eia un dia tan clar i calorós que l’alcalde podia veure perfectament la torre més alta de la Sagrada Família des de la finestra del seu despatx. L’estrella que coronava la torre del que havia estat l’atracció turística més gran de la ciutat brillava sota el sol, projectant uns estranys reflexos sobre l’aigua que el batlle contemplava embadalit. Aquell dia hi havia convocat un ple extraordinari de resultat incert, i la tensió surava arreu de l’Ajuntament.
Als pisos inferiors s’hi estava covant una insurrecció i els símptomes ja començaven a fer-se visibles: una manifestació havia aconseguit forçar els codis de seguretat per travessar les portes del recinte municipal, inundant de gent bona part dels espais governamentals. Per això s’havia pres la decisió de traslladar l’assemblea fins al terrat, on els crits no poguessin destorbar la reunió, malgrat l’inconvenient de la calorada d’aquell mes de febrer.
Un uixer va interrompre el fil de pensaments de l’alcalde picant a la seva porta. Tot estava preparat.
A l’ascensor, el mandatari va fer pinya amb el seu grup i van comentar quatre coses d’un argumentari que havien interioritzat des de feia anys. En el fons esperaven no haver-lo de fer servir mai, per evident que els semblés
A l’ascensor, el mandatari va fer pinya amb el seu grup i van comentar quatre coses d’un argumentari que havien interioritzat des de feia anys. En el fons esperaven no haver-lo de fer servir mai, per evident que els semblés. L’oposició havia fet llenya d’una de les grans preocupacions de la ciutadania: l’escassetat d’aigua potable. I si bé era un problema per al qual no tenien una solució màgica –ho havien de reconèixer–, ara els radicals volien augmentar les reserves dels pisos inferiors a costa de deixar de pagar la quota fixada a la Marina dels EUA.
És clar que m’agradaria poder subministrar una ració més humana per a la gent més pobra, pensava l’alcalde. Al cap i a la fi, deia, anem tots en el mateix vaixell. Però es negava a deixar de pagar religiosament als patrullers dels EUA que els protegien de la pirateria medi-atlàntica, la seva màxima preocupació.
A la terrassa ja eren presents la resta de forces polítiques, ridículament assegudes en aquella improvisada cúria de cadires de platja i para-sols. El govern va asseure’s davant de tot, amb l’alcalde presidint la reunió després d’haver aconseguit espantar una gavina que li havia usurpat el lloc.
A poc a poc es va fer silenci. Seria el mateix batlle qui obrís la ronda d’intervencions i fixés la posició del seu partit. No volia sentir a parlar de delegar sobre ningú aquell discurs crucial. Del seu parlament en dependria el suport dels seus socis, sempre ambigus quan un tema generava certa remor social…
—Benvolguts regidors i benvolgudes regidores —va començar—. Normalment, us agrairia l’assistència, especialment en una convocatòria amb tan poca antelació, però no ha estat pas el meu govern qui ha volgut que ens trobéssim avui aquí.
»Si som avui aquí, no ens enganyem, és degut a l’egoisme d’una part d’aquesta assemblea. Hi ha certs grups polítics, plens d’exaltats, que prefereixen reviscolar debats antics i ben tancats a fer política amb majúscules, i ho fan posant en risc la seguretat de tota la resta.
Arribats a aquest punt, l’orador ja suava profusament degut a una barreja de la calor, la humitat ambient i la tensió acumulada.
–Però no hem vingut aquí a fer mala sang –va prosseguir–, ni a deixar-nos enredar per aquells que prefereixen el benefici d’uns milers de persones a la seguretat de tota la comunitat. Això no va dels d’amunt i dels d’avall com ens volen fer creure –va afegir aixecant-se amb ímpetu de la cadira–, sinó de prioritats comunes.
Per a sorpresa de tothom, l’alcalde va dirigir-se teatralment cap a la barana de l’enorme creuer que acollia el romanent dels antics ciutadans de la capital catalana. Cercava un final impactant que consolidés el seu lideratge
Per a sorpresa de tothom, l’alcalde va dirigir-se teatralment cap a la barana de l’enorme creuer que acollia el romanent dels antics ciutadans de la capital catalana. Cercava un final impactant que consolidés el seu lideratge. De sobte va venir-li la inspiració i una ganyota triomfal va deformar-li el rostre. Abans de sentenciar el debat, però, va permetre’s el luxe d’aturar-se a acariciar el rètol que donava nom al seu vaixell: el Ciutat de Barcelona.
–Recordeu que, sense anar més lluny, aquests mateixos partits radicals són els que un dia s’oposaven a què els creuers arribessin a la nostra ciutat. Què seria ara de nosaltres, si els haguéssim fet cas?
