Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Gabriel Monserrate Muñoz, supervivent d'un camp de concentració franquista

"Cada dia s’enduien molta gent morta, altra de viva per matar-la i ens apallissaven a tots"

Gabriel Monserrate Muñoz va entrar al camp de San Marcos (Lleó) amb tan sols dinou anys, el gener de 1939, i no en va sortir fins al mes de maig. Avui celebra 102 anys de vida / Victor Serri

Avui fa 102 anys i encara té el cap ple de detalls de la seva lluita al front durant la Guerra Civil espanyola i el seu pas pel camp de concentració franquista de San Marcos de Lleó, un dels més durs dels 300 que hi havia a tot l’Estat espanyol. Gabriel Monserrate Muñoz va entrar al camp amb tan sols dinou anys, el gener de 1939, i no en va sortir fins al mes de maig. Molts altres companys ja no ho van poder explicar, perquè van morir a causa de les malalties i les tortures o, directament, van ser afusellats. Després de la mort de Josep Sala, el 8 de novembre, Monserrate podria ser un dels últims supervivents d’aquell infern a Lleó, que encara pot testimoniar-ho. Els seus pares van migrar de Múrcia a Barcelona per guanyar-se la vida i amb només catorze anys ja va entrar en contacte amb la CNT i, de fet, va perdre el seu lloc de treball en el negoci del cafè per la seva afiliació sindical. Amb el suport de l’Agrupació per la Protecció del Patrimoni (Apropat) de Sant Martí de Provençals, Monserrate reivindica mantenir viva la memòria perquè la història no es torni a repetir.

 

Eres molt jove quan te’n vas cap al front voluntàriament. Què t’empeny a fer-ho?

Amb 14 anys, quan treballava en el negoci del cafè, ja vaig entrar en contacte amb la CNT i dos anys després va esclatar la revolució. Recordo el dia. Cada diumenge anàvem a la platja, al Camp de la Bota, però el 18 de juliol a les 6 del matí, la meva mare entra a l’habitació i em diu: “Gabriel, no te levantes que ha estallado la revolución”. Vaig sortir al carrer fins a la plaça del Clot on dos homes parlaven d’aixecar els empedrats per fer trinxeres. Aleshores va arribar un Citroën negre d’on van baixar dos milicians i dues milicianes, a una se li va disparar la pistola i va ser el primer tret que sentia. Encara tinc la gorra de la FAI. Quan marxava cap a casa, va passar un autocar ple de gent i que anava a la caserna de Sant Andreu perquè els militars no es volien rendir. M’hi vaig sumar. Allà ens vam amagar davant de la caserna i durant una hora vam esperar que es rendissin. Un avió nostre, pilotat per Felipe Días Sandino, va començar a bombardejar la caserna i finalment van onejar la bandera blanca. A la caserna, jo i el meu amic Juanito vam agafar un fusell sense munició, tenia 16 anys. Després vam anar cap a l’església perquè els cures tampoc no es volien rendir. Jo vaig defensar la revolució.


Un any més tard, el maig del 37, ja intentes anar a lluitar al front.

“Un matí, em vaig assabentar que sortia un tren de voluntaris cap al front d’Aragó i amb quatre amics, tots menors d’edat, vam pujar-hi”

Em vaig fer carabiner perquè volia anar a lluitar, havia tornat de la mili i havia vist tanta misèria que volia lluitar per eliminar-la. La Carmen, d’un bar de la Meridiana, m’havia ofert entrar en contacte amb un senyor que reclutava, així que vaig dir-li que endavant. Van passar uns dies i la mestressa em va advertir que no tornés per allà perquè havien detingut l’home… Així i tot, un matí, em vaig assabentar que sortia un tren de voluntaris cap al front d’Aragó i amb quatre amics, tots menors d’edat, vam pujar-hi. Vam passar molts controls, però a tots els fronts els vam recórrer, ens deien que tornéssim a casa, que érem uns xavals. Quan vaig fer divuit anys, vaig ingressar voluntari al cos de Carabiners i vaig acabar lluitant al front de l’Ebre.


Com vas caure presoner?

Un matí de Nadal de 1938, van començar a bombardejar-nos avions i a tirotejar-nos. Gairebé no teníem armes, només dues o tres metralladores i un Tango 3. Franco dirigia l’atac i cap a la una del migdia, la consigna va ser “sálvese quien pueda“. Vaig ajuntar-me amb uns dos amics i vam anar riu avall, buscant un poblet per poder menjar alguna cosa. Camí cap a França, a la primera travessia d’un poblet, les tropes mores ens van capturar. Va aparèixer un alferes espanyol i els diu que cantin el “Cara al sol” perquè els europeus l’escoltin. A la plaça del poble hi havia molts més presoners, ens van fer formar i vam passar la nit a l’església, fins que l’endemà van venir uns camions grans italians que ens van portar cap a Fraga. Les dones del poble ens duien menjar, però la Guàrdia Civil ens el prenia i el llançava. Vam estar sis dies per viatjar de Fraga a Lleó en tren, on la gent es pixava i cagava. El dia 1 de gener de 1939 vaig entrar al camp de concentració de San Marcos. Estava nevant i se celebrava una missa a la nau on havíem d’entrar, que anomenaven picadero. Mentre va durar la missa vam estar a peu dret, amb la neu caient-nos al damunt i només duia camisa i pantaló. Aquell dia vam dormir en un pati i va nevar tota la nit.

A la paret, una fotografia de Monserrate amb l’uniforme de carabiner |Victor Serri

 

El camp de San Marcos era dels més temuts. Quines eren les condicions del camp?

A la sala on dormíem, el picadero, no hi havia llits, dormíem a terra amb una manta, però érem tantíssima gent, que si no arribaves a temps, no tenies espai per estirar-te i havies de dormir assegut contra la paret amb el cap entre les cuixes. Per anar al lavabo no podies ni passar, perquè tothom estava tombat a terra. Un dia que hi vaig anar, hi havia gent morta plena de pixat a l’entrada, el bidó vessava. Fins i tot, una nit, se’m van pixar a sobre. Quan ens aixecàvem, havíem d’espolsar les mantes perquè el terra era de sorra i amb la pols, no podies respirar. Cada dia al matí, carregàvem morts dins una furgoneta que marxava plena de cadàvers. També hi havia molts presoners amb sarna i quan venien els de sanitat, els untaven amb sofre i amb espàtules de fusta els treien totes les crostes. Per menjar feien mongetes bullides amb l’aigua del riu que recollíem amb bidons. Quan repartien el dinar, si no et treies la manta de sobre, et fotien una garrotada i hi havia polls per tot arreu, en trèiem a grapats. Qui feia una falta l’enviaven a la Carbonera, un soterrani que havia servit per emmagatzemar carbó. No hi havia llum pràcticament i estava ple d’aigua. Qui hi entrava, en general, en sortia mort. Cada dia s’enduien molta gent morta, d’altra de viva per matar-la i ens apallissaven a tots.

 

Què et va ajudar a sobreviure?

“Quan algú seia i es posava la manta al damunt, és que ja no tenia esma per continuar. Jo vaig acabar a terra amb la manta el damunt, però aleshores, va aparèixer el Juanito perquè l’havien detingut a França”

Quan algú seia i es posava la manta al damunt, és que ja no tenia esma per continuar. Jo vaig acabar a terra amb la manta el damunt, però aleshores, va aparèixer el Juanito perquè l’havien detingut a França. Es va apropar a mi, però jo en un primer moment no el vaig reconèixer, estava negre del sol dels camps de França. Va aconseguir fer-me aixecar i que no m’apagués. Em va dir que ens dedicaríem a l’estraperlo, perquè duia diners de França. Amb el meu amic Juanito anàvem a la cuina a escurar el pot de ferro de les mongetes. Estava ple de pedretes i sorra, però ens ho menjàvem. A la nit anàvem al magatzem de patates i amb una tapa de pot de tomàquet el foradàvem i n’agafàvem. Si ens haguessin enxampat, estaríem morts.

 

Com vas aconseguir sortir del camp de San Marcos?

La meva família va saber que estava al camp perquè el Juanito va poder sortir i els hi va dir. Vaig aconseguir un aval del meu cunyat i d’un botiguer i em van deixar en llibertat, però amb la condició de presentar-me a una caserna de la Guàrdia Civil i lliurar una carta que em van donar. Allò era força sospitós, així que la vaig obrir i vaig llegir que em certificava com a carabiner voluntari. Això, acabada la guerra significava mort assegurada. Vaig amargar-me a casa d’una cosina meva a les cases barates de Barcelona, perquè la Guàrdia Civil ja havia anat a buscar-me, i finalment vaig marxar a Valls a treballar en la construcció d’un pont. Treballava tota la nit, estirant un carretó ple de formigó, feia molt fred.

Document que van ordenar-li des del camp de San Marcos que lliurés a una caserna de la Guàrdia Civil, on s’indica que era carabiner voluntari |Victor Serri

 

El teu compromís i militància va continuar malgrat els riscos?

“Estava molt implicat a la CNT. Ens organitzàvem per fer pintades i repartir propaganda clandestina, a vegades era la Solidaridad Obrera o Mundo Obrero, per allà on passaven la majoria de treballadors”

Sí, estava molt implicat a la CNT. Ens organitzàvem per fer pintades i repartir propaganda clandestina, a vegades era la Solidaridad Obrera o Mundo Obrero, per allà on passaven la majoria de treballadors. Un dia ens van detenir al carrer Sant Pau i ens van dur a la caserna de la policia. Ens van posar en un passadís amb una aixeta i el policia em va acusar d’haver pegat a un company seu, li vaig dir que no havia fet res i em va etzibar un cop de puny al nas i vaig començar a sagnar. Em va ordenar que em rentés i em va dir: “¿Estáis contentos, rojos de mierda?“. Al calabós van venir dos grisos amb una porra i em van colpejar a la cara i al cap. Com no deia res, em van agafar del cabell i em van començar a colpejar molt fort contra la paret fins que vaig perdre el coneixement. Em vaig despertar i estava ple de sang. Vaig sortir amb la cara plena de blaus, la camisa plena de sang i el nas destrossat. Més tard, amb el moviment veïnal, vam estar lluitant molt per aconseguir clavegueram al barri, eliminar els pous morts de les cases. Vam fer manifestacions per aconseguir-ho on la policia va carregar. Va costar molt.


Es calcula que entre 15.000 i 20.000 persones van estar preses al camp i moltes van morir. Així i tot, ara és un parador de Turisme…

Hauria d’haver-hi la llista de tots els morts i tota la gent que va ser allà i fer-hi un museu de memòria, però no han fet res de res. Ens van apallissar per dinar i per sopar, i ara la gent paga per dormir-hi. Sembla mentida que hi hagi tant oblit.


L’auge de l’extrema dreta et transporta a temps passats?

Espanta la presència de Vox a les institucions. Si volen, poden fer molt de mal. Recordo que quan ja dúiem quatre o cinc dies de revolució, van sortir els feixistes amb cotxes pel carrer i ens mataven per veure si ens penedíem i ho deixàvem córrer, però no ho aconseguien. Ara, doncs, tampoc ho han d’aconseguir.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU