Fer-se un lloc a l’esport i a la cultura europea és una pretensió constant per part de l’Estat d’Israel. La seua presència a Eurovisió, així com la compra de les tres primeres etapes del Giro d’Itàlia, en són exemples paradigmàtics. La dansa, tot i passar més desapercebuda, tampoc s’ha escapat d’aquesta estratègia. Aquest any, Ohad Naharin, el coreògraf de la companyia israeliana Batsheva –amb l’obra Venezuela, programada al Mercat de les Flors de Barcelona el febrer– ha estat el representant d’Europa per redactar un dels missatges internacionals de la dansa. El dia internacional d’aquesta disciplina artística va ser establert en commemoració del naixement –29 d’abril de 1727–del ballarí Jean Georges Noverre pel Comité de la Dansa de l’lnstitut Internacional del Teatre (ITI), una institució fundada per la UNESCO. Cada any l’ITI encomana a algun ballarí la redacció d’un missatge, que és publicat als organismes estatals dels membres de la UNESCO i llegit als centres d’estudis de dansa en una jornada festiva. Aquest any, amb motiu de la celebració del setanté aniversari de l’Institut, tal com es pot llegir a la publicació del Ministeri espanyol d’Educació, Cultura i Esport (MECD), ha estat encarregat a cinc autors de cinc regions diferents: Àfrica, Amèrica, Països Àrabs, Àsia-Pacífic i Europa. Un detall, però, desentona. Tot i que Israel va confirmar la seua eixida de la UNESCO, el coreògraf israelià ha escrit aquest missatge en representació d’Europa, just coincidint amb el també setanté aniversari de la Nakba, terme que significa desastre o catàstrofe, i que recorda l’expulsió massiva del poble palestí l’any 1948 d’aquells territoris conquerits per Israel durant la guerra araboisraeliana.
Batsheva, al centre de la polèmica
“Només deixa que succeïsca”, diu Ohad Naharin a una ballarina en una de les escenes més famoses del documental Mr. Gaga. Porta aquest nom en referència a la tècnica gaga creada pel mateix coreògraf, que ha canviat el panorama de la dansa moderna i s’ha establert com un dels referents a escala mundial, fins al punt que s’encunya ja no com a tècnica, sinó com a llenguatge del moviment. L’expressivitat que proporciona la combinació dels moviments explosius i calmats, així com el fet d’estar a l’abast de qualsevol tipus de persona, ballarina o no, són algunes de les característiques que han captivat el públic a escala internacional. Però, per descomptat, el finançament de la companyia Batsheva ha sigut el motor clau per al desenvolupament del treball de Naharin.
La política cultural: qüestió d’estat
El 1948, un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial, Israel esdevé un estat independent. Aquell mateix any, amb el desastre de la Nakba, que va suposar l’expulsió del 70% del poble palestí i la destrucció de 418 enclavaments habitats, Israel –sota el comandament del president Ben Gurion– havia de millorar la seua imatge internacional. Un dels aspectes clau consistia en el foment d’una identitat cultural i l’establiment d’aliances amb països fora de l’Orient Mitjà. De sobra és coneguda l’estreta relació entre els Estats Units i Israel; cal recordar que Washington va ser la primera capital en reconéixer Israel com un estat. Un cop reconegut, s’havia de definir culturalment, i pel que fa a la dansa, el punt de partida va ser la nord-americana dansa moderna.
La baronessa de Rothschild, descendent d’una coneguda família filantròpica i adinerada, va ser la responsable de l’emergir de la dansa moderna a Israel. Alumna de l’escola de Martha Graham i productora de la seua companyia, va trepitjar per primera vegada Israel el 1951, i cinc anys més tard ja hi va programar dues gires de Martha Graham. Després de subvencionar amb els seus propis fons la formació de ballarines israelianes i fomentar l’intercanvi d’artistes entre Israel i els Estats Units, l’any 1963 va fundar la Batsheva Dance Company.
La companyia, sota la direcció artística de Graham, va esdevenir una fusió dels estils nacionals nord-americà i israelià. El 1975 la reconeguda coreògrafa va rescindir l’autorització perquè la companyia ballara el seu repertori; any que coincideix amb el canvi de finançament de la companyia, que va passar de beure de fons privats de la baronessa a beure del govern d’Israel. Segons denuncia Boycot Israel Network, la companyia actualment està finançada pels ministeris israelians, les companyies d’armes israelianes i el Fons Nacional Jueu (JNF), que treballa obertament per desterrar el poble palestí i reemplaçar-lo per immigrants jueves.
Boicot com a resposta internacional
Les gires de la Batsheva han estat focus de protestes de grups pacífics de defensa dels drets humans. Per exemple, al llarg de la gira nord-americana de la Batsheva el 2017, un total de 21 col·lectius van signar una carta oberta demanant-li que es desvinculara dels seus lligams amb el govern israelià; la Batsheva no va contestar. Aquestes i moltes altres protestes (Edimburg 2012, Xile 2014, Holanda 2015, Itàlia 2016, Brooklyn 2017, Oslo 2018) s’han dut a terme en forma de boicots.
El compositor Brian Eno va denegar la utilització de la seua música a la companyia Batsheva per a un espectacle patrocinat pel govern d’Israel l’any 2016
Els boicots a la companyia Batsheva responen a una crida de la societat civil palestina que es va materialitzar amb la campanya Boicot, Desinversions i Sancions (BDS), que l’any 2006 es va iniciar en la vessant acadèmica i cultural inspirant-se en la lluita contra l’apartheid sud-africà. La primera línia d’aquesta campanya es basa en el bloqueig de les institucions culturals israelianes, els seus productes, infraestructures i esdeveniments que patrocinen. Una segona línia de la campanya apel·la a la denúncia internacional, demanant a artistes i intel·lectuals que rebutgen participar en activitats culturals o rebre premis d’institucions oficials israelianes. Acollint-se a aquesta campanya, el compositor Brian Eno va denegar la utilització de la seua música a la companyia Batsheva per a un espectacle patrocinat pel govern d’Israel l’any 2016; llavors li va negar la utilització de la seua música a la companyia per a un espectacle patrocinat pel govern israelià. Acte que el coreògraf de la companyia de dansa va titllar d’inútil: “A vegades dic que si el boicot a la meua companyia poguera ajudar a la gent palestina, jo boicotejaria els meus propis espectacles”.
Reacció immediata. Davant la crida al BDS, el Ministeri d’Afers Exteriors d’Israel (MFA) va començar a elaborar una estratègia per desviar l’atenció dels crims que Israel comet diàriament per promoure una imatge de país neoliberal, democràtic i modern. D’ací naix la iniciativa Brand Israel (marca Israel), que es va llançar l’octubre de 2006, i que segons l’MFA israelià “avançaria en diversos objectius”, inclosos el comerç, el turisme i l’enfortiment de la “imatge positiva d’Israel” per raons polítiques.
Si bé és cert que el patrocini estatal no sempre ha d’anar lligat a una declaració de suport de les polítiques d’un estat, en el cas d’Israel hi ha un contracte que ho explicita. Les artistes d’Israel que accepten fons de l’MFA es comprometen a formar part de l’ofensiva de relacions públiques culturals d’Israel. En els termes dels contractes, segons informa el diari Haaretz, s’inclouen apartats com que “el proveïdor del servei és conscient que el propòsit de demanar-li serveis és promoure els interessos polítics de l’Estat d’Israel a través de la cultura i l’art, incloent-hi contribuir a crear una imatge positiva per a Israel”, a la qual, curiosament, segueix la clàusula següent: “El proveïdor del servei no es presentarà com a agent, emissari i/o representant del Ministeri”.
Crítica progressista i dansa oprimida
“Vostés, ocupats enterramorts. Perfectes fills de puta. Siguen benvinguts ací. Bona nit”. Aquestes frases són part del monòleg d’una de les ballarines a l’obra de Virus, de Naharin, que és una adaptació de l’obra argumental Offending the Audience, de Peter Handke. L’espectacle compta amb adaptacions de la música tradicional àrab d’Habib Alla Jamal i Chama Khader, i el teló de fons és una pissarra, que recorda a un mur, on es llegeix “Plastelina”.
El llibre BDS: Boycott, Divestment, Sanctions: the Global Struggle for Palestinian Rights recull declaracions del coreògraf de 2005 en què diu: “Jo continue fent la meua feina, mentre a 20 quilòmetres hi ha gent participant en crims de guerra”. Però a aquest mateix llibre, l’autor Omar Barghouti afirma en contraposició que la companyia ha estat acusada de planificar algunes de les seues actuacions específicament per desviar l’atenció d’aquells crims de guerra, i recull un eslògan en una de les manifestacions en contra de les actuacions de la companyia que deia: “No balles al voltant de l’apartheid, posa-li fi”.
“They Hate ‘Progressive’ Israelis, Too” és un titular del periòdic jueu amb base als Estats Units The algemeiner, i és exemplificador del tractament de certs mitjans israelians que titllen aquest tipus de manifestacions d’antisemites i de contràries a la llibertat. Barghouti explica al seu llibre que aquest argument desvia l’atenció de dos fets: “El boicot es dirigeix a institucions i no a persones físiques, i, en segon lloc, aquestes institucions, encara sent més progressistes que la mitjana a Israel, són pilars principals de l’estructura israeliana de l’opressió colonial i l’apartheid”.
Amb freqüència, les autoritats israelianes clausuren esdeveniments culturals i tanquen teatres, contravenint el dret a la llibertat d’expressió del poble palestí
En paral·lel a l’èxit d’obres com la de Virus de la Batsheva, tenim la realitat invisibilitzada de la dansa palestina. Amb freqüència, les autoritats israelianes clausuren esdeveniments culturals i tanquen teatres, contravenint el dret a la llibertat d’expressió del poble palestí. La societat palestina es va introduir a la dansa contemporània a principis dels 90, gràcies a la tasca d’una organització local de Ramallah. Malgrat la dificultat política de la vida quotidiana a causa dels punts de control, les restriccions d’entrada a les ciutats, les detencions injustificades i les lleis restrictives, el festival s’ha convertit en un esdeveniment capdavanter que acull actuacions de dansa regionals i internacionals, amb companyies com Akram Khan Company o Dance i Candoco.
Després del boicot que es va realitzar a la companyia a Edimburg, Naharin va dir: “És cert que Batsheva està representant Israel, però està representant una cosa molt important d’Israel. Representem que hi ha un grup de gent […] que és creativa i oberta”. És evident que l’Estat d’Israel, mitjançant la companyia, aconsegueix reforçar la seua imatge d’obertura i modernitat a escala internacional, tal com ho establien els objectius de la marca Israel. I tot i voler desvincular-se de l’opressió colonial, ni Batsheva ni Gaga són immunes a les polítiques de l’Estat d’Israel.
