l cos enroscat com un cabdell. L’ombra marca les hores d’un estiu que s’ha allargat tot un any. A poc a poc, el sol perd espai sobre les cordes de la cadira on el meu pèl aspre i frondós reposa. Abans no vivíem ací i ara ja no em mouria enlloc. Ella, Bàrbara, no ho té tan clar. Mira fixament la paret com si comptara el nombre de cudols que han servit per a enfortir una casa vetusta. Paret centenària que mira als ulls a una dona de menys de trenta anys incapaç de projectar un futur possible. Els carrers solitaris de les orografies perifèriques. El món rural desnonat de cossos com el seu. Les hores passen lentes quan t’has criat a la ciutat i has de tornar a un lloc on mai no has sigut, o això creus. A mi, sincerament, m’agraden. Passa la seua mà sobre el meu cap, l’estira pel llom i entenc que ara serà ella qui asseurà i jo, em tornaré a fer cabdell als seus peus.
Duu amb ella la cadira on reposa el boixet. Enigma per a les dues. Per on hauria de fer el següent pas? Quin tronquet hauria de moure per poder cosir la blonda que el patró anuncia? La Maria ho sabria i la certesa d’unes mans amnèsiques, enfront de les seues tan desproveïdes de coneixement, tensa els llavis de Bàrbara com dos fils agullonats.
*
Un dia va fer esclatar el cel amb un crit de por. L’àvia tornava a una casa que no era la seua i en posar la clau a una porta que no obria, la veu la va travessar com un llamp audible per als pocs habitants del poble. Clamava als lladres, en un plor tan infantil com dolorós, tan ingenu com metàl·lic i, tothom, al segon crit, va entendre que allò que passava era imperceptible. La clau sols havia obert el pany d’una malaltia silenciosa.
I
L’àvia perdia memòria a correcuita. Primer va ser la porta i les veïnes cridant a ciutat per pal·liar aquells gemecs. Després vingueren tantes accions inquantificables que van optar per posar terra pel mig. L’àvia agafava la maleta cap a una residència a ciutat. Els boixets quedarien a la casa centenària i es vestirien de pols. Allà on les agulles obrin les entranyes, s’establiria l’oblit total i irremeiable. Li van fer creure que el boixet també hi aniria a ciutat, però, tot i això, va ser el primer que vam trobar en travessar el llindar. A nosaltres la clau sí que ens va obrir el pany.
*
Van aplegar un divendres. Bàrbara i el gat. Van obrir la porta i les finestres de bat a bat. La gata passa des d’aleshores els matins a la cadira de la porta. Fins a l’una, religiosament, com si fora el rellotge que apunta que la xicalla escassa d’aquest indret tornarà cap a casa fent cridòria i escampant l’animal a espais més tranquils. A mi ja em coneix. Hi visc davant i molts cops, en tornar de l’escola, m’assec al seu costat i li deixe fer. Em puja al ventre, m’arrapa els canells i, de sobte, la mare em crida: “Bashira, a dinar!” Bé, a mi i a tot l’aplec de germans espargits pel carrer.
Voldria, algun cop, equivocar-me de casa, entrar a casa de la Bàrbara i veure què hi fa. M’agrada quan surt amb la gata a llegir al carrer. L’observe rere el canyís i, a vegades, inclús em faig la dissimulada per aproximar-me a ella i seure jo també al carrer. Veure-la amb els boixets o un llibre entre mans em sembla el moment idoni per preguntar-li com és la ciutat i com era la seua vida abans de vindre ací. Ací és el lloc on jo vaig aplegar abans que ella, tot i que no sempre he sigut d’ací, però no conec res del país d’on diuen ser els meus pares ni tampoc conec res d’aquest país que m’ha vist créixer un pam a cada ramadà. La Bàrbara m’agrada. Voldria créixer més de pressa, ser ja com ella i poder invertir les vesprades en fer-nos mútua companyia, com si fóssim amigues.
II
Fugint de convivències feixugues i de la toxicitat dels vincles líquids, vaig decidir que ens n’anàvem allà on mai no passa res. Lluny del tràfec dels semàfors. El trasllat de l’àvia a la residència havia deixat feia uns cinc anys la casa del poble buida i, a un país on els lloguers són insostenibles per a algú que sols ha cursat formació professional, se m’obria l’oportunitat d’estalviar sent habitant d’allà on mai no passa res.
No hi vaig dubtar. Vaig dir sí a la beca. No m’esperava ningú ni ací ni allà. Nut, la gata, vindria darrere i quatre llibres per anar rodant.
Amb la beca vaig encetar un projecte de cinema popular on l’únic públic érem Bashira i jo. I, allà on mai no passa res, van aplegar els fets fent enrenou. Rere les càmeres, gravant els pocs plets escaients i regulant el so, l’ansietat hi tornava i la son em fugia entre els dits. Ací, poble amb Santa Bàrbara de guaita, la tempesta hi aplegava.
Una línia de molt alta tensió cosirà la comarca dels Ports. Els arbres seran serfs als peus dels gratacels elèctrics. Gegants com agulles que dibuixaran patrons com els de les blondes dels boixets que ens marquen el camí en punxar-se amb les agulles. Un llamp d’energia. Un espai cada cop més delmat i les postals que cap turista compra, plagades d’espurnes d’alumini que assenyalen al cel.
*
Bashira m’ha explicat que el seu nom vol dir “bones notícies”. La mire amb el front encara replegat pels solcs de l’insomni i la ràbia acumulada amb les darreres notícies. Nena preciosa, com pots dir-te així enmig de tan poques bones noves?
III
Assenyala el boixet. Assegut una vesprada més sobre la cadira que ens acompanya a la fresca, com un tòtem, com si encara estigués ací l’àvia disposada a trobar solucions del futur als enigmes vitals.
“Bashira, tu no vas conéixer la meua àvia, veritat?”. L’oracle de ma iaia eren els boixets. Cada blonda teixia un destí i, a mesura que les mans acabaven el dibuix, ella confirmava l’èxit del pronòstic. Voldria explicar-li-ho a Bashira amb un llenguatge comprensible per totes dues i amb les paraules amerades d’esperança cap al futur que li espera. Voldria tindre els dits de l’àvia pronosticant si la MAT seguirà endavant i acabarà devorant el paisatge o si es transformarà en papers mullats. Seria una bona notícia.
