“Escric per no matar”
Petros Markaris
És probable que, en el rigor del directe i quan passen les coses, sempre fem curt però mai no fem salat. I que ens moguem entre una intuïció feminista i humanista i una experiència col·lectiva acumulada que ens manté sempre alerta davant la impunitat del poder. Després, gairebé sempre, arriba l’estricta realitat i s’encarrega dràsticament de reconfirmar dubtes, ampliar dades i solidificar certeses. I de recordar-nos que sí, que fins i tot vam fer curt, que tot és pitjor del que pensàvem i que el pilot automàtic de la indiferència quotidiana és la saba que fa de la impunitat un règim.
Reviure i revisitar avui tot el que es va dir a partir de l’endemà de la manifestació del 26 d’agost a Barcelona, arran dels tràgics atemptats de les Rambles i rere la denúncia de la venda d’armes espanyoles a l’Aràbia Saudita i les amistats perilloses de la Casa Reial, és un exercici simptomàtic. L’hemeroteca recorda que se’ns va dir de tot, de mentiders a exagerats i, en el cim del cinisme, inoportuns. El “no toca” habitual de vint-i-tres anys de pujolisme fet doctrina oficial. I més encara: fins i tot des dels laboratoris d’enginyeria propagandística de les clavegueres de l’Estat –i les seves ramificacions mediàtiques de postveritats– es va ordir la trama per difondre la mentida que el 25% de la indústria militar de l’Estat estava a Catalunya. De fet, encara ho diuen: sempre que algú piula sobre el tràfic d’armes espanyoles al règim saudita, surt un hispànic bot programat a colar-t’ho. I com tota mentida recala en alguna veritat parcial, alteren i manipulen les dades que aclareixen –ara sí– que el 25% de les exportacions armamentístiques espanyoles surt dels ports de Barcelona i Tarragona. Un factor que també ens hauríem de fer mirar, perquè no hi ha terme mig ni gris: o ports de guerra o ports de pau.
Malgrat la llei del silenci, tan monàrquica ella, avui ningú pot invocar ignorància. Allò que es negava ja és públic del tot: 400 bombes rebatejades com intel·ligents en un roí exercici de sinestèsia i cinc fragates mil milionàries són indiscutibles
En aquell agost fatídic on el carrer va ser l’únic refugi i l’àgora pública on poder discrepar i xiular les coses pel seu nom, la censura i la criminalització van ser l’ordre sistèmica. A penes un any després, tot el dit es revela cert i inapel·lable i recorda qui mentia de debò, ordint mentides per protegir un rei –el rei de bastos, que també d’oros– que va despullat del tot. Malgrat la llei del silenci, tan monàrquica ella, avui ningú pot invocar ignorància. Allò que es negava ja és públic del tot: 400 bombes rebatejades com intel·ligents en un roí exercici de sinestèsia –racisme solidari, exèrcit humanitari, merda suculenta– i cinc fragates mil milionàries –i un AVE, és clar– són indiscutibles. I un cicle exportador, sota Felip VI, que ha venut 1.654 milions d’euros en cinc anys a la dictadura dels Saüd.
Ara es veu que l’argument –pírrica victòria moral per nosaltres i mediocre derrota argumental per a ells– ja no és que mentíem –és a dir, que reconeixen que el carrer duia raó–, sinó que s’escuden en el miserable “és el que hi ha”: que mirem a una altra banda, que ja escamparà, que a ells plim perquè dormen en pikolin i que si no ho fa l’Estat, ho faran altres, perquè en la cursa militarista de la indústria de la mort, babau l’últim. El que no ha canviat és la censura censora, que continua i s’amplia: van començar per tuiters i titellaires i ara enxampa ja parlaments sencers, que es veu que el Parlament de Catalunya no pot expressar democràticament el seu lliure parer polític sobre la monarquia sense que li ploguin accions judicials i coaccions polítiques.
Els contractes, diuen ara, estan per complir-los. I el Tractat sobre Comerç d’Armes que l’Estat va signar el 2014, també, hipòcrites. I els drets humans també, com a contracte universal
Mentrestant, hem hagut d’escoltar tot el repertori de la infàmia del cinisme criminal de la política internacional: “que si són bombes intel·ligents” va dir la ministra portaveu, que si “són bombes que no produeixen aquest tipus de desgràcies” va dir l’higiènic Borrell, que si més enllà “de les nostres fronteres, el que puguin fer tercers països no és responsabilitat d’aquest govern” va dir la mediocritat presidencial en prime time, rentant-se les mans de sang. Socialistes, en tot cas, del dolor i de l’horror aliens. Els contractes, diuen ara, estan per complir-los. I el Tractat sobre Comerç d’Armes que l’Estat va signar el 2014, també, hipòcrites. I els drets humans també, com a contracte universal. De la mateixa manera que la corrupció –Suïssa i l’Audiència Nacional ja investiguen les comissions il·lícites milionàries de l’empresa pública d’armament Defex en les transaccions d’armament– està per combatre-la. Però no, al comissionista Regne d’Espanya els principis esventats s’esgoten on comencen els interessos comercials. I així ens va.
N’hi ha molt més, és clar. En el mirall del crim d’Estat de la desaparició i mort macabra del periodista Jamal Khashoggi suren moltes altres desigualtats brutals i una de principal: no s’escandalitzen pels morts del Iemen dels darrers anys –entre ells, 10.000 civils i 40.000 menors quan la fam s’empra com a arma de guerra. Sense possibilitat d’estalviar-nos l’espectacle dantesc de veure Erdogan –que tanca diaris, empresona dissidents i executa militants kurdes a sang freda al cor de la UE i enmig de París– reclamant investigacions, mentre és incapaç d’investigar els seus propis crims.
El rei de bastos del primer dia d’octubre també és ja el rei d’oros de la criminal indústria militar espanyola. Obre portes, tira catifes, riu les gràcies i calla les morts
La infàmia ve de lluny i, en qualsevol dels casos, la lletania hispànica també ve d’antic. El 2003, Santiago Alba Rico, ja escrivia un article titulat “Sóc un demòcrata”: “No condemno el rei Fahd, tan amic del rei d’Espanya, que talla caps, poda mans i arrenca ulls, que humilia les dones i emmordassa els opositors, que es llueix sense diaris, parlaments ni partits polítics, que viola noies filipines i tortura indis i egipcis, que malbarata la tercera part del pressupost de l’Aràbia Saudita entre els 15.000 membres de la seva nissaga i que finança els moviments més reaccionaris i violents del planeta”. L’article del guionista de “La Bola de Cristal” de fa 15 anys –si l’hemeroteca no és delicte i si la Llei Mordassa no és retroactiva encara– no tenia cap altra possibilitat de final, sense escapatòria ni solució de continuïtat, que cloure dient: “sóc un demòcrata, sóc un cabró”.
El rei de bastos del primer dia d’octubre també és ja el rei d’oros de la criminal indústria militar espanyola. Obre portes, tira catifes, riu les gràcies i calla les morts. Al diccionari això té un nom. I al Codi Penal, que ara per ara blinda el monarca com a reial irresponsable perpetu, també hauria de tenir-ho. Si el contracte a complir són els drets humans i no l’exportació de mort a l’engròs i de violència al detall. Als morts del Iemen em remeto. I sota l’imperatiu ètic de l’objecció fiscal desobedient, quan d’aquí vuit mesos ens toqui fer de nou la declaració de la renda, m’emparo: ni en el nostre nom ni amb els nostres diners. Quan arribi un altre juny, seguem misèries.
