L’estiu del 2019 vaig publicar en aquest mateix mitjà un article titulat “Sis generacions d’incendis forestals”, on analitzava la comparació dels incendis del segle XX amb els actuals, tot observant els canvis importants en el seu comportament i també en els mètodes d’extinció, lligats als canvis de la mateixa societat.
L’article finalitzava amb la frase: “Per fer front als incendis, també calen bombers. Però del model, la seva operativitat i la seva gestió en parlarem un altre dia”. Potser ara, que hem tingut un estiu relativament tranquil en comparació amb les prediccions que hi havia a principis d’any, és hora d’analitzar quina és la situació dels bombers a casa nostra.
Tot i que per mi “casa nostra”, i a escala nacional, sempre són els Països Catalans, em centraré només en els Bombers de la Generalitat de Catalunya. Bàsicament, per dos motius: primer, perquè és el cos on pertanyo i és el que em conec millor, i segon, perquè tenim uns Països Catalans esquarterats territorialment i dividits estatalment i administrativament i això comporta uns models de gestió i d’operativitat diferents a cada territori, i una bona anàlisi de tot plegat requeriria molt més espai del que tinc per aquest article d’opinió.
Així i tot, per fer-vos una idea de quins són els bombers que hi ha de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, a la Catalunya Nord, malgrat els estàndards homogenis i unificadors al nivell de l’Estat francès, el Departament dels Pirineus Orientals, territori que comprèn les comarques nord-catalanes, té competència exclusiva en l’anomenat SDIS 66, (per les sigles Service Départemental d’Incendie et de Secours i el número 66 que correspon al Departament dels Pirineus Orientals).
Uns 200 bombers voluntaris s’han quedat sense feina per no haver treballat el mínim de 876 hores anuals establert pel departament, un 12 % del personal
Al País Valencià, els cossos de bombers tenen una dualitat: per una banda, trobem els consorcis provincials de bombers a les tres províncies, gestionats per les diputacions provincials, i per l’altra, a cada capital de província, Castelló, València i Alacant, tenen el seu propi cos de bombers municipal i gestionat per l’Ajuntament.
Aquesta dualitat també la trobem a les Illes Balears, on trobem un cos per a l’Illa de Mallorca, gestionat pel Consell insular, i a la capital, els bombers de l’Ajuntament de Palma que donen servei a la ciutat. A la resta d’illes, Menorca, Eivissa i Formentera, els serveis d’extinció els gestiona el seu propi Consell Insular.
A la Franja de Ponent trobem el servei dividit en els cossos comarcals de Bombers de la Ribagorça, de la Llitera i del Baix Cinca. En canvi, a la comarca del Matarranya, depenen dels Bombers de la Diputació Provincial de Terol.
El Principat d’Andorra, com estat sobirà independent, té el seu propi cos de Bombers.
Al Principat de Catalunya tenim tres cossos de bombers: els Bombers de la Generalitat de Catalunya, els Bombers de Barcelona, i els Pompiers d’Aran.
Els Bombers de Barcelona s’ocupen de la ciutat de Barcelona i els Pompiers d’Aran, des del 2019, gràcies al traspàs de competències des de la Generalitat de Catalunya al Consell Generau d’Aran, són sota l’administració del govern aranès.
Per últim, els Bombers de la Generalitat de Catalunya gestionen tot el territori, excepte la ciutat de Barcelona i la Vall d’Aran. El seu model és mixt, amb 1.460 bombers voluntaris i uns 2.500 professionals, distribuïts els primers en 76 parcs, i els segons en 74. En la categoria de personal funcionari, les dones representen només el 2 %, i en la de voluntaris en són un 6 %.
Existeix un conflicte intern entre bombers funcionaris i dels bombers voluntaris, a causa del xoc d’interessos de cada col·lectiu. Els diferents sindicats i associacions que representen cada tipus sovint mantenen posicions bel·ligerants i enfrontades, fet que comporta un cos, a vegades, desunit i emprenyat
La diferència entre les dues categories és en l’àmbit contractual. Els professionals són funcionaris de carrera després de superar una oposició-concurs, i els voluntaris tenen un nomenament, després d’haver superat també un procés selectiu. Els primers tenen un contracte indefinit, per la seva condició de funcionari, amb un sou mensual i uns horaris establerts. Els segons fan de bomber en el seu temps lliure, només cobren quan treballen o fan activitats per serveis de reguarda, deu euros bruts l’hora, que han de declarar a Hisenda, malgrat que no cotitzen a la Seguretat Social. A més, no tenen compensada econòmicament la seva disponibilitat, i tampoc hi ha una data fixa de cobrament.
I tot i que, en teoria, haurien de rebre la mateixa formació, ja que la feina i les tasques són les mateixes, el curs bàsic que fan els professionals té més hores i més assignatures que el que fan els voluntaris.
Existeix un conflicte intern entre bombers funcionaris i dels bombers voluntaris, a causa del xoc d’interessos de cada col·lectiu. Els diferents sindicats i associacions que representen cada tipus sovint mantenen posicions bel·ligerants i enfrontades, fet que comporta un cos, a vegades, desunit i emprenyat.
Control personal i descontrol de l’equipament
També hi ha una lluita entre els bombers voluntaris i la Direcció General. Des de l’any passat, la Direcció de Bombers exigeix que els bombers voluntaris facin un mínim de 876 hores anuals, unes hores controlades mitjançant una aplicació als telèfons mòbils personals. Alguns bombers s’han negat a tenir aquesta aplicació, ja que es senten controlats i han d’anar avisant de la seva disponibilitat constantment. Això ha suposat que entre els que no han fet servir l’aplicació i els que no han arribat al mínim de 876 hores, s’hagi donat una allau de casos d’expulsió del cos. I la xifra no és negligible: uns 200 bombers voluntaris s’han quedat al carrer, un 12% del personal.
Però també hi ha altres problemes. La majoria de vehicles tenen una mitjana de 16 anys i la seva substitució no és ràpida. El procés burocràtic de comprar un camió fins que arriba al parc de bombers pot arribar als 36 mesos. I per acabar-ho d’adobar, durant els primers mesos del 2021 el servei de manteniment dels vehicles va estar aturat per manca de pressupost, i això comportava que no es podien fer revisions ni reparacions.
Però no només els problemes existeixen amb els vehicles. Portar a revisar un detector de gasos, un equip d’excarceració o un vestit de risc químic, per exemple, és tota una aventura i poques vegades té el resultat esperat, ja que la burocràcia també ho empastifa tot. Cada material té el seu propi contracte de revisió, però algunes vegades aquest contracte no està en vigor i no es pot revisar res. Altres contractes només et permeten la revisió d’un nombre determinat d’equips i material, i quan això s’ha sobrepassat cal esperar. I així, qui dia passa, any empeny.
Des de l’any passat, la Direcció de Bombers exigeix que els bombers voluntaris facin un mínim de 876 hores anuals, unes hores controlades mitjançant una aplicació als telèfons mòbils personals. Alguns bombers s’han negat a tenir aquesta aplicació, ja que se senten controlats
El malaurat accident que va tenir lloc el passat mes de juny a Vilanova i la Geltrú, on va morir un bomber i tres van resultar ferits va posar al descobert una altra gran mancança: molts equips de respiració autònoma són antics i no porten el dispositiu de seguretat anomenat d’home mort, una alarma que sona quan es detecta que el bomber no es mou durant un temps, a causa d’un accident.
Una altra greu deficiència és l’estat d’alguns parcs de bombers, tant a escala operativa com estructural. En l’àmbit operatiu, hi ha dies que alguns parcs de bombers de funcionaris no tenen la dotació mínima de personal o de comandaments. En l’àmbit estructural, ara que s’està fent una campanya per l’accés de la dona al cos, alguns parcs no tenen vestuaris o espais adequats per la presència femenina.
Altres parcs han quedat petits o obsolets i s’incompleixen mesures de prevenció de riscos laborals. Altres són vells, amb tancaments de portes i finestres deteriorades per manca de manteniment, fet que provoca manca d’aïllament acústic i desaprofitament d’energia.
En definitiva, malgrat que els Bombers de la Generalitat són un referent a l’hora d’extingir incendis forestals, no és or tot el que lluu. Existeixen unes mancances operatives i estructurals internes que posen en risc la nostra feina, la nostra formació, la nostra salut i la de les persones amb qui treballem o interactuem
