltres serien referències o quin és el vostre model?
N. C.: El model el construirem principalment mitjançant la pràctica i la nostra participació en els fronts immediats. Portant les tesis comunistes i la voluntat d’un projecte totalitzador, explicant que per confrontar el capitalisme no només és important confrontar aquelles violències més explícites, sinó que cal un projecte total i que aquest es farà real mitjançant la participació en les lluites i un horitzó i un projecte que les abasti a totes elles.
J. M.: Cal considerar la fase en la qual estem. Hi ha hagut mil intents de reconstituir el Partit Comunista de Masses amb majúscules, tots infructuosos, i generalment aquests intents partien d’un grup minúscul de militància. D’aquesta manera no es pot fer més que caure en una política simplement del discurs, de dir som comunistes, volem el partit, volem la revolució i tal, però no has fet tota la tasca de constitució d’un moviment. Per això no estem creant ara mateix un partit comunista, estem constituint un moviment perquè abans de poder constituir eixe partit, que actualment estaria relacionat amb les experiències soviètiques, xinesa o cubana, abans cal un pas previ, que és revertir la derrota històrica. Aquesta derrota històrica del comunisme no la datem en els anys vuitanta amb la caiguda del mur, la datem als anys vint amb la derrota de la Internacional Comunista i la desarticulació de la possibilitat d’una revolució comunista en Europa. Pensem que cal ser respectuosos amb tot el llegat dels comunistes de la resta del segle XX que van construir la Unió Soviètica o altres experiències, però considerem que allò va ser un projecte que no va ser exitós en tant que no estem vivint ara mateix en una societat comunista. Hem de fer una crítica a aquestes experiències històriques, la crítica ara ens està ajudant a constituir el moviment i en algun moment ens ajudarà a revertir aquesta visió generalitzada. Ara és impossible, no tenim ni els mitjans, ni la influència, ni hem socialitzat una sèrie de tesis. Defensar el comunisme a seques eixint a la tele i dient que som comunistes probablement serà entès tal com dius, amb tota la tasca de construcció de moviment entenem que no serà així i que serà possible fer-ho efectiu.
El llenguatge que s’utilitza és determinant per fer arribar el missatge a la gent. Llegint els vostres textos he tingut la sensació que són massa teòrics o acadèmics…
“La derrota històrica del comunisme no la datem en els anys vuitanta amb la caiguda del mur, la datem als anys vint amb la derrota de la Internacional Comunista i la desarticulació de la possibilitat d’una revolució comunista en Europa”
N. C.: Hem de diferenciar una mica els espais. Per una banda, hi ha la publicació de les nostres tesis, que requereixen d’un llenguatge concret per poder entrar en tota la complexitat que suposa analitzar i intentar superar el mode de producció capitalista. D’altra banda, però, hi ha el llenguatge i la manera com participem en els espais més diaris, en els quals mitjançant la pràctica podem transmetre allò que volem dir sense la necessitat d’estar explicant grans teories. Perquè és en la pròpia pràctica i les seves contradiccions a on podem evidenciar la necessitat d’aquest projecte polític.
Com interactueu en la vostra pràctica amb el subjecte proletari?
J. M.: És una pregunta difícil per l’estadi en el qual està el moviment. Tampoc podem dir lo que no és, però sí que venim d’una pràctica intensa en el sentit que tots els militants que formem el moviment socialista venim de la lluita en fronts com el laboral o l’habitatge, i entenem que la nostra funció en estos espais és bastir un pont entre la problemàtica concreta i la problemàtica general que és el sistema capitalista. Treballar este pont és lo que hem vingut a fer, però clar, no és un pont discursiu, per molt que vaja a l’assemblea del sindicat i comence a explicar que el mode de producció capitalista produeix aquestes misèries es limitarà a ser un discurs que quedarà molt bé, inclús hi haurà gent que ni l’entenga. La qüestió és que si no construïm les mediacions organitzatives que fan unir estos extrems, i això ha de ser el moviment, la constitució d’estructures proletàries amb capacitat de liderar una lluita revolucionària, estarem fent discursos. Si ara me’n vaig a la fàbrica de la Ford amb un megàfon a avisar als treballadors que estan explotats, en primer lloc, probablement els treballadors ja saben que estan explotats i, en segon, això no canviarà les coses, perquè no hi ha una mediació entre la meua postura des d’un punt de vista teòric-revolucionari i la seua pràctica.
Què és el proletariat avui en dia en la nostra societat?
N. C.: Seria un estrat de la classe treballadora que evidentment com tota la classe treballadora necessita vendre la seva força de treball per tal de garantir i reproduir la seva pròpia vida, però focalitzem en què ara mateix el proletariat té unes condicions concretes, la dificultat d’accés a l’habitatge i una volatilitat en termes laborals, no hi ha estabilitat.
J. M.: Es completaria també amb una tesi que compartim amb altres espais, que tot i que la classe treballadora és diversa estem en un procés de destrucció d’estos estrats intermedis, el que s’ha anomenat moltes vegades classes mitjanes en un sentit ampli, l’estan precaritzant i cada vegada està més acord amb la definició que només té la seva força de treball per a subsistir, amb menys capacitat adquisitiva, amb menys drets i més dominada per les relacions burgeses.
Sou molt crítiques amb les accions mediàtiques. En què es concreta la crítica i quina seria la vostra proposta?
J. M.: Un exemple d’actualitat és l’acció que van fer d’encadenar-se a la Universitat de Barcelona. Van aconseguir un cert rebombori, van socialitzar un discurs i van aconseguir un compromís de la creació d’una assignatura, però la qüestió és que des de l’abans al després no hi ha hagut un procés d’acumulació de forces. La crítica no és eliminar les accions mediàtiques, nosaltres farem accions mediàtiques quan ho considerem, la crítica és el fet de plantejar-les sense un procés d’acumulació de forces que no faça que des de l’abans al després de les accions hi hagi hagut un augment del control del procés social. Eixe augment en macro passaria per controlar els mitjans de producció, però en un procés concret seria la instauració d’institucions proletàries que li lleven el control a les institucions burgeses sobre processos socials i després anar-ne sumant més qualitativament.
N. C.: La crítica a les accions mediàtiques ve principalment perquè en els espais dels quals provenim i els espais de l’esquerra s’entra moltíssim a trencar la normalitat amb la política de la mediatització. Entenem que tot allò que fem ha de tenir una voluntat concreta i un paper dins de l’estratègia, per a nosaltres les accions mediàtiques de manera reiterada no responen a la necessitat d’acumulació de forces. Quan hem estat participant en aquests moviments hem vist que se situava les accions mediàtiques en el punt àlgid al qual es dirigia la nostra pràctica i entenem que la pràctica ha d’anar dirigida a la construcció econòmica del socialisme i a la creació d’unes institucions pròpies. Això no passa necessàriament per estar constantment situant-nos en el focus mediàtic sinó en treballar per a la construcció d’aquestes institucions.
Creació d’institucions i estructures pròpies. Podeu concretar?
“La crítica a les accions mediàtiques ve principalment perquè en els espais dels quals provenim i els espais de l’esquerra s’entra moltíssim a trencar la normalitat amb la política de la mediatització”
N. C.: Són institucions que han d’estar vertebrades per la independència política del proletariat, amb voluntat de poder reproduir-hi tots els aspectes vitals. L’exemple més fàcil pot ser l’habitatge. Estant alliberades d’un dels circuits del capital hem de poder anar adquirint cada vegada més poder i que aquestes institucions arribin a ser les hegemòniques.
Un exemple seria l’ocupació d’edificis de la Sareb per fer-los habitatge social o l’ocupació de l’Escola Massana per fer-hi un centre autogestionat?
J. M.: Sí, però no és una pràctica nova l’ocupació d’habitatges o centres socials, la qüestió és si la consolidació d’estos espais acaba estant o no sotmesa a un moviment revolucionari. Si nosaltres aconseguim amb la constitució del moviment socialista lligar totes aquestes institucions al moviment i que l’horitzó no siga un lloguer social mediat per l’Estat o mediat pel propietari, quan nosaltres comencem a controlar efectivament i des d’un punt de vista polític a llarg termini aquestes institucions, podrem estar parlant d’espais sota control obrer o control socialista, com vulguem dir-li en aquell moment. Mentrestant, no s’ha de rebutjar tot lo altre, mentre no pots fer una cosa has de fer l’altra, perquè al final és en la pràctica de la lluita diària que tu crees militància i que augmentes les capacitats polítiques per arribar a uns horitzons o uns objectius encara més alts.
Feu servir expressions com “sota control” o “dictadura del proletariat”, són terminologies que semblen molt dures, que sonen una mica a imposició. Com es garanteixen processos de participació, de construcció, de democràcia interna i creació col·lectiva de la proposta?
N. C.: Mitjançant la participació en el moviment. Quan parlem de control o dictadura del proletariat ho diem en termes de ser conscients i poder actuar d’acord amb aquesta consciència dels processos que es donen al nostre voltant, no en un sentit negatiu sinó en el vessant més positiu.
J. M.: Aspirem a la dictadura del proletariat, però sota una dictadura ja estem. Potser no una dictadura en els termes que s’han entès contemporàniament les dictadures, però estem sota la dictadura de les relacions de producció capitalistes i aquestes es mantenen a base d’una violència absoluta i d’un control absolut de les nostres vides. Per a contraposar-ho probablement viurem un estadi de violència contra aquestes relacions, la qüestió és que això es farà a partir d’un moviment ample, un moviment de masses del qual tot membre que hi participe tindrà el dret i el deure de construir, debatre i criticar allò que es faça. La qüestió és no caure en concepcions innocents o idealistes de la democratització d’una societat que si no reverteix les seues relacions de producció mai es democratitzarà.
Manifesteu que el sistema educatiu actual és una eina de dominació. Què proposeu en aquest àmbit?
N. C.: Les propostes a escala concreta estan en construcció, però l’educació és una part activa de l’Estat i del domini de la burgesia, un fet que es pot percebre fàcilment en moltes assignatures en què es promou l’emprenedoria o que l’economia de l’empresa formi part dels currículums de secundària o del batxillerat. En totes les carreres existeix aquesta cosmovisió burgesa. L’educació s’ha de situar fora d’aquí i ha d’estar al servei d’una proposta de classe en la que contribueixi a la construcció de totes aquestes institucions i tingui la capacitat de donar les eines a la classe treballadora per poder exercir aquest control de la societat.
Si repassem la història del segle XX trobem etapes que ens recorden al que proposeu als vostres documents, però us sentiu identificats amb experiències més actuals?
J. M.: En general, allà on hi ha organització revolucionària, tot i les seues problemàtiques o amb el que considerem que són desviacions o mancances, hem d’aprendre des del respecte i des de l’anàlisi objectiva i racional del que s’està fent. Ara, així com si estiguérem parlant amb un militant maoista doncs diria que la guerra popular prolongada és el seu model, nosaltres pensem que no estem en un estadi en el qual puguem copiar models del segle XX, sinó que potser estem més aviat en la meitat segle XIX, en un moment de constitució d’una classe en lluita. Tant el 1936, com el 1917, com les revolucions d’entreguerres en l’Europa central i occidental o els interrevolucionaris es produeixen en un moment en què la classe treballadora ja portava dècades en lluita i amb capacitat de constituir-se en partit, estaven en una fase ofensiva. Ara, nosaltres, no estem en una fase ofensiva i emmirallar-se pensant que hi estarem ben aviat és autoenganyar-se. Insistim molt en “moviment en construcció” perquè estem en eixe estadi de la història. Per desgràcia o per sort hem de tornar a fer moltes coses de nou i, per tant, podem aprendre de qualsevol experiència revolucionària, de qualsevol intent organitzatiu que haja tingut la classe treballadora, però hem de ser honestos i admetre l’estadi en el qual estem, de total desarticulació de les forces revolucionàries i, en conseqüència, molt primerenc.
El vostre naixement va estar marcat per la tensió i la confrontació amb companys de militància. El futur Moviment Socialista participarà en espais de confluència amb altres organitzacions o moviments?
“Hem anat recorrent una primera fase en la qual nosaltres formàvem part d’un altre moviment, encara no s’havia produït una ruptura oficial i, per tant, teniem l’objectiu de plantejar les divergències i les crítiques d’una manera clara”
N. C.: Les violències diàries generen espais de lluita immediats, ja existeixen i venim d’ells, no podem renunciar a espais d’autoorganització de la classe treballadora. Si tenim una voluntat universal, de crear un espai de masses, hem de participar d’espais que ja existeixen perquè són espais on s’està fent front a violències més immediates.
J. M.: Tenim una proposta en la qual no pretenem estar aïllats, al contrari, volem que a poc a poc vaja socialitzant-se i la gent entre una miqueta en les nostres coordenades i discutisca amb nosaltres. Ens interessa participar amb normalitat d’espais amples, ho fem i ho farem a mesura que anem constituint-se.
Com projecteu el procés revolucionari en la cultura, el consum, l’oci…
N. C.: Quan parlem d’un projecte per a la classe treballadora no ho acotem al lloc de treball, perquè entenem que les relacions socials capitalistes abasten la totalitat de les nostres relacions, per tant, tots aquests àmbits que anomenes també estan mediats per la relació social capitalista. Centrar la nostra proposta només en el lloc de treball seria reduir la classe a una qüestió completament econòmica o a una posició concreta del lloc de feina, quan va molt més enllà. Per a l’objectiu de construir aquest moviment és imprescindible aprofundir en la qüestió subjectiva i això va de bracet de l’element cultural i de totes les altres opressions que estan vertebrades per la relació de capital.
En la vostra agenda més immediata en què esteu treballant?
J. M.: D’una banda, continuarem en la nostra tasca de socialització de tesis a través d’articles en Horitzó Socialista. Aquests articles es diversificaran, perquè els articles no només s’han d’entendre com una anàlisi teòrica sinó com un objecte d’intervenció política, han anat recorrent una primera fase en la qual nosaltres formàvem part d’un altre moviment, encara no s’havia produït una ruptura oficial i, per tant, tenien l’objectiu de plantejar les divergències i les crítiques d’una manera clara. I després, cada article ha anat triant un context en el qual incidir, a mesura que es va desenvolupant el moviment aniran sorgint altres necessitats d’intervenció en altres espais. El registre dels articles pot anar canviant. Hem d’entendre la difusió de les tesis d’una manera àmplia, no només com una cosa molt teòrica i farragosa, sinó que anirà construint-se a poc a poc i adaptant-se a les necessitats. D’altra banda, hi ha una tasca interna constant de constitució de moviment i això anirà veient-se conforme se vagen articulant els espais orgànics que volem desplegar. Segons alguns territoris hi haurà apostes immediatament visibles i en les quals poder participar-hi, però sempre amb relació a la constitució interna que està encara en procés.
Heu fet alguna revisió, debat o reparació dels dolors que s’han viscut en el procés de trencament amb la militància d’Arran?
J. M.: No podem parlar per les individualitats, hi haurà gent que sí i gent que no, el problema està en tant que no tenim un espai homòleg com el que té Arran si volguérem fer una reunió bilateral. Tot i això, és molt simptomàtic l’intercanvi d’articles que hi ha hagut recentment al voltant de la qüestió de gènere. Es nota que hi ha un intercanvi de crítiques i idees que pot fructificar en una relació normalitzada. Ara, no rebaixarem en res la nostra crítica quan considerem que ha de ser punyent, i considerem que ha de ser-ho ara mateix amb relació a espais que voluntàriament o involuntàriament han contribuït a la desarticulació de la nostra classe i a l’acceptació de la derrota històrica del comunisme. En eixe aspecte continuarem sent igual de crítics, potser ja no des de dins, ja no des d’articles, sinó des de la nostra pràctica política.
Quina lectura féu del front comú independentista al voltant del Procés i de l’1 d’octubre?
“Fem una crítica a la posició que estableix que la independència dels Països Catalans és un pas previ per a dur a terme la revolució socialista. És una estratègia equivocada que cau en dues desviacions: l’interclassisme i l’etapisme”
J. M.: El procés independentista és un procés interclassista per definició. Hi han intervingut actors que defensaven interessos de diferents classes socials, evidentment liderat per una part de la burgesia catalana, només cal veure els passos estratègics que s’han anat donant i la reconducció autonomista que es viu ara mateix. Podem parlar ja sense por que el procés independentista ha estat liderat per una part de la burgesia catalana, tot i que cal acceptar que hi ha hagut un conflicte entre burgesies. No volem caure en l’esquema d’Espanya, els pobles i la unitat de la classe treballadora en contra de la burgesia catalana que vol fragmentar la classe, no, la classe ja està fragmentada, la classe pateix una opressió nacional i ha intervingut en este conflicte defensant els seus interessos però sota una estratègia equivocada. Fem una crítica a la posició que estableix que la independència dels Països Catalans és un pas previ per a dur a terme la revolució socialista. És una estratègia equivocada que cau en dues desviacions, una per contingut que és l’interclassisme, establint un lideratge interclassista de la lluita i, després, un etapisme que és totalment homòleg a l’etapisme republicà del moviment comunista espanyol, segons el qual ha d’haver-hi un estadi previ totalment emmarcable en les relacions capitalistes per a poder dur a terme la revolució. Pensem que la revolució socialista, la constitució del procés socialista i la seua victòria serà allò que acabe amb l’opressió nacional però no a l’inrevés. La relació de causa-conseqüència s’ha invertit, les tesis de l’Esquerra Independentista ho contemplen de manera invertida i mistificada i per això mateix contínuament cauen en regalar el lideratge dels moviments populars, a través de la institucionalitat o en altres vies, però no aconsegueixen constituir este bloc rupturista, històric i transformador que sempre es parla, precisament per aquestes dues desviacions.
I què en penseu dels moments de força al carrer dels últims anys, com l’1 d’octubre o els exercicis de desobediència col·lectiva?
J. M.: Crec que és un exemple perfecte de com pots treure la classe treballadora al carrer, organitzar-la i sense una organització revolucionària que articule eixe moviment amb uns objectius de revolució socialista tot s’esvaeix amb el pas de temps i acaba sent liderat per les elits que són qui efectivament tenen els mitjans i el poder. El cas del maig del 68 és un altre bon exemple de com pots tenir tota una societat en el carrer, milions de persones en vaga, però si no has articulat un moviment revolucionari que puga arrelar-ho a una estratègia concreta, es desarticularà a la mínima que s’establesquen certes mesures, certes concessions o repressió, que és el que va passar aquí.
