Quan mirem les fotografies antigues de molts indrets de Catalunya (de principis del segle XX) on surten muntanyes de fons, i hi parem atenció una estona, hi constatem un fet: les muntanyes no estaven cobertes de bosc. En efecte, en un segle hem fet un canvi radical de paisatge. La superfície i la densitat dels boscos a Catalunya va ser mínima als anys 1930-40 a causa, sobretot, de la pressió de les activitats agrícoles, ramaderes i l’aprofitament intensiu dels boscos com a font de combustible o material de construcció. L’abandonament progressiu d’aquestes activitats, inicialment a les zones menys productives i menys accessibles, va donar lloc al creixement i expansió pròpies del bosc. Segons les dades dels Inventaris Forestals Nacionals, des dels anys 70 a ençà, la superfície forestal arbrada a Catalunya s’ha incrementat un 36% fins a gairebé 1,6 milions d’hectàrees (prop d’un 50% del territori). A més, des de l’últim quart del segle XX hi ha hagut una pèrdua de rendibilitat econòmica de l’obtenció de fusta, llenya i d’altres productes del bosc.
En general, a casa nostra, parlem de boscos joves, densos, amb estructures poc madures i empobrits per una gestió històrica molt encarada a l’obtenció d’un sol producte
Podem dir que els nostres paisatges de muntanya han passat dràsticament, en unes dècades, d’un model de sobreexplotació dels recursos naturals associats a les activitats agrosilvopastorals a un model d’escassa explotació d’alguns d’aquests recursos, o fins i tot, a l’absència de model. Aquest canvi tan abrupte és el context on es sobreposa un altre canvi accelerat: el canvi climàtic. En general, a casa nostra, parlem de boscos joves, densos, amb estructures poc madures i empobrits per una gestió històrica molt encarada a l’obtenció d’un sol producte, oblidant la multifuncionalitat dels ecosistemes forestals. Aquests boscos, apareguts en un altre context climàtic i històric, a més, pateixen la pressió afegida de les noves condicions climàtiques i els seus impactes (incendis, sequeres, plagues i malalties). Així doncs, tenim boscos cada vegada més vulnerables.
Un nou model
Els boscos mediterranis són uns ecosistemes complexos i rics. Acullen una gran diversitat d’organismes, són reguladors dels cicles hidrològics, temperen les condicions ambientals, tenen un paper essencial en la mitigació del canvi climàtic i conserven els sòls. Els humans hem gaudit des d’antic de moltes de les funcions que es donen simultàniament en els boscos. Hem aprofitat directament els seus recursos, però els boscos (i el seu bon funcionament) ens aporten molts altres beneficis que, amb una mirada actual, necessitem valorar: els aspectes reguladors de l’aigua i del clima que esmentàvem, la capacitat de segrestar i acumular carboni atmosfèric, de ser un espai imprescindible pel nostre benestar i lleure.
Necessitem reconstruir la relació entre una societat humana cada cop més urbana i un territori cada cop més forestal i despoblat, però que rep moltes pressions
Aquest bon funcionament el garanteix la interacció dinàmica dels organismes que hi viuen, la seva diversitat. Necessitem reconstruir la relació entre una societat humana cada cop més urbana i un territori cada cop més forestal i despoblat, però que rep moltes pressions. Una relació solidària amb la realitat rural del país, en coneixement, vincles i recursos, que superi la concepció passiva d’escenari estàtic. Aquest model ha de repensar també prioritàriament com ha de ser l’agricultura i la ramaderia i el creixement urbà, i l’ús de l’aigua (el factor limitant per excel·lència a la Mediterrània) en tot aquest mosaic, amb una visió àmplia i global del territori.
Menys vulnerables, més adaptats
Els boscos, de forma natural, ja estan fent front a aquests canvis de context, climàtic i social. Estem observant canvis en la composició d’espècies i canvis en la seva estructura. Els boscos responen progressivament si tenen el temps necessari, o de manera més sobtada, amb mortalitats massives d’arbres causades principalment per sequeres, plagues i incendis. Ens cal guanyar temps i evitar les transicions traumàtiques i abruptes en forma de grans pertorbacions, que poden comportar pèrdues de sòl i de biodiversitat a gran escala, a banda dels riscos directes per la població. En un context com el nostre, ens caldrà acompanyar el bosc en la seva transició cap a aquest nou context socioambiental, aprenent de quines són les solucions que la natura fa servir.
L’objectiu haurà de ser restaurar, mantenir i, si pot ser, millorar la salut i la funcionalitat ecològica dels boscos, que passa inexorablement per fomentar uns boscos més diversos i més madurs
La gestió forestal, amb aquesta concepció territorial àmplia, pot ser una eina fonamental en aquest acompanyament. L’objectiu haurà de ser restaurar, mantenir i, si pot ser, millorar la salut i la funcionalitat ecològica dels boscos, que passa inexorablement per fomentar uns boscos més diversos i més madurs, en espècies i estructures. D’aquesta manera podem millorar la seva resistència (capacitat de suportar episodis com les sequeres o reduir l’afectació pel foc) i la seva resiliència (capacitat de refer-se després d’un episodi advers). Promoure la multifuncionalitat del bosc, és a dir, potenciar les múltiples funcions i serveis que proveeixen, és una estratègia prioritària per tenir boscos més sans.
La gestió forestal: tants caps, tants barrets
Així doncs, hem d’intervenir de la mateixa manera a tots els boscos del país? Actuar a tot arreu no és econòmicament viable ni ecològicament desitjable. Dependrà de cada cas. La gestió, així entesa, admet moltes eines i molts gradients d’intervenció humana, segons convingui. Serà qüestió de fer vestits a mida, en funció de les prioritats de cada lloc, amb una perspectiva espacialment àmplia i una mirada llarga. Això vol dir que, de vegades, es podrà fer compatible la gestió orientada a l’aprofitament forestal amb la destinada a la prevenció d’incendis o a la conservació de la biodiversitat, però això no sempre es podrà donar i, llavors, caldrà prioritzar.
Promoure la diversitat d’espècies d’arbres i arbustos, mantenir singularitats estructurals, prioritzar la conservació del sòl, valorar els possibles usos recreatius del bosc
En alguns indrets serà aconsellable preparar els boscos cap a la seva evolució natural o no fer-hi res i, en d’altres, fer intervencions que millorin la seva vitalitat, diversitat i resiliència. Una gestió adaptativa necessàriament més complexa i que prioritzi solucions basades en la natura, això és, aquella silvicultura multifuncional que millora el valor ecològic del bosc a mitjà i llarg termini (i també econòmic!). Es tracta d’incorporar nous criteris en la planificació, en els usos i en les intervencions: valorar quan cal actuar i, si cal, fer-ho amb menys intensitat, més selectivitat, promoure la diversitat d’espècies d’arbres i arbustos, mantenir singularitats estructurals (microhàbitats com els que ofereix la fusta morta, per exemple), prioritzar la conservació del sòl, valorar els possibles usos recreatius del bosc, entre d’altres.
Des de la ciència
A casa nostra, disposem d’un ampli bagatge de recerca en l’àmbit dels boscos i el territori. Disposem de coneixement del funcionament del bosc, eines i dades de qualitat i, en molts casos, comencem a tenir sèries històriques llargues, i projeccions futures gràcies a la modelització. Eines que sempre posem a disposició de la gestió i planificació del territori. I sempre ens sentireu dir que ens cal molt més coneixement per entendre millor un món canviant. Però també ens cal donar resposta a les prioritats que l’emergència actual ens reclama. En aquest sentit, ens caldrà treballar plegats, recerca i responsables públics, no només per repensar el país, amb aquesta nova mirada, sinó per posar fil a l’agulla, ara i aquí.
