Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Església i sector privat controlen el ‘negoci’ de l’atenció a la infància

Malgrat les denúncies per maltractaments i desviament de fons, centenars de milions d’euros de les arques públiques cauen en mans de fundacions religioses i filials d’empreses de la construcció especialitzades en l’àmbit del menor

Una de les habitacions del centre de recepció de menors Montolivet / Arxiu

Nascut a Romania i adoptat als cinc anys per una família de Castelló de la Plana, la infància de Paul no va ser gens fàcil. S’havia acostumat a dormir en el terra d’un centre d’acollida romanés, al maltractament i menyspreu per una part de la plantilla, i, en definitiva, a ser un xiquet més a l’espera d’una família que l’acollira. “Sempre va ser un nen molt nerviós, difícil, com també havien sigut els seus primers anys de vida”, recorda Tere, la seua mare. Quan només tenia dotze anys, Paul va ingressar en el centre de protecció Baix Maestrat, a vint minuts del nucli urbà de Vinaròs. Els motius: ser un xiquet amb un trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDHA) i amb conductes que “alteren de manera greu les pautes de convivència i comportament acceptades”. Un any més tard va quedar en llibertat, “però res havia canviat, perquè les presons no ajuden les persones, són només un negoci”, rebla la mare amb rotunditat.

Des de l’aprovació de la Llei de protecció del menor l’any 1996 i la Llei de responsabilitat penal del menor el 2000, organitzacions no governamentals i fundacions creades anys enrere han copat les adjudicacions dels pisos d’emancipació i centres de protecció i de reforma, al mateix temps que l’administració s’ha desentés de la supervisió i ha delegat els programes educatius a entitats particulars. A l’Estat espanyol, segons el Butlletí de dades estadístiques de mesures de protecció a la infància, hi ha 1.058 centres de protecció –116 a Catalunya, 80 al País Valencià i 31 a les Illes–, dels quals 875 (83%) són de titularitat pública però estan gestionats i controlats per societats mercantils –empreses familiars, emporis i fundacions religioses–, que acumulen un volum de negoci milionari. La resta, un 17%, són de gestió pública.

Fer negoci amb la seguretat, els residus, l’habitatge i els serveis socials

Constituïda pel psicòleg i empresari immobiliari Francisco Legaz Cervantes l’any 1991, la Fundació Diagrama s’ha convertit en una de les principals adjudicatàries en la gestió dels centres de protecció i penitenciaris dels Països Catalans. Al capdavant del rànquing ha pres el relleu a la Fundació Internacional O’Belén, extingida després d’una dècada acumulant denúncies. Es defineix com una entitat “sense ànim de lucre” que treballa “en l’atenció de les necessitats de persones vulnerables”, però la realitat és que es tracta d’un hermètic conglomerat d’empreses amb seu a Múrcia i tentacles que s’estenen arreu de l’Estat espanyol i del món.

L’empresa Diagrama, una de les líders del sector, reconeix que el 96% dels seus ingressos venen de les arques públiques

Com en moltes altres empreses del sector, els 143 milions d’euros en actius amb què Diagrama va tancar l’exercici 2018 no provenen exclusivament de l’atenció a menors, sinó també del manteniment d’edificis públics i privats, dels serveis mèdics a persones dependents, del transport de mercaderies, de la gestió de residus, de la neteja o de la seguretat, a través de la seua participació en sis societats. Mitjançant aquest conglomerat, l’any passat va facturar 119.337.305 euros, uns ingressos que provenen principalment de l’adjudicació de serveis concertats o subvencions de l’Estat espanyol. Segons les dades publicades al seu espai web de transparència, en 2018, el 96% dels seus ingressos van tenir l’origen en les arques públiques.

Malgrat el llarg historial de denúncies i queixes que acumula per maltractaments i abusos, o per mantenir els centres en unes condicions d’habitabilitat deficients, l’empresa continua gestionant i rebent les adjudicacions dels contractes de bona part dels centres i presons dels Països Catalans i de l’Estat espanyol. A finals de 2009, Amnistia Internacional va denunciar públicament que en alguns centres de Catalunya, Madrid i Andalusia, molts dels quals gestionats per Diagrama, es vulneraven sistemàticament els drets del jovent i es detectava l’existència de suïcidis. L’any 2012, els jutjats de València van condemnar Diagrama i la Generalitat –com a responsable civil subsidiària– per l’agressió sexual comesa per un treballador del centre de reforma Pi i Margall de Burjassot (Horta Nord) a tres xiquets, que van ser indemnitzats amb 10.000 euros. La sentència, però, no va comportar que Legaz Cervantes perdés el control d’aquest centre de reclusió.

En l’actualitat, segons es recull a la pàgina web de l’empresa, ostenta un total de 286 contractes públics vigents a l’Estat espanyol, dels quals 56 han estat adjudicats per la Generalitat Valenciana, 41 per la Generalitat de Catalunya i 14 pel Govern de les Illes. En paraules de Mati Vargas, membre de l’associació Iniciatives Solidàries de València, que treballa amb joves en risc d’exclusió social (i durant molts anys ha estat activista de Colla Xicalla, col·lectiu protagonista en la lluita contra aquest lucratiu negoci), el problema és que les denúncies “sempre recauen en un únic treballador”. “Sembla que la solució és acomiadar la persona acusada. No obstant això, és la mateixa estructura d’aquestes empreses la que permet el maltractament, perquè prioritza la qüestió econòmica”, denuncia.


Diagrama no és l’única societat que ha estat objecte de polèmica. En 2017, Mèdia.cat feia públic el presumpte frau d’algunes fundacions “sense ànim de lucre” que gestionen centres de menors, espais d’acollida per a dones víctimes de violència masclista, residències de gent gran o espais de desintoxicació als Països Catalans. Tal com va informar l’observatori, una part dels fons públics destinats a dues empreses concretes, la Fundació Acció Social Infància (FASI) i la Fundació Salut i Comunitat (FSC), han acabat en societats privades del sector immobiliari, que depenen de les mateixes fundacions. En el cas d’FSC, una de les grans adjudicatàries al País Valencià, l’any 2018 va rebre 29 milions d’euros públics en concepte dels serveis que gestionen i de subvencions, segons les dades publicades per la mateixa fundació. Part d’aquests fons van acabar en Coll de Palà SL, una societat de lloguer de béns immobiliaris constituïda a l’ombra per alguns dels directius d’FSC, que per una casa a Viladrau (Osona) s’embutxacava 11.000 euros de lloguer al mes provinents dels pressupostos de l’entitat. D’aquesta manera, dirigents d’una fundació que es finança principalment amb fons públics han administrat societats mercantils que han establert preus de lloguer desorbitats a la pròpia entitat. Un negoci rodó i opac.

La Fundació O’Belén va tancar portes després d’una dècada acumulant denúncies per maltractaments

Eulen SA és una altra de les grans companyies espanyoles que es reparteixen el pastís de les concessions públiques, no només en l’àmbit de l’atenció a criatures, adolescents o persones dependents, sinó també en el sector de la neteja, el telemàrqueting, la seguretat i la ciberseguretat, o els vins. Es tracta de l’imperi familiar que va aixecar l’empresari David Álvarez en 1962 i que a poc a poc ha anat creixent fins a aconseguir tenir presència en 29 països. A través d’una de les seues filials, Eulen Seguridad, l’any 2017 la multinacional assegurava que gestionava 27 aeroports a l’Estat espanyol i a Amèrica, entre ells el del Prat o el de Sabadell.

L’estratègia d’aquestes empreses milionàries és senzilla: guanyar els concursos de gestió dels serveis socials gràcies a uns preus molts abaratits i temptadors per a les administracions, de manera que acaparen cada cop més i més contractes. Aleshores, com a conseqüència, “es redueixen les despeses de gestió i personal, amb l’objectiu de treure beneficis i que el negoci global vaja augmentant cada any”, exposa Vargas.

Presència de l’extrema dreta

Bancs, constructores, grans energètiques i empresariat amb llarga trajectòria política han fet negoci amb l’atenció a menors als Països Catalans. La Fundació Internacional O’Belén, actualment en procés de liquidació, va acumular la gestió de centres de protecció i de reforma al llarg de quasi dues dècades, temps durant el qual es van denunciar maltractaments, tortures i morts que ocorrien dia a dia en els seus equipaments. Entre els seus fundadors i màxims responsables van destacar Manuel Pizarro, expresident d’Endesa i número dos a les llistes del Partit Popular de Madrid en les eleccions generals de 2008; Javier Herrero, exconseller delegat d’Iberdrola; José Morales, actual director territorial d’Ibercaja a Madrid; Emilio Pinto, exregidor del Partit Popular a l’Ajuntament de Sigüenza (Guadalajara), o Manuel Ureña, sacerdot que va ser arquebisbe de Saragossa entre 2005 i 2014.

Alguns dels membres d’O’Belén no han deixat mai de controlar els serveis socials. Quan la fundació va entrar en procés de liquidació, José Ignacio Arias Moreno, que havia sigut gerent de l’entitat, es va convertir en director de recursos humans de la Fundació Salut i Comunitat, un càrrec que actualment compagina amb les seues funcions com a vicepresident tercer de l’Assemblea de Madrid per la formació d’ultradreta Vox, després de l’acord que va signar el seu partit, PP i Ciutadans per a la constitució de la taula del Parlament madrileny. En la seua fitxa com a membre de Vox només apareix com a “responsable d’àrea” de “l’empresa privada FS i C”, sigles que corresponen amb les de la fundació. Arias, qui s’ha dirigit a algunes treballadores com a “l’advocat de l’empresa” o com a “la persona de referència” als centres de les comarques de València i Alacant, va captar l’interés mediàtic en el seu primer dia com a diputat. Tan bon punt va ser elegit i va ocupar el seu despatx, va llevar el quadre on es podia llegir “Tots som iguals davant la llei” que decorava una de les parets i el va substituir per un retrat del rei Felip VI. Des del col·lectiu No a O’Belén el van qualificar en diverses ocasions com un “advocat amb aires d’inspector franquista”. “La seua principal funció era acoquinar el personal amb el control del departament de recursos humans com si es tractés d’un camp de concentració”.

Pedro Costa Mora, militant d’extrema dreta processat a l’operació Panzer, va dirigir el centre d’acollida El Carmen

Arias no és l’únic ultradretà que ha fet negoci en el sector dels serveis socials. L’any 2008, ja imputat i a l’espera de judici pels delictes d’associació il·lícita i tinença d’armes, entre d’altres, Pedro Costa Mora, alies Lófer, detingut en l’operació Panzer com a membre de la cúpula de l’organització ultra i responsable del finançament, va ser contractat per l’ONG Instituto Pedagógico Valenciano com a director del centre d’acollida El Carmen. L’ONG havia estat subvencionada per la Conselleria de Benestar Social de la Generalitat, en aquell moment encapçalada per Francisco Camps (PP). Segons va publicar el diari Público, l’ONG, que sabia que Costa estava imputat per pertànyer a una banda nazi armada, va al·legar que no el podia acomiadar “perquè no tenia diners per a pagar la indemnització”. La Conselleria també se’n va desmarcar exposant que la seua tasca era “vetllar perquè es preste el servei, però no gestionem les relacions laborals dels centres”.

Després de la seua absolució, Costa va passar a gestionar una agència de viatges, juntament amb un altre imputat en l’operació Panzer. Sempre ha mantingut, però, un fort vincle amb el sistema d’atenció a infants i adolescents. En gener de 2019, segons ha pogut comprovar aquest mitjà, Costa va aconseguir un lloc de treball com a educador social per a l’Ajuntament d’Albal (Horta Sud), després de presentar-se a una borsa d’ocupació temporal i aconseguir la puntuació més alta de les quatre persones que es presentaven a l’oferta de treball. El departament de premsa del consistori ha confirmat que encara manté “un contracte de treball temporal” amb Pedro Costa Mora.

Fundacions religioses al capdavant

Mònica Síscar, educadora social de l’Associació Trimons, considera que el sistema de protecció i de reforma s’ha convertit en una indústria “que recull l’herència dels orfenats d’abans, dirigits per organitzacions religioses”. Certament, al País Valencià les fundacions de caràcter religiós també reben fons públics milionaris per a gestionar els centres i espais destinats a joves i adults en situació de risc social. Grupo el Castillo, Germanes Terciàries Caputxines o Fundació Amigó en són algunes. El Castillo col·labora amb institucions i entitats de diversos àmbits, entre les quals destaca la fundació i escola religiosa Domus, amb seu a Godella (Horta Nord). Aquesta, tal com s’indica a la seua pàgina web, ofereix un “projecte educatiu que engloba la formació personal, la gestió emocional, la formació acadèmica i intel·lectual i la formació de la interioritat i espiritualitat”.

En 2017, la consellera Mònica Oltra va tancar un centre a Segorb per indicis de maltractament i abús de poder

La Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives, encapçalada per Oltra (Compromís), manté ara el pols amb Germanes Terciàries Caputxines. En maig de 2017, la vicepresidenta i consellera d’Igualtat va tancar el centre d’acollida La Resurrección, ubicat a Segorb (Alt Palància) i gestionat per l’entitat religiosa, per “indicis de maltractament” i “abús de poder” a les criatures i per “les deficiències detectades”, com ara àrees de joc al costat de calderes de combustible o menjar caducat. Oltra va decidir traslladar-les a altres centres de les comarques del nord, una mesura que la congregació va denunciar davant els tribunals i que el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) ha anul·lat per “ser contrària a dret”. Igualtat recorrerà la sentència.

Florentino i la captació dels serveis socials

Florentino Pérez, president de l’empresa ACS (Actividades de Construcción y Servicios) i del Reial Madrid, controla cada vegada més àmbits de negoci en els Països Catalans, un d’ells el relacionat amb els serveis socials. A través de la filial Clece, empresa inicialment dedicada a la neteja d’edificis públics, manteniment, seguretat, treball temporal o màrqueting, persegueix apoderar-se de la gestió del nombre més gran de residències per a gent gran, centres de persones sense llar, centres ocupacionals i d’adolescents, espais per a dones maltractades o escoles d’infants.

L’any 2014, diverses ONG andaluses ja van alertar del perill que suposava que un àmbit de prestació i ajuda social es convertira en un negoci controlat per l’empresa de Pérez. Des d’aleshores, Clece no ha fet res més que créixer. Als Països Catalans, la penetració d’aquesta societat és principalment massiva a les Illes, on la Conselleria de Serveis Socials i Cooperació i partits com Més per Mallorca han expressat en diverses ocasions la seua preocupació perquè àmbits socials caiguen sota el control d’una mercantil que apareix amb una oferta “insuperable”.

Article publicat al número 490 publicación número 490 de la Directa

Articles relacionats