És primavera a Qamishli i la intensa calor anuncia ja un estiu tòrrid. La ciutat encara es recupera d’un llarg dia de ramadà quan, de sobte, trets i explosions trenquen la calma. Kornish, una de les principals vies de la ciutat, ha vist la seva efervescent activitat diària truncada pels enfrontaments desencadenats arran de la mort d’un membre de les forces de seguretat internes kurdo-àrabs, les Asayish. El seu nom era Khalid Haji, i el va assassinar, després d’una picabaralla en un punt de control, el líder d’una de les milícies a favor del règim presents en alguns barris de la ciutat.
Els enfrontaments marquen les rutines dels següents dies. El conflicte s’intensifica i decreix, el foc creuat s’intercala amb un silenci sepulcral i de tant en tant s’imposen tímides treves promogudes per les forces russes, que intenten mediar en el conflicte.
El mes de gener, el règim van denunciar un blocatge a l’entrada de mercaderies per part de les autoritats kurdo-àrabs
No és la primera vegada que enfrontaments d’aquest tipus tenen lloc a Qamishli. La coexistència entre les forces del règim i les de l’Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria (AANES), que es reparteixen el control de la ciutat, acostuma a ser pacífica, però de tant en tant es produeixen xocs motivats per incidents com la detenció dels seus efectius en algun dels punts de control que ambdós bàndols mantenen.
Després d’una setmana d’enfrontaments a Qamishli per l’assassinat d’en Khalid Haji, arraconen les milícies del règim i s’arriba a un acord. El balanç, segons les forces kurdo-àrabs, és de desenes de milicians del règim abatuts. Un nen i un líder tribal també han mort a mans de les forces lleials a Al-Assad. Però el barri ja no és el mateix: locals i comerços cremats, edificis destruïts, casquets de bala que entapissen l’asfalt… En silenci, grups de veïnes comproven l’estat de les seves propietats sota l’atenta mirada de les Asayish que asseguren la zona. El sentiment de victòria d’alguns es barreja amb la resignació d’altres i la incertesa pel futur.
Hosheng Hesen, periodista kurd establert a Qamishli, considera que la disputa –una de les més greus en la guerra de baixa intensitat que mantenen ambdós bàndols– “no ha tingut un gran impacte pel règim de Bashar al-Assad, ja que les milícies no representen un actiu important. Si hagués tingut importància, el règim podria haver mobilitzat l’exèrcit, amb presència a Qamishli, o podria haver respost aplicant pressió a altres punts calents com Ain Issa o Til Temir”.
Durant la darrera invasió turca, les Forces Democràtiques Sirianes havien arribat a un acord per permetre el retorn de l’exèrcit sirià a Rojava
Aquestes tensions també es reprodueixen en altres zones on conviuen el règim i l’AANES. A la ciutat d’Al-Hasakah, per exemple, trobem una situació similar a la de Qamishli, amb un petit barri controlat pel règim on es mantenen algunes institucions governamentals. El mes de gener, fonts del règim van denunciar un blocatge a l’entrada de mercaderies per part de les autoritats kurdo-àrabs. L’acció va ser qualificada per alguns mitjans com una represàlia pel blocatge que Damasc aplica a combustibles i medicaments a l’àrea de Chehba, on viuen més de 120.000 desplaçades d’Afrin en una situació humanitària extrema.
Temut retorn del règim
Des de l’octubre de 2019, la presència de les forces pro-Assad va més enllà de Qamishli o Al-Hasakah. Durant la darrera invasió turca, en un intent desesperat per evitar una nova neteja demogràfica, les Forces Democràtiques Sirianes (FDS) van arribar a un acord amb el règim sirià que va permetre el retorn de l’exèrcit a Rojava, per primera vegada des de l’establiment de l’autonomia el 2012.
En un primer moment, el pacte entre les FSD a Damasc va generar molta incertesa. La premsa estrangera i el personal de les ONG va córrer cap a la frontera mentre s’estenia el pànic davant un potencial col·lapse de l’autonomia regional i un retorn sota el control del règim. La població local sospitava de les represàlies violentes i el temut retorn del servei militar.
Un any i mig després, l’acord no ha afectat significativament la vida a la regió, on l’administració autònoma ha estat capaç de mantenir el control polític, la prestació de serveis i la cohesió interna de tots els seus territoris. Tanmateix, això ha portat a situacions inimaginables mesos abans: a Kobane, la bandera de les Asayish i la del règim onegen plegades a escassos metres de la frontera turca. “A ningú li agrada, però és un preu que s’ha de pagar, no teníem altra opció”, exclama Hussein Ferman, membre de les FDS.
Relació accidentada
Tal com expliquen David Messeguer i Karlos Zurutuza al llibre Respirando fuego: En las entrañas de la lucha kurda por la supervivencia (Traficantes de sueños, 2019), la tolerància del règim sirià vers el PKK durant els anys vuitanta i noranta i la conseqüent pau social a les zones de majoria kurda van canviar radicalment a finals dels noranta i a principis dels 2000. L’oftalmòleg Bashar Al-Assad va impulsar un procés de reforma després d’arribar al poder que va tenir entre les seves prioritats el restabliment de les relacions diplomàtiques i comercials amb Ankara. Com a contrapartida, Turquia va exigir a Damasc l’expulsió del PKK del seu territori i la lluita contra el moviment polític i militar liderat per Abdullah Öcalan. Per aquest motiu, quan el 2011, la revolta ciutadana a Síria va començar a militaritzar-se davant la brutalitat governamental, al moviment kurd se li va plantejar una disjuntiva: o bé unir-se a l’Exèrcit Lliure de Síria recolzat per Turquia, amb una agenda marcadament arabista, o bé seguir sent fidel al règim de Damasc, amb els seus antecedents repressius tan propers. Davant unes opcions gens favorables, el moviment kurd va apostar, finalment, per una tercera via: l’autogestió.
El periodista kurd Hosheng Hesen creu que el règim no vol arribar a un acord “perquè encara aspira a controlar tot el territori”
Deu anys després, les negociacions entre l’AANES i Damasc per a un suposat acord polític estan quasi estancades, amb fonts diplomàtiques que descriuen Damasc com un actor “poc seriós” a l’hora d’arribar a acords significatius amb els representants polítics del nord i l’est de Síria. Un dels principals punts de desacord és el manteniment de l’autonomia de les FDS, que Al-Assad voldria veure integrades en el seu exèrcit. Per la seva banda, el projecte polític de l’AANES aposta per una reforma política completa de Síria, que es traduiria en l’extensió del seu model de participació democràtica arreu del país, així com el reconeixement de les diferents identitats culturals i religioses i el reconeixement del rol de les dones en la societat, entre d’altres. Una quimera, donat que davant té un interlocutor que ha preferit veure el país en runes abans que fer concessions als moviments prodemocràtics.
Una dècada de conflicte
Avui dia, el territori controlat per l’AANES s’ha estès més enllà de les àrees de majoria kurdes i gestiona gairebé una tercera part de la superfície de Síria, inclosos els principals pous de petroli, grans extensions de blat i la central hidroelèctrica més important del país. Per la seva banda, Bashar al-Assad, que s’autoproclama vencedor de la guerra, segueix enfrontant-se als rebels atrinxerats a la província d’Idlib, al nord-oest del país, a més de les àrees que grups jihadistes han pres a l’AANES amb l’ajuda de Turquia.
Hosheng Hesen apunta que el règim no vol arribar a un acord amb l’AANES “perquè encara aspira a mantenir el control de tot el territori”. Però considera que la solució al conflicte de Síria no arribarà “fins que les diferents potències internacionals implicades arribin a un acord. Això pot fer que la crisi s’allargui durant anys. El futur no està gens clar”.
El 2016, l’ONU parlava de més de 400.000 persones mortes a causa del conflicte. L’Observatori Sirià dels Drets Humans, una organització amb seu a Anglaterra, ho elevava a 593.000 el desembre de 2020. A més, aproximadament onze milions de persones necessiten ajuda humanitària, uns sis milions són desplaçats interns i cinc milions i mig de refugiats sirians viuen als països veïns, segons ACNUR.
