Léa Murawiec (1994) va guanyar el Gran Premi del Públic del Festival de la Bande Dessinée d’Angulema (Occitània) el 2022, la cita europea més important del còmic. Enguany ha publicat El gran buit, la seva primera obra traduïda al català (per Marta Marfany), a l’editorial Finestres. El llibre ens transporta a un món distòpic on el culte a la personalitat i el reconeixement social són vitals per a no desaparèixer. La protagonista té la mala sort que una persona molt més famosa es diu com ella, robant-li així part de la seva identitat en un món on el “gran buit” resulta ser, en certa manera, una mort social i una salvació vital.
La protagonista d’El gran buit, Manel Naher, és una noia que intenta viure en una societat on la presència i la identitat són claus per no morir. D’on surt el personatge?
Manel Naher és fruit de les meves pors. Viu una situació que a mi em faria pànic i que em provocaria certa angoixa. A més, no pot complir els seus somnis perquè hi ha una cosa que li ho impedeix i es troba en un moment de superació personal en què ha de sobreposar-se a les seves inseguretats per continuar vivint. He escrit una ficció on mors si la resta de les persones de la societat t’obliden.
Per començar a fer el còmic, t’has documentat prèviament sobre la sobreexposició que patim al segle XXI o et bases en un cas real?
És totalment ficció, perquè, òbviament, no conec cap persona que visqui en un entorn on pots morir si ningú pensa en tu, però volia reflexionar sobre diversos temes alhora. Per exemple, què suposa tenir un nom idèntic al d’una altra persona quan necessites tenir un nom original; ser artista i tenir un nom similar a algú altre que fa art o que no t’agrada és un problema. Quan ets artista, has de tenir un nom original. He investigat molt entorn de conceptes com, per exemple, el benestar de les societats desenvolupades. M’he preguntat fins a quin punt volem explotar la nostra identitat o la nostra marca i com ens pot afectar emocionalment.
Durant tot el relat, el concepte de presència, i la identitat d’una persona, és molt important perquè s’evidencia que si no tens presència i no crees unes marques personals sòlides, pots quedar diluïda en la massa.
Sí, m’he fet preguntes sobre què vol dir la identitat, què vol dir el que projectem cap a fora. La identitat que ens configurem està intervinguda pels altres? Crec que hi ha una pressió social dels altres cap a la configuració de la nostra identitat, així com hi ha unes expectatives i tot un espectre de la nostra personalitat que ens prenen perquè hem de complir amb el que s’espera de nosaltres. La identitat està molt vinculada amb el nostre nom. Jo m’he de defensar quan faig còmic, he de promocionar-me, però amb altres feines potser no ho has de fer. D’altra banda, he pensat molt en la identitat després de la mort, m’he plantejat què queda després de la nostra desaparició, quan ja no hi som i resta una imatge fora del nostre control.
Durant tot el còmic, Manel intenta no morir i ho evidencia a través de metàfores gràfiques i literàries.
He intentat treballar el dibuix a través de les emocions del meu personatge. Hi ha moments en què ella és molt dinàmica i elàstica per demostrar que vol lluitar, com el vent, contra la societat i l’encasellament, però alhora, lluita contra una fantasma que és l’altra Manel Naher, una cantant molt famosa que li ha pres el nom.
La cantant és molt més famosa que ella i això la posa en risc, perquè no tothom la identificarà pel seu nom, la confondran amb ella.
Sí, també he volgut reflectir moments en què ella té crisis d’identitat molt fortes. Tinc la sensació que a vegades quan passem per moments així de durs, ens separem del cos i perdem el sentit de la realitat i de l’equilibri. Crec que he aconseguit transmetre això amb el dibuix. L’aparença o les línies poden generar emocions i sensacions.
Aconsegueixes generar una tensió amb les lectores, perquè senten la desesperació, l’angoixa de la protagonista que intenta tenir presència constantment. Ara mateix es donen algunes dicotomies en la nostra societat relacionades amb la presència i la sobreexposició a xarxes socials. És bo tenir molta activitat a les xarxes o és un risc per a la identitat pròpia?
“Donar massa importància a la presència a les xarxes és un risc perquè obeeixen a uns ritmes imposats per multinacionals”
Crec que és una barreja de les dues coses, perquè tot depèn de les expectatives que posem en aquesta exposició. Donar-li massa importància a la presència en xarxes socials és un risc perquè no hem d’oblidar que aquestes plataformes obeeixen a uns ritmes marcats per multinacionals. Buscar la validació dels altres a les xarxes socials és un problema de la nostra societat. No tots i totes som iguals a l’hora de promocionar i promoure la nostra imatge i demostrar alguna cosa de nosaltres mateixos d’una manera positiva. Les xarxes t’obliguen a mostrar aquesta imatge coherent d’èxit i benestar. Si ets il·lustradora i vols mostrar la teva obra a les xarxes socials, has de fer una tasca de comunicació i, moltes vegades, no tens formació per a això o aquesta capacitat. Les xarxes socials són interessants com a lloc per mostrar el que fas, però t’adones de pressa que no generen necessàriament moltes oportunitats laborals, has de fer molta més feina per sobreviure.
El jovent pateix molts trastorns, derivats en part de la pressió de les xarxes socials, i tenen a veure amb l’addicció provocada pel reconeixement. Creus que el teu còmic pot ajudar la gent jove?
No ho sé, perquè, realment, els joves que tenen addiccions a les xarxes socials necessiten ajuda professional. No escric només per als joves, sinó que vull parlar de la imatge que té cadascú de cadascú mateixa, el valor que atorguem a les coses i què és important en les nostres vides. Però clar, les xarxes socials estan dissenyades per ser addictives i no hi ha una bona prevenció per evitar-ho, sinó que es dona màniga ampla a les plataformes tecnològiques per fer el que vulguin. Tenim un problema en el moment que dipositem tantes expectatives i donem tant valor a les xarxes socials.
El còmic té una manera de narrar tan dinàmica que realment es transforma en una fugida cap a un escenari del tot diferent. Comencem en una ciutat, amb una geometria mot clara, amb molts estímuls, i acabem a la natura, on les línies són del tot fluides. Què volies transmetre amb el canvi d’escenari?
He volgut fer una reflexió sobre la reordenació del territori. A França, l’organització del territori és molt binària: rural o urbà. Hi ha una idea, errònia, que a les zones rurals no hi ha res i no pots fer-hi res. Precisament, volia reflexionar al voltant d’aquesta idea del menyspreu cap a les zones rurals. Alhora, també hi ha una idealització de les zones rurals i de la natura, però la gent de la ciutat no en té realment ni idea. També volia confrontar d’una manera caricaturesca la idea de la ciutat i de les zones rurals, amb una forma urbana extrema. He volgut que a la ciutat no hi hagués absolutament res de natura: en canvi, a El gran buit n’hi ha molta. A més, tot això ho he fet sense transicions.
Quan llegeixes la part final, a l’espai de la natura, les lectores reben una sensació de relaxament. Tenies aquest objectiu?
Sí, perquè a la ciutat no tens perspectiva, no tens horitzó ni cel. La ciutat és un espai saturat i quan arribes a les perifèries o la natura, tens marge per mirar i per entendre.
Has parlat amb arquitectes per reflectir tota aquesta idea de l’organització territorial?
No, però en conec força. Han estat reflexions fruit de la meva estada a Xangai, on pensava que mai podria sortir de la ciutat perquè era immensa. Una vegada vaig anar a veure el mar i a desenes de quilòmetres continuaves veient gratacels, em semblava que era impossible sortir de la ciutat. Aquesta sensació també la vaig tenir a Nova York. Em sentia tancada. Així que espero haver plasmat el pitjor d’aquestes dues ciutats i haver aconseguit transmetre la idea de tancament.
Hi ha un punt d’inflexió a la història i és quan Manel li diu al llibreter, el seu cap, que no vol treballar amb ell. Per què pren aquesta decisió?
“Tenim unes idees premeditades sobre què és bo i què és dolent en la nostra societat: on no hi ha res, sembla que tot és dolent”
Hi havia una voluntat dramàtica en aquesta decisió, em va semblar que pagava la pena matar un personatge perquè tingués més intensitat. És dramàtic perquè ella encara pot agafar un altre camí i, com en qualsevol tragèdia, no sabrem on la portarà. Sovint es presenten solucions o portes de sortida amb diferents personatges, però Manel les rebutja perquè està massa atrapada en el seu deliri, centrada en els seus defectes.
A l’àmbit artístic, segons la teva experiència, l’interès per la teva marca és més fort que per la persona?
He reflexionat molt sobre aquesta qüestió. Quan estava a Xangai estudiava en un centre d’art contemporani, on hi havia moltes inauguracions, moments molt socials, banals, on actues en representació constant del teu art. Aleshores penso que la xarxa social analògica duta a l’extrem té uns perills semblants als de les xarxes digitals. Al món de l’artista hi ha una línia molt difosa entre l’interès per què fas i l’interès per la teva persona. A vegades, dins d’aquests cercles culturals, les persones mostren interès per tu només si has exposat.
Per què li vas dir el “gran buit” a la “salvació” de Manel?
La paraula buit en francès té connotacions negatives, tenim unes idees premeditades sobre què és bo i què és dolent a la nostra societat. On no hi ha res, tot és dolent. I no valorem la natura, on hi ha molt, però la gent, a vegades, s’avorreix.
En quines autores t’inspires per crear els teus còmics?
Llegeixo força manga. M’agrada molt Osamu Tezuka, un animador i mangaka japonès, i també tinc referents occidentals com Bérénice Motais de Narbonne o els dibuixos de Michael DeForge.
Com has viscut l’edició de l’obra en català i en castellà?
Estic molt emocionada per l’acollida que està tenint. No m’ho esperava. De fet, s’està començant a editar en més llengües i espero que en siguin moltes més. Ha estat molt divertit tot el procés de traducció de les onomatopeies, perquè n’hi ha moltes dins la història i són molt diferents en cada llengua.
El còmic ha guanyat un dels premis més importants del món, si més no, d’Europa. Com has arribat fins aquí?
He treballat molt, he fet fanzins, còmics curts i autoedicions. És genial i impressionant aconseguir aquest reconeixement amb el primer llibre més llarg. De fet, la majoria de gent pensa que és la primera obra de la meva carrera. He de dir que és molt reconfortant obtenir un premi del públic, és d’allò més emotiu. Ara mateix em trobo en un procés de creació nou d’un llibre i es publicarà d’aquí a dos anys. De moment, em sento molt feliç perquè El gran buit ha generat moltes expectatives.
Per acabar, ens podries fer un espòiler sobre la temàtica que has escollit per al nou repte?
Puc dir-te que encara dono voltes als mateixos conceptes que a El gran buit, però encara queda molta feina, així que, de moment, no puc dir res més.
