“El rei, que va sentir el noi,
el va fer agafar i, amb ràbia,
va ordenar que li donessin
cent cinquanta bastonades
i a la torre el va tancar,
castigat a pa i aigua.
Però el poble encara sap
la cançó de les balances,
i quan s’ajunten els homes,
rient i plorant la canten.”
(Josep Maria Carandell, cantada per Ovidi Montllor, 1968)
El passat 25 d’abril, en els actes de commemoració dels 40 anys de la inauguració del monument als maulets a la ciutat de Xàtiva, va parlar Josep Lluís Albinyana, qui fou president del Consell Preautonòmic del País Valencià, precedent de l’actual Generalitat Valenciana.
Albinyana va explicar que el consell estava format per 12 càrrecs electes, amb 54.000 minsos euros de pressupost cadascú i amb les enquestes a la contra que, enfront de la resta d’institucions franquistes, diputacions i ajuntaments, tenien la missió d’aconseguir un estatut d’autonomia referendat pel poble i per això van iniciar un viatge pel País Valencià. El volien referendat perquè, entre altres coses, com va explicar ell mateix, per a aturar les institucions catalanes, l’Estat va haver de passar per la majoria del Senat l’aplicació del 155, mentre que en el cas valencià basta que encaixen les mans els partits majoritaris de l’Estat per a fulminar la llei orgànica de l’estatut del País Valencià.
Del roig al blau i del groc al taronja, ens deixem embolicar en la batalla simbòlica on ens vol el règim des de la tercera restauració borbònica del 78, sempre la guanyen. Solten els gossos del feixisme per a fer aquesta feina des de la infausta Batalla de València
L’expresident explicava com les dones i els homes de la seua edat havien d’enfrontar-se amb la realitat que la transició i la constitució taparen en fals el règim franquista i per això anys després ens trobem davant d’aquesta negació de les llibertats. Parlava a la seua generació afirmant que no podien tancar els ulls a l’existència d’una nova corrupció política, una nova intromissió eclesial, una tutela descarada de les forces armades i un militarisme que es vol infiltrar, fins i tot, entre els coneixements a les escoles, una desigualtat social i un patriotisme de “barracó i de taberna” propi del segle XIX. Afirmava que L’Espanya borbònica que s’instaurà després de cremar Xàtiva fou la inauguració d’aquest règim que no acaba. Molt poques dècades de “democràcia” en 3 segles d’història. Una societat corrupta, apuntalada per la jerarquia eclesiàstica, els borbons, el militarisme, la desigualtat, la insolidaritat, el masclisme, la incultura i la crueltat. Segons Albinyana aquesta és l’Espanya que es nega a desaparèixer, la que es nega a claudicar i ens nega les llibertats. En definitiva, s’enfronten dues societats, afirmava, com s’enfrontaven en Almansa el 1707.
Es pot estar o no d’acord amb l’anàlisi d’Albinyana, però ajuda a recuperar l’enfocament davant del soroll mediàtic que ens bombardeja amb la idea que ens trobem davant d’un conflicte per un territori en disputa –el territori que correspon a la CAC, segons els mateixos mitjans–, quan en realitat –també- es tracta d’un model de societat en disputa.
Miop és, des del punt de vista valencià, creure’s que aquest conflicte no va amb nosaltres perquè no afecta els nostres límits administratius, perquè això no va només de territoris. Independentment de la nostra amplitud de concepte nacional. Va, com deia Albinyana, d’un model de societat que nega la llibertat i que, en l’actualitat, ens afecta de ple sense possibilitat legal d’esmena ni escac. Músics i polítics a l’exili, sindicalistes i dissidents a les presons, prohibicions de concerts, control sobre la carta de colors… això no és un problema català és un problema borbònic.
No serem lliures competint per la decoració de la gàbia sinó esbotzant-la. Hem de fugir de la fumera simbòlica, d’aquesta boirada que atien per a impedir-nos veure les vergonyes d’aquest model de societat corcat
Del roig al blau i del groc al taronja, ens deixem embolicar en la batalla simbòlica on ens vol el règim des de la tercera restauració borbònica del 78, sempre la guanyen. Solten els gossos del feixisme per a fer aquesta feina des de la infausta Batalla de València. No combatem els colors, combatem el model de societat que representen. No serem lliures competint per la decoració de la gàbia sinó esbotzant-la. Hem de fugir de la fumera simbòlica, d’aquesta boirada que atien per a impedir-nos veure les vergonyes d’aquest model de societat corcat que hauríem d’estar maldant per esfondrar. Ens hi va, també, per qui ens la creiem, la llibertat col·lectiva.
