La fotografia és del 1977. En primer pla, un home baixa els últims esglaons d’un avió, que acaba d’aterrar. Se’l veu amb el rostre cansat, gairebé exhaust. El seu gest ens fa pensar que fins i tot li desagrada posar un peu al país on acaba d’arribar. D’alguna manera és la imatge d’algú que ja ha començat a marxar cap a una altra banda.
Tinc davant meu aquesta fotografia de Roberto Bolaño aterrant per primera vegada a Catalunya. L’he tornat a mirar just ara, vint anys després de la seva mort. Entre les formes d’homenatge possibles he escollit aquesta, perquè aquesta instantània, en certa manera, concentra el ressò que encara projecta l’escriptor a la meva biblioteca. La desídia i l’atordiment que es reflecteix a la cara es confonen amb l’esperança, i viceversa. Tornar a observar-lo d’aquesta manera em fa verbalitzar una cosa que no he verbalitzat fins ara: que encara no sé qui va ser Roberto Bolaño. Potser ningú no ho sap i potser, per no saber-ho, per no poder desentranyar aquesta incògnita perpètua, es converteixi un home en un símbol carregat de matisos. Potser així es construeix una mitologia literària, quan no sabem si estimem o odiem l’heroi que ens acompanya pàgina a pàgina.
Com molta altra gent, vaig estimar Roberto Bolaño després de llegir dos dels seus llibres, Estrella distante (1996) i Los detectives salvajes (1998). Un amor que va fregar la veneració, com si estigués davant d’un déu pagà a qui calia santificar a cada cantonada. En una ocasió, vaig arribar a encendre-li una espelma a un altar que algú havia muntat en un local de Barcelona, L’Horiginal. Quatre o cinc anys després de la seva mort, l’espelma continuava en un racó d’aquest bar del barri del Raval. Recordo que aquell homenatge no em va sorprendre. Em semblava un acte de justícia davant d’un dels autors més importants que havia donat la llengua castellana a l’últim segle. Per això vaig encendre l’espelma, amb la mateixa reverència que Antoine Doinel davant l’altar que havia erigit en honor a Balzac, en una de les escenes més memorables de Les quatre cents coups (1960). Si penso ara en aquesta pel·lícula de François Truffaut, em ve a la memòria una cosa que acaba passant al film: una de les espelmes de Doinel fa que s’incendiï casa seva. La veneració dona pas al desastre. Al capdavall, tota commoció condueix a l’esfondrament.
En una ocasió, vaig arribar a encendre-li una espelma a un altar que algú havia muntat en un local de Barcelona, L’Horiginal. Quatre o cinc anys després de la seva mort, l’espelma continuava en un racó d’aquest bar del barri del Raval
Això mateix em va passar, temps després, amb aquells dos llibres de Bolaño. Vaig saber que Carlos Wieder, el personatge d’Estrella distante que escrivia amb fum versets de la Bíblia, pilotant un avió de la Segona Guerra Mundial, podria ser una paròdia d’alguna cosa que ja havia fet el poeta xilè Raúl Zurita sobre el cel de Nova York. Bolaño, tanmateix, ho va desmentir en alguna entrevista. Ens deia que allò va ser fruit d’un somni que va tenir abans que Zurita escrivís els seus versos al cel novaiorquès. A més, afegia, Zurita no era pilot. Només algú que va pagar a altres perquè ho fessin. Així restava valor a l’acció poètica, perquè, concloïa, Zurita és simplement un escriptor messiànic que busca la salvació o la redempció de Xile.
Diversos anys després, vaig tenir l’oportunitat de parlar de tot això amb el mateix Zurita, a Santiago de Xile. Recordo una cosa que em va dir: “Hi ha autors que són extraordinaris, però la limitació dels quals és que tenen l’obsessió pel que és literari. No en surten mai, com si l’univers s’esgotés en l’àmbit literari”. Es refereix a Borges?, vaig preguntar. Ell em va corregir: “Penso en Borges, però recentment penso més en Bolaño. Tot en ell és referència literària”. Després d’aquella conversa, vaig sortir de la casa confús, ple de contradiccions. Podria estimar Zurita i continuar estimant Bolaño? No era una cosa incompatible? La fidelitat a un autor no implicava també assumir que els seus enemics són també els nostres adversaris?
Com l’apartament d’Antoine Doinel, casa meva també començava a esfondrar-se. I es va acabar d’incendiar mentre em documentava per a una novel·la que vaig publicar fa un parell d’anys, Los nombres impares. Aquesta novel·la té un personatge central, Damián Gallego, transsumpte de Darío Galicia, un poeta que va coincidir amb Bolaño en aquell nucli literari del DF mexicà, durant la dècada dels setanta. A Los detectives salvajes, Bolaño el rebateja amb el nom d’Ernesto San Epifanio. Durant aquest procés de recollida de materials per a l’elaboració de la novel·la, vaig descobrir alguns testimonis que, d’alguna manera, em van enemistar amb Bolaño. L’autor ens diu que San Epifanio –és a dir, Darío Galicia– fundaria el primer partit homosexual comunista mexicà. Vaig pensar que era cert, cosa que reforçava encara més la meva intenció per rescatar Galicia. Bruno Montané (amic de Bolaño i Felipe Müller a Los detectives salvajes) em va comentar que allò havia estat “una broma de Roberto”. Una broma que va enfadar Darío Galicia. Harrington, un altre dels poetes infrarealistes que Bolaño converteix en realvisceralistes en la seva novel·la, comenta que Bolaño era el menys salvatge de tots: zero aventura, zero alcohol, zero mota, és a dir, zero marihuana i altres tipus d’opiacis. Bolaño es dedicava a observar i a fer fora i readmetre a qui li donava la gana en aquell grup de poetes. Crec que va ser el mateix Harrington qui defensava que tots els poetes d’aquella generació haurien d’haver tingut l’oportunitat d’explicar la història pròpia. Perquè, en certa manera, Bolaño es va arrogar el mèrit dels infras i després va estar a punt de destruir-los. El que per a Roberto Bolaño va ser un acudit gris, per a altres va ser model de conducta, no només el material d’una novel·la. De la mateixa manera, Guadalupe Ochoa –transmutada en Xóchitl García a la novel·la– ens parla d’aquella generació com un grup masclista, on les dones gairebé no eren tingudes en compte. D’altra banda, parlar de “generació” és extralimitar el que va significar l’infrarealisme. Al final, no eren més que una colla de nois i noies inconformistes que feien criaturades, més que actes revolucionaris. El seu punt fort eren els happenings, més propers al situacionisme francès, als angry young men britànics o als hippies nord-americans, que a les guerrilles llatinoamericanes a la recerca d’una revolució definitiva.
Aquí va sorgir una nova confusió. Tindria raó Zurita? L’univers de Bolaño era exclusivament literari? No hi havia veritat, sinó només manipulació, engany, tergiversació? Més que un poeta havia estat un simple usurpador? La seva obsessió per generar la nova gran obra llatinoamericana l’havia encaminat a manejar al seu gust la realitat encara que pel camí deixés una reguera de falsificacions? És lícit que un escriptor es cregui un déu totpoderós?
La ficció ens permet conèixer millor la realitat perquè, com va dir l’escriptor Jorge Carrión, “sense artifici literari no es pot descobrir el secret d’una persona”
Una de les frases paradigmàtiques del manifest infrarealista és aquesta: “Deixeu-ho tot, novament. Llanceu-vos als camins”. Com m’havia de llançar als camins, si el seu propi autor no havia estat capaç de fer ni mig pas? Perquè, per a Roberto Bolaño, aquella novel·la havia estat una enorme broma, un acudit descomunal, una obra que li hagués agradat llegir amb el seu amic Mario Santiago per fer-se un tip de riure. D’aquell humor ens va quedar el drama: un acudit gris que es va acabar convertint als meus ulls de lector en una broma pesada. Vaig ser-ne un de tants que es va prendre al peu de la lletra el que explicava. Reconec que allò em va fer enfadar: per què havia estat tan ingenu? Per descomptat, no em vaig culpar a mi, sinó a Bolaño. Pensava que l’escriptor tenia un compromís amb la veritat i que qualsevol que la manipulés estava practicant un exercici de supèrbia i narcisisme, quan no una egolatria descomunal, el preu de la qual sempre resulta massa alt.
Vaig pensar en tot això, en la manipulació de Los detectives salvajes, en les paraules de Zurita i en el pilot d’Estrella distante. Vaig pensar que, des d’aquell moment, hauria d’aprendre a que m’agradessin menys La literatura nazi en Amèrica (1996), Nocturno de chile (2000), 2666 (2004) o El Tercer Reich (2010), llibres referencials de Bolaño. Vaig pensar també que els seus contes i els seus poemes, tret de dos o tres, no eren gran cosa. No més que una avantsala de textos que podrien haver-se transformat en obres més grans.
Tot i això, ha passat el temps i ara, en lloc de continuar incendiant aquesta casa de Doinel, opto per ser jo qui baixa les escales d’aquell avió que el va portar a Barcelona. Tinc el mateix rostre, afligit, exhaust, no sé si descregut. I em dic que, entre tanta confusió, s’amaga una cosa que si no és veritat, sí que em resulta veritable. És a dir, ara sé que m’havia equivocat. I m’alegra saber-ho, perquè admetre els nostres errors és un símptoma d’anar pel bon camí. He entès que la discrepància és una forma d’afecte. Que, com Alain Robbe-Grillet, escrivim sobre personatges que no saben que són culpables i que potser per això ens resulta més difícil parlar-ne, perquè tothom està carregat de fantasmes i remordiments. He entès que la paròdia és la reacció d’un adult a qui li agradaria recuperar la llibertat d’un nen quan és capaç de plorar en públic. He sabut que la crítica furibunda cap a alguna cosa ens torna més fràgils, perquè no sabem a qui ens adrecem exactament. Que la contradicció genera moviment i combat l’estatisme. I el més important: sé que ara no he de triar entre Zurita o Bolaño, entre Los detectives salvajes i Rayuela (1963), igual que he après a no haver de decantar-me per Truffaut en lloc de Godard o entre, què sé jo, Paul McCartney i John Lennon. O, per seguir en aquell context mexicà, sé que puc gaudir a parts iguals d’Octavio Paz i Efraín Huerta. I, sobretot, he comprès que tota literatura és ficció, una ficció que ens salva i ens permet conèixer una mica millor la realitat, perquè, com va dir una vegada l’escriptor i crític Jorge Carrión, sense artifici literari no es pot descobrir el secret d’una persona.
En alguna banda, Roberto Bolaño va deixar escrit que els morts sempre ens miren. Potser serà hora de ser capaces de mirar-los també a la cara.
