En juny, les plantilles de diversos centres de menors van protestar davant del Palau de la Generalitat Valenciana per a denunciar l’incompliment de l’ingrés de les últimes nòmines i dels recursos necessaris per a oferir una atenció digna. En agost van rebre una injecció de 17 milions d’euros que va permetre saldar part del deute que la Conselleria d’Igualtat té amb aquests centres. Igualtat, que sempre ha argumentat que l’origen dels retards està en “l’infrafinançament que sofreix la Comunitat Valenciana per part de l’Estat”, acumulava amb els centres un deute de 30 milions d’euros. “D’alguna manera, Igualtat ha abonat part del deute, però ja tornen a haver-hi impagaments”, denuncia Ricard Gozálvez, membre de la Coordinadora Obrera Sindical (COS)
i educador a un centre d’emancipació de València.
Aquesta és la situació de nombrosos centres d’atenció infantil i adolescent al País Valencià, on fins al 2020 es pagarà les nòmines amb els fons propis de les entitats. “Fa set anys que treballe en el sistema de protecció de menors, i aquesta conjuntura es dona d’ençà que jo vaig començar. Sempre hi ha hagut la mateixa situació, sempre hi ha hagut retards i impagaments, èpoques sense cobrar, èpoques que ens vam reduir el jornal per a poder tindre un sou i no deixar sense fons l’associació”, afegeix Gozálvez, qui recorda que els impagaments només s’estan donant en aquells centres que són gestionats per entitats socials, ja que les grans empreses “disposen de fons econòmics i de més capacitat econòmica que les associacions”.
La COS adverteix que el fet que el sector atrau molt voluntariat complica l’acció sindical i la defensa dels drets
Actualment, els centres de dia estan subvencionats i reben una ajuda anual. Perceben les ajudes de 2019 en dues parts, el 65% una vegada concedida la subvenció i el 35% restant quan es justifica. En setembre, la Generalitat va incorporar la possibilitat d’utilitzar el mecanisme de pagament per confirming –que garanteix l’ingrés en un termini màxim de 120 dies–, amb l’objectiu de cobrar de manera anticipada i satisfer així les obligacions derivades de la concessió. Hi ha centres que s’han acollit a aquest sistema, altres que han demanat préstecs bancaris i altres que han decidit no fer res. “Avui dia estem respirant, però falta que ens paguen el restant 35% i s’està acabant el termini. De moment no hi ha res oficial, però l’acord tàcit que tenim amb la Generalitat és el de seguir amb aquest mètode fins a l’abril, quan hauríem de passar de les subvencions al concert amb l’administració”, exposa Eva Gascó, vocal dels centres de dia inclosos en l’Associació Professional d’Institucions de Menors al País Valencià (APIME). I afegeix: “Ho veig normal, perquè el nostre treball, com el d’una escola, no pot ser sotmés al règim de subvencions, pel dret a la infantesa, pels drets dels menors d’edat. Per això, pensem que el concert ens permetrà fer un projecte educatiu de més d’un any i no pensar que cada any depenga de quants diners et subvencionen”.
Des de la COS adverteixen que la diversitat de serveis que es presten i el fet que el sector atrau molts grups de voluntariat compliquen l’organització, l’acció sindical i la defensa dels drets laborals. A aquesta manca de seguiment de les mobilitzacions se suma una manca de solucions per part de les administracions, que comporta la indefensió de les treballadores d’un sector caracteritzat per la precarietat laboral, els sous baixos i jornades laborals de més de huit hores.
Més enllà dels impagaments, moltes treballadores no senten valorada la seua tasca per la societat
Més enllà dels impagaments, moltes treballadores no senten valorada la seua tasca per la societat. Poques persones, fora de les que es dediquen al sector, pensen que les criatures són persones que tenen drets i que les treballadores ajuden a garantir-los. “La nostra és una feina feminitzada, de cures, com diu la Federici, i per això encara vivim amb sous baixos i amb un menyspreu o un cert paternalisme cap al nostre treball. Hi ha una falta de reconeixement cap a la nostra tasca”, subratlla Gozálvez.
Competitivitat entre menors
“No som gens valorades, la gent no sap qui som. Ara una mica més, perquè eixim sovint en els mitjans de comunicació”, continua Martina Torres, nom fictici d’una treballadora del sector que prefereix preservar la identitat. Torres va acabar la carrera i va començar a fer pràctiques en un pis d’adolescents no acompanyats. “Va ser prou dur el treball, perquè jo sentia que havia de ser molt autoritària, que no havien de vacil·lar-me, que havien de portar-se amb mi com feien amb els meus companys, en un món d’homes, perquè eren tots xics”, lamenta. Després d’aquesta experiència, va treballar per a la Fundació Amigó en un centre de reforma per a adolescents entre els 14 i 18 anys que han comés un delicte. “Hi havia xiquetes que ja venen de famílies desestructurades, amb falta d’amor. Feia convivència i era molt bonic, però també hi havia situacions límit, contencions, baralles”, recorda.
Una de les mesures més controvertides és el control del consum de drogues per part de les noies. Passa quan hi ha un permís d’eixida el cap de setmana per bona conducta i a la tornada han de sotmetre’s a un test. “Aquest test detecta algunes drogues, però no totes. Per exemple, descobreix l’haixix, l’heroïna, la cocaïna, però no els cannabinoides sintètics. Llavors, és com si els convidares que facen ús d’aquest tipus de droga, que és molt més perillós que la marihuana natural”, opina.
Triar el sofà o la pel·lícula de la nit són alguns dels premis a la conducta criticats per les educadores
Una altra mesura debatuda és l’anomenada economia de fitxes, una tècnica psicològica de modificació conductual que estava en voga en els anys setanta. Es basa en els principis del condicionament operant per promoure i reforçar determinades conductes socialment desitjables, seleccionades i definides per l’equip de treball. Generalment es tracta de conductes que la menor no realitzaria espontàniament, almenys no tan sovint com esperen els qui l’eduquen. “Al final del dia ens asséiem amb les adolescents i els preguntàvem què tal havia anat el dia. Hi havia una sèrie d’indicadors i les notes afectaven el dia a dia quotidià. Si el xaval tenia un cinc en qualsevol indicador, no podia veure una pel·lícula, no rebia la paga setmanal o les llepolies que li pertocaven”, explica Torres. I, segons conta, si obtenia més puntuació, podia triar el sofà o la pel·lícula de la nit. “Tot això no té res d’educatiu, perquè obsessiones les menors a la competició i al poc raonament. Moltes vegades canviaven la seua actitud enfront de les treballadores, però quan sabien que no els veies es barallaven, s’insultaven o es pegaven”, postil·la.
Adolescents i emancipació
Raul Serrano, exmenor tutelat i director del documental Así crecen los enanos, explica que quan una adolescent surt d’un centre amb divuit anys no és autosuficient i no té idea absolutament de res, ni d’on es compra ni de com fer uns espaguetis. En aquesta línia, “en molts centres hi ha un excés de sobreprotecció cap a les adolescents. A més, hi ha una problemàtica en l’àmbit jurídic”, matisa Gozálvez. En paraules d’ell, una xiqueta “necessita tindre l’armari desordenat un temps perquè entenga com es doblega la roba. Però, si ve una inspecció de la Generalitat, en aquest període de temps, poden acusar d’una falta greu al centre. O, per exemple, com podem afavorir l’emancipació si tenim prohibit que una xiqueta es puga quedar a casa sola?”. Així doncs, Gonzálvez confessa que a vegades resulta més fàcil per a l’educadora netejar o cuinar i evitar el conflicte amb el sistema.
Des del desembre de 2018, qui es troba sota la tutela de la Generalitat i té més de setze anys té dret a participar en un programa de preparació per a la vida independent fins que estiga en condicions de portar una vida autònoma o, com a màxim, fins als 25 anys. Gonzálvez treballa en la xarxa d’emancipació: “Crec que a partir dels setze anys hem de donar més responsabilitat a l’adolescent. Nosaltres, amb aquesta xarxa, hem preparat un decàleg que estem donant per a persones de 16 i 17 anys perquè veiem que és prioritari”. L’objectiu del programa és treballar amb les educadores i les adolescents per fomentar l’emancipació.
