Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Alegria fúnebre

Malalletra, el relat

/ Ruth Molas

El dia 4 de juliol, a la sortida del tanatori, el carrer encara exhibia les garlandes de la revetlla. Tots nosaltres, aliens a l’estiu, colpejats encara per la tosca immensitat de la mirada inerta, vam sentir profundament la mort de l’oncle Jacint Pradas, però jo vaig sentir encara més el condol que va rebre el seu fill.

Enmig del xiuxiueig d’un tanatori ple a vessar de cares greus, es va acostar ella: va mirar el meu cosí als ulls i, amb els nervis tísics i una suor de mans que esgarrifava, va pronunciar aquelles paraules que quedarien gravades a la meva memòria. Des d’aleshores he intentat imaginar la seva vida, refer el seu camí des que es va aixecar aquell 4 de juliol fins que va arribar a nosaltres. I de tantes vegades que l’he imaginat, que ja l’he fet veritable i pròxima i un exemple per a entendre la malaptesa vital dels nervis quan fallen, la timidesa que esbufega i traeix en el pitjor dels moments.

Mai he descobert el seu nom amb certesa, qui és exactament, tan sols que era del poble on l’oncle va néixer, créixer i estiuejar després, que és jove i bonica però, explicava la tieta, que ja es veia que no hi era tota. D’un temps cap aquí que ja vaig decidir que el seu nom devia ser Àngela, però amb diminutiu, així que el seu nom és més aviat, per a tothom, Angeleta. Deu ser també una de les cosines terceres o quartes que toquen per algun parent remot, però porta la sang de la nostra sang, no pot ser d’una altra manera. L’Angeleta deu ser que té la por congènita a la socialització, però és aquesta por que es percep els primers anys de vida a l’escola, rere d’un pupitre mal fet per ser escut. Com tota filla de la vergonya no triada, devia anar a l’escola amb pànic, el pànic de ser interpel·lada per la mestra amb qualsevol pregunta sobre comarques, rius o pretextos humiliants. A la seva mare, intuïtiva però lenta d’acció, la va sacsejar observar que a l’Angeleta li suaven les mans i li sortien taques vermelles a la pell molt abans que ningú se n’adonés. A la pobra Angeleta la febre rogent li pujava pel coll com un foc candent que la deixava sense respiració i li tallava la parla. De ben segur que quan era petita ho solucionava amb el silenci, però a mesura que va anar passant el temps no hi havia sot prou fosc per amagar la seva extrema invalidesa social.

L’Angeleta, un dia es devia fer més gran, d’una revolada, com ja sol passar. Algun dia es va llevar ja com a Àngela, amb els cabells més castanys, els ulls ensorrats, la mirada més eixamplada i superant els entrebancs a força d’encarar-s’hi. La veu sortia disparada, sense matisos, clara, malgrat ser fràgil i amb projecció poruga. Però tot i l’estirada, encara ara i fins que ja tingui una cama al calaix, quan la vida la posa entre les cordes socials, quan ha de tenir un rictus concret –seguir un protocol implícit no pactat, no escrit però que tothom sap–, llavors flaqueja.

Aquell 4 de juliol ja es va aixecar nerviosa, impacient, per dir a uns parents remots que ho sentia profundament. Però en posar un peu al tanatori els nervis ja estaven fent germinar verí al cervell. Les mans li suaven a doll, s’acostà impacient al grup de familiars afectats per donar un condol sincer, directe, sense ensopecs, però les paraules van brollar soles, com invocades per una veu aliena i maligna, per reproduir finalment allò, lletra a lletra, fins a pronunciar la paraula en cinc síl·labes letals. I plantada davant del fill del mort, amb la veu molt clara i concisa, va dir:

–Enhorabona.

Article publicat al número 461 publicación número 461 de la Directa